El títol de la novel·la d’èxit mundial Res de nou a l’Oest (en català 1927) de l’escriptor alemany Erich Maria Remarque, podria encapçalar una ressenya de la vida política a l’Espanya d’avui. Passen anys, passen dècades i segles, però no passares de nou a l’Oest, altrament dit Ponent de Catalunya, on periòdicament repeteix la regurgitació d’antics components que semblaven digerits per sempre.
A les versions espanyoles de la novel·la antibel·licista de Remarque el títol esdevé Sin novedad en el frente, que rebaixa l’obra a nivell casernari i redueix la categoria «Oest», «Occident», a nivell de trinxera i front de guerra.
A les versions espanyoles de la novel·la antibel·licista de Remarque el títol esdevé Sin novedad en el frente, que rebaixa l’obra a nivell casernari i redueix la categoria «Oest», «Occident», a nivell de trinxera i front de guerra.
A casa no feia cap gràcia la dita de la meteorologia popular «De Ponent, ni
pluja ni vent», quan el graciós de torn entre pluja i vent hi afegia «ni dona».
Avui, però, davant l’espectacle dels jutges a qui es demana que
facin de jutges i no pas de salvadors de la pàtria seria acceptada la versió
del metereòleg que expressés el desideratum: «De Ponent ni pluja ni jutges ni
vent».
De
fet, la Història Moderna d'Espanya, vista com una meteorologia, té una
constant: proclamar Sin novedad en el frente, Res de nou al
l’Oest, el nostre Ponent, en aquest llarg i fred hivern de 2019.