Sentir recitar el poema La
Pomerola de Verdaguer; sentir-lo declamar o simplement dir; sentir-lo
balbucejar o clamar és el privilegi dels qui assistíem al Teatre L’Atlàntida de
Vic, on era escenificat amb direcció de Pep Paré, veu d’Anna Maluquer,
clarinet de Natàlia Arroyo, música de Ramon Ferrer i coordinació de Carme
Torrents. Quina gran festa de poesia dita en escena! Els centenars de versos en
sis cants del trobador que torna a la
llar, vell i cansat d’anar pel món,
rajaven com una aigua de font entre palets i molses; els ritmes i les pauses,
els accents i els silencis, encenien i apagaven la seqüència de mots i sentits
com un foc de brases incandescents. La màgia de les rimes, la música de les
frases, la il·luminació de les figures, els silencis de l’espai, els compassos
de clarinet, les refilades del rossinyol, l’expectació dels assistents, tot
confluïa al bell mig de l’escenari, on una escala de travessers s’alçava
dreta, despullada, geomètrica. Una escala de barrots per on s’enfilaven els
versos del poeta com per entre les branques de la Pomerola florida, on
ressonava la crida primigènia, Oh tu, que
neixes, Poeta! Amunt! Amunt! Una escala d’on davallaven les estrofes del
trobador fins a les branques fumejants de la llar.
Quina troballa aquesta escala al centre de l’escena!
Una senzilla escala artesanal de barrots, de pujar i baixar dels arbres del
paradís o de la selva. Un instrument primitiu com la roda, tecnològicament
poderós com el raig làser d’avui, indefinidament apte per a enfilar-se a
tots els cims de totes les pomeroles florides de l’univers. Una escala nua,
immòbil, palplantada allà al centre del teatre, sota els focus, desafiant-nos a
pujar-hi i assolir el cim que ens volen fer creure que és inassolible. O que no
existeix.
De tornada a casa em venia a la memòria que “escala” en grec
és clímax, la gradació ascendent que
en una obra literària o musical ens porta al cim de la tensió estètica.
