Un dels efectes
gratificants dels llibres és que a vegades et porten a altres llibres que tens
oblidats als estants de la biblioteca íntima. M’ha passat amb Ànimes, de Nan Orriols, publicat a Viena Edicions, que debuta tardanament com
a prosista del jo, després d’haver debutat com a poeta amb el recull Certeses i somnis.
Així
és que, quan era a mitja lectura del llibre, aquestes Ànimes m’han començat de remoure la memòria de lector i no han parat fins
que, en llegir l’«Epíleg», he tornat a la «Justificació» del començament i m’he
adonat de la data fins llavors desapercebuda, Les Guilleries, juliol del 2012. Ja ho tinc, m’he dit.
Allò que es removia dins meu ha pres forma en un nom i un lloc, Rousseau a
les Guilleries.
Nan
Orriols no és cap filòsof, però el seu programa vital és decididament
rousseaunià. Un programa clar i contundent: l’home és bo per naturalesa, però
la civilització el corromp. Cal, doncs, tornar a la natura, al plein air, a la solitud dels boscos, a la infinitud del paisatge dels deserts i
de les muntanyes, a la puresa dels personatges solitaris que hi habiten, a la
comunió amb les ànimes dels llocs, els genis
tutelars. Ells ens protegeixen de
la misèria social i històrica que ens fa indignats i desesperats, revoltats i
humiliats, impotents i resignats.
L’home
és un llop per a l’home segons la dita antiga,
cíclicament actualitzada, que el rousseaunisme ecologista de mòbil, gps i
totterreny difon denunciant la depredació dels llops d’avui. Però les proses
caòtiques sorgides d’aquestes Guilleries que Verdaguer des de Folgueorles
sentia com una «terra de llops i bandolers», van més enllà de records i homenatges, d’històries màgiques i
d’herois preurbans, de crides a
l’esperança i denúncies concretes i acaben com «un homenatge a les Guilleries i
tot el que aquesta contrada representa». Ho subratlla Ramon Cotrina a
l’ajustat, incisiu pròleg.
Rousseau
a les Guilleries és encara l’eco d’un altre títol
insígnia, el de la glosa Amiel a Vic, d’Eugeni
d’Ors. L’escriptor suís Henri-Frédéric Amiel, a qui en la vida no va passar res
digne de recordar, va escriure tanmateix un dietari «íntim» de milers de
pàgines que va merèixer de Gregorio Marañón un llibre molt llegit, Amiel.Un
estudio sobre la timidez. Eugeni d’Ors va veure Amiel
a Vic en l’escriptor manlleuenc-vigatà Francesc
Rierola, autor d’un curiós dietari
íntim, tancat el dia que es casava a l’església del Carme de Vic i que no es
publicà, esporgat, fins a un any després de morir. Rierola representava per a l’autor de La Ben Plantada el món del decadentisme angoixat de fi de segle XIX, superat pel segle
XX i la voluntat d’ordre i de construcció sota la guia.
Són
ecos d’ecos. «Caminar anima i aviva les meves idees, gairebé no puc pensar quan
estic quiet: cal que el meu cos estigui en moviment perquè el meu cap
treballi», escriu Rousseau en Els somieigs del passejant solitari. També m’hi apunto i em sembla que Nan Orriols també, encara que no
comparteixo i em sembla que Rousseau tampoc no compartiria el que confessa com
«la meva convicció absoluta del fracàs de l’espècie humana».
Entre
alres raons perquè sóc mig «guiller» (la mare era del Molí de Sau) i porto a
l’ADN de lector i passejant solitari l’encanteri de les Guilleries, aquest
paratge únic, incessantment verge, de les Guilleries, clavat al cor de la
Catalunya que va del Montseny al Collsacabra i de la Plana de Vic a la Selva de
Mar. Vet’ho aquí: Rousseau a les Guilleries amb
generosa confiança en el projecte humà. Malgrat tot.
