dijous, 24 de gener del 2013

L'ESPLENDOR DE LA VIDA

 

 És un goig comptar amb l’atenció de lectors com Ignasi Moreta, reconegut “lector de Maragall”, que m’escriu:

... aquest matí he rebut el seu quadern Entorn de Maragall i Gaudí, que m'he apressat a llegir de seguida [...]  Confesso que m'he sentit reconfortat en veure com valora els esforços fets per afavorir una lectura no reductora de Maragall, una lectura que inclogui també el Maragall pensador i el Maragall místic [...] De debò, gràcies!
[...]Acabo de publicar un comentari al seu text en el meu blog maragallià "lector de  Maragall". 
 Veurà que, al final, després de manifestar la meva sintonia amb el text, expresso també una petita discrepància a propòsit del poema de Maragall sobre Verdaguer. Però, naturalment, no pretenc convènce'l!.

Gràcies, doncs, estimat “lector de Maragall”, de llegir i apreciar la conferència d’un lector empàtic de Maragall  com jo, que hi he volgut dir la meva sobre la seva categoria de poeta pensador i místic. Però no em convenç la lectura de vostè dels quatre versos maragallians damunt la tomba de Verdaguer i no em desdic de considerar-los «una de les millors poesies que mai s’hagin escrit de poeta a poeta»: Aquí jau el Poeta. Tot un poble / vingué  enterrar-lo i se’n tornà plorant: / l’esplendor de la parla catalana / damunt la tomba va restar immortal.
L’únic que hi afegiria és que es tracta d’una “inscripció sepulcral”, més que d’una poesia, i que és la condensació de sentit, pròpia de l’epitafi, allò que hi aconsegueix el grau just d’ignició, igualat però no superat per cap poeta que jo conegui. Que tampoc no són tants els poetes generosos amb els seus col·legues i capaços de condensar la generositat. L’Any Espriu permet de constatar-ho.

Maragall escriu aquí un epitafi, com un impromptu, un cop d’inspiració. Un any més tard escriuria la poesia Del Montjuïc, en la tomba nova d’En Verdaguer, amb versos de dring autèntic, però mancada d'unitat compositiva. L’epitafi és contundent i alat alhora.  Verdaguer havia mort a Vil·la Joana de Vallvidrera el juny de 1902  en plena esplendor de la primavera (a), enmig de l’onada de compassió popular que envoltà l’última fase de la seva vida (b) i en una Catalunya que es descobria heroica en el primer esclat del catalanisme polític (c). Mentre el pensador Maragall (recordem-ho) construïa la seva teoria de la paraula viva que l’any següent, el 1903, exposava a Elogi de la paraula.

El tercer vers és la clau. Maragall recollí l’«l’esplendor» del moment, la mort del Poeta i el plor de tot un Poble, per a projectar-los a l’esplendor de la confiança en la immortalitat, en la vida. La llengua catalana, la del Poeta tant com la del Poble, venç la mort igual com la memòria triomfa sobre l’oblit i conquereix la immortalitat. En resum, és l’esplendor de la vida que triomfa.

El pretèrit del quart vers “va restar” és igualment clau. Obre més la concepció filosòfica oberta, pròpia de Maragall. (El Sein und Zeit de Heidegger, oi?). Ell també és poeta, se sap tan poeta com el poeta que enterren i s’hi identifica enterrant-s’hi. Es vol etern com s’hi volia Verdaguer en versos escrits amb els astres al firmament. En realitat Maragall sent el seu lloc fora del temps, igual com en el relat de la seva visita a Gaudí on es contempla a si mateix segles endavant, com si fos un visitant futur del Temple de la Sagrada Família ja acabat  i antic (m’hi refereixo a la conferència). Des d’aquest futur Maragall contempla “l’esplendor” de l’aventura catalana, representada en el Poeta i en la perdurabilitat de la seva llengua i agafa una perspectiva que, saltant-se la seqüencia mecànica de passat, present, futur, li fa dir en pretèrit, va restar immortal, quan seria d’esperar un futur, “restarà”.

Ja sé que Wordsworth, benvolgut “lector de Maragall”, queda lluny, però vés a saber. A mi l’epitafi de Maragall em porta una vegada i una altra als versos de L’esplendor damunt l’herba de  Wordsworth,  plens d’esperança en la perdurabilitat de les nostres consciències i dels nostres projectes, tant com plens de confiança en l'energia  humana contra l’oblit i la destrucció. Potser és una fixació en l’esplendor de la vida contra la mort o potser en l’esplendor líric d’Elia Kazan fent llegir el poema a Natalie Wood a la pel·lícula Splendor in the Grass, que un dia em va fixar més endins i per sempre la bellesa d’un esplendor únic. El cas és que sempre que llegeixo aquests quatre versos maragallians inscrits damunt la tomba de Verdaguer, aparentment no gaire ben engiponats,  com no és pas infreqüent en Maragall, no deixo mai de sentir que la vibració sí que hi és.

Doncs encara que la brillantor tan encesa
d'aquells dies de joventut,
no es repeteixi mai més a la mirada,
tot i que no ens pugui tornar l'hora
de l'esplendor damunt l'herba
i la glòria a les flors,
no cal que em desesperi,
puc trobar la força en la bellesa
que perdura encara en el record feliç
de la vibració que sí hi va ser.

Altrament gràcies, benvolgut "lector de Maragall", de la benvolent lectura de la meva conferència, que m’ofereix l’ocasió de presentar-la en el meu blog. 

Vegeu la conferència «Art, literatura i pensament versus contemporaneïtat: Antoni Gaudí, Joan Maragall…», dins el quadern 101 de la Fundació Joan Maragall titulat Entorn de Maragall i Gaudí, que també conté la conferència "L'època de Gaudí a Roma", pronunciada en italià a l'Ambaixada d'Espanya davant la Santa Seu a Roma  (Fundació Joan Maragall / Editorial Claret, Barcelona, 2012).