És un goig comptar amb l’atenció de lectors
com Ignasi Moreta, reconegut “lector de Maragall”, que m’escriu:
... aquest matí he rebut el seu quadern Entorn de Maragall i Gaudí, que m'he apressat
a llegir de seguida [...] Confesso
que m'he sentit reconfortat en veure com valora els esforços fets per afavorir
una lectura no reductora de Maragall, una lectura que inclogui també el
Maragall pensador i el Maragall místic [...] De debò, gràcies!
[...]Acabo de publicar un comentari al seu text en
el meu blog maragallià "lector de
Maragall".
Veurà que, al final, després de manifestar la meva
sintonia amb el text, expresso també una petita discrepància a propòsit del
poema de Maragall sobre Verdaguer. Però, naturalment, no pretenc convènce'l!.
Gràcies, doncs, estimat “lector de Maragall”, de llegir i apreciar la
conferència d’un lector empàtic de Maragall com jo, que hi he volgut dir la meva sobre la seva categoria
de poeta pensador i místic. Però no em convenç la lectura de vostè dels quatre
versos maragallians damunt la tomba de Verdaguer i no em desdic de
considerar-los «una de les millors poesies que mai s’hagin escrit de poeta a poeta»: Aquí jau el Poeta. Tot un poble
/ vingué enterrar-lo i se’n tornà
plorant: / l’esplendor de la parla catalana / damunt la tomba va restar
immortal.
L’únic que hi afegiria és que es tracta d’una “inscripció sepulcral”,
més que d’una poesia, i que és la condensació de sentit, pròpia de l’epitafi,
allò que hi aconsegueix el grau just d’ignició, igualat però no superat per cap
poeta que jo conegui. Que tampoc no són tants els poetes generosos amb els seus
col·legues i capaços de condensar la generositat. L’Any Espriu permet de
constatar-ho.
Maragall escriu aquí un epitafi, com un impromptu, un cop d’inspiració. Un
any més tard escriuria la poesia Del Montjuïc, en la tomba nova d’En
Verdaguer, amb versos de
dring autèntic, però mancada d'unitat compositiva.
L’epitafi és contundent i alat alhora.
Verdaguer havia mort a Vil·la Joana de Vallvidrera el juny de 1902 en plena esplendor de la primavera (a),
enmig de l’onada de compassió popular que envoltà l’última fase de la seva vida (b) i
en una Catalunya que es descobria heroica en el primer esclat del catalanisme
polític (c). Mentre el pensador Maragall (recordem-ho) construïa la seva teoria
de la paraula viva que l’any
següent, el 1903, exposava a Elogi de la paraula.
El tercer vers és la clau. Maragall recollí l’«l’esplendor» del moment,
la mort del Poeta i el plor de tot un Poble, per a projectar-los a l’esplendor
de la confiança en la immortalitat, en la vida. La llengua catalana, la del
Poeta tant com la del Poble, venç la mort igual com la memòria triomfa sobre
l’oblit i conquereix la immortalitat. En resum, és l’esplendor de la vida que triomfa.
El pretèrit del quart vers “va restar” és igualment clau. Obre més la
concepció filosòfica oberta, pròpia de Maragall. (El Sein und Zeit de Heidegger, oi?). Ell també és poeta, se
sap tan poeta com el poeta que enterren i s’hi identifica enterrant-s’hi. Es
vol etern com s’hi volia Verdaguer en versos escrits amb els astres al
firmament. En realitat Maragall sent el seu lloc fora del temps, igual com en
el relat de la seva visita a Gaudí on es contempla a si mateix segles endavant,
com si fos un visitant futur del Temple de la Sagrada Família ja acabat i antic (m’hi
refereixo a la conferència). Des d’aquest futur Maragall contempla
“l’esplendor” de l’aventura catalana, representada en el Poeta i en la
perdurabilitat de la seva llengua i agafa una perspectiva que, saltant-se la seqüencia
mecànica de passat, present, futur, li fa dir en pretèrit, va restar
immortal, quan seria
d’esperar un futur, “restarà”.
Ja sé que Wordsworth,
benvolgut “lector de Maragall”, queda lluny, però vés a saber. A mi l’epitafi
de Maragall em porta una vegada i una altra als versos de L’esplendor
damunt l’herba de Wordsworth,
plens d’esperança en
la perdurabilitat de les nostres consciències i dels nostres projectes, tant
com plens de confiança en l'energia humana contra l’oblit i la destrucció.
Potser és una fixació en l’esplendor de la vida contra la mort o potser en l’esplendor líric d’Elia Kazan fent llegir el poema a
Natalie Wood a la pel·lícula Splendor in the Grass, que un dia em va fixar més endins i per sempre la
bellesa d’un esplendor únic. El cas és que sempre que llegeixo aquests quatre
versos maragallians inscrits damunt la tomba de Verdaguer, aparentment no gaire
ben engiponats, com no és pas
infreqüent en Maragall, no deixo mai de sentir que la vibració sí que hi és.
Doncs encara que la brillantor tan encesa
d'aquells dies de joventut,
no es repeteixi mai més a la mirada,
tot i que no ens pugui tornar l'hora
de l'esplendor damunt l'herba
i la glòria a les flors,
no cal que em desesperi,
puc trobar la força en la bellesa
que perdura encara en el record feliç
de la vibració que sí hi va ser.
d'aquells dies de joventut,
no es repeteixi mai més a la mirada,
tot i que no ens pugui tornar l'hora
de l'esplendor damunt l'herba
i la glòria a les flors,
no cal que em desesperi,
puc trobar la força en la bellesa
que perdura encara en el record feliç
de la vibració que sí hi va ser.
Altrament gràcies, benvolgut "lector de Maragall", de la benvolent lectura de la meva conferència, que m’ofereix l’ocasió
de presentar-la en el meu blog.
Vegeu
la conferència «Art, literatura i pensament versus contemporaneïtat: Antoni Gaudí,
Joan Maragall…», dins el quadern 101 de la Fundació Joan Maragall titulat Entorn
de Maragall i Gaudí, que també conté la conferència "L'època de Gaudí a Roma", pronunciada en italià a l'Ambaixada d'Espanya davant la Santa Seu a Roma (Fundació Joan Maragall / Editorial Claret, Barcelona, 2012).
