diumenge, 3 de febrer del 2013

LES FIGUES QUE PESAVA HOMER



Gràcies, Ignasi Moreta, de recordar-me que «de tant en tant Homer també s’adormia. I qui diu Homer, diu Maragall». M’aconsola de pensar-ho, perquè he recordat que també i potser més sovint ens adormim els seus lectors. Jo mateix vaig suposar, després de veure la teva resposta al blog, que em devia adormir el dia que, rellegint l’epitafi de Maragall Per la tomba de Mossèn Cinto al cementiri de Montjuïc, em va semblar tan autèntic, que el vaig qualificar com  «una de les millors poesies que mai s’hagin escrit de poeta a poeta».   

Resulta, però, que per més que em fregui els ulls per tal de llegir-lo com uns «versos tòpics i de compromís que Maragall es veu obligat a dedicar a Verdaguer», o com «una composició de compromís, escrita per sortir del pas, enmig del trasbals social i cultural causat per la mort de Verdaguer» (Sam Abrams), dec continuar dormint, o sigui llegint a la meva manera: Aquí jau el Poeta. Tot un poble / vingué  enterrar-lo i se’n tornà plorant: / l’esplendor de la parla catalana / damunt la tomba va restar immortal, com «una de les millors poesies que mai s’hagin escrit de poeta a poeta».

No aconsegueixo, doncs, de veure aquí una becaina de Maragall, escrivint d’esma coses tan gruixudes i travades. “Aquí jau” tradueix, com és sabut, l’incipit clàssic,  Hic iacet, que fa segles que encapçala tantes inscripcions de tradició llatina. Tòpic sí, convencional també, però incipit ritualitzat, que és una altra cosa. El tòpic seria que a continuació vingués el nom de la persona sepultada, però no. Maragall l’anomena «el Poeta». Podia dir «un» poeta o «el poeta Verdaguer» o «Mossèn Cinto» o «Jacint Verdaguer poeta». Res d’això, sinó tot això altre: article determinant, majúscula i punt: Aquí jau el Poeta. Suplantació extrema d’un nom i un cognom propis per un nom comú, determinat.  Elevació màxima. L’operació de transfigurar «un poeta» en «el Poeta» no és ni tòpica ni de compromís. 

A quina «noblessa» devia res Maragall, si fou d’una independència econòmica, religiosa, política i literària inusual? I quin altre poeta del seu temps fou elevat de l’estadi de «poeta» o «un poeta» al d’«el Poeta?». Més amunt que tota figura encomiàstica, fins i tot que el superlatiu «altíssim» de l’Honorate l'altissimo poeta.

Tampoc no aconsegueixo de llegir despert, perquè no em sembla cap banalitat, que Tot un poble vingué a enterrar-lo / i se’n tornà plorant. No són comitives de familiars ni amics ni autoritats ni  admiradors els qui enterren i ploren el Poeta. El subjecte de l’enterrament i del plor és tot un poble. Què vols que et digui, a mi aquests «pinyols» en fan un cert efecte. I el «damunt» que tanta nosa sembla que et fa, a mi em sembla gloriós, perquè visualitza la incisió en la llosa del sepulcre en llengua catalana. I això que la tomba era provisional i fins a 1903 Verdaguer no seria enterrat a la tomba definitiva, amb aquest epitafi. No sé quan els cementiris del nostre país van començar a tolerar tombes amb una inscripció en català. Fins i tot els noms de pila hi eren castellanitzats. Altrament «damunt la tomba» Maragall no hi grava un nom per a la posteritat, sinó quatre versos en català que valen per tota la llengua catalana. És molt i és poc. És allò de l’epitafi de la tomba d’Ignasi de Loiola, que Hölderlin va posar de capçalera al seu Hipèrion: allò que desborda la grandesa màxima i, alhora, és contingut en la petitesa mínima.

Sam Abrams diu que Maragall ho escrivia «enmig del trasbals social i cultural causat per la mort de Verdaguer» I tant!. I encara enmig del trasbals polític nacional, on es jugava la sort de tot un poble que plorava el Poeta mort, però que, tornant a la feina i girant-se enrera des del futur (com L’Àngel de la Història de Paul Klee) veia la seva llengua, l’ànima de la nació, immortal. Ara pla que em diràs no pas que dormo, sinó que faig migdiada.

Tota una altra història és la poesia Del Montjuïc. En la tomba nova d’en Verdaguer, que qualifiques de poema «dolent, molt dolent». Mira, en això coincidim. Però només a mitges. No comparteixo la rebentada hipercrítica. A Maragall li faltava un xic d'allò que sobrava a Verdaguer, riquesa lèxica i sensibilitat musical, però tenia el que faltava a l’altre, capacitat crítica. Ara, em costa de pensar en Maragall com un geni poc dotat de llengua,  així com no he pogut mirar mai Verdaguer com un «rústic genial», que deia Carles Riba.


En fi, admirat “lector de Maragall”, em permeto un colofó. Fa uns dies l’audició al Palau de la Música Catalana del Concert per a violí en Re major de Brahms (gràcies a la invitació del director d’orquestra Josep Pons; també aquí la noblesse oblige)  em va permetre d’assabentar-me que va costar molt que aquesta peça del geni es consolidés en el repertori concertístic i que «una de les raons fou l’extrema dificultat de la part solista a causa del desconeixement del compositor de la tècnica violinística (després fins i tot d’algunes correccions de la partitura que el mateix Brahms va deixar fer), però avui és una de les peces troncals del repertori dels grans mestres». Llavors vaig pensar en les imperfeccions de l’obra d’art com a desencadenant de noves belleses i en la sort de tenir Verdaguers i Maragalls que, com Homer, de tant en tant pesen figues, però que per això no deixen de tenir lectors com nosaltres, que a vegades fem becaines com ells, però també només de tant en tant i no pas coincidint sempre en els mateixos moments. La qual cosa ens permet de parlar-ne.