Aquests dies de maig, quan la primavera mobilitza
poetes i omple escenaris de versos i de flors, de grocs impugnatius i
d’esperances mobilitzants, hi apareix el poeta de poetes que naixia un 17 de
maig a Folgueroles i moria un 10 de juny a Vallvidrera de Barcelona. Si aneu al
poble de Folgueroles on va néixer o a la Casa de la Literatura a
Vallvidrera, on va morir, l’hi trobareu: és el poeta dels poetes.
Molts li han dedicat versos. Començant per Joan
Maragall fins als poetes actuals com Joan Margarit, que no serà l’últim, però
excel·lirà per sempre entre els qui s’hi ha afillat o emparat, assumint el
poeta de Folgueroles com a pare. Sí, sí, com a pare. Al seu llibre Un hivern fascinant tanca el poema «Verdaguer» amb versos contundents que
proclamen el reconeixement de la seva paternitat-filiació: L’estimo com
un fill i és el meu pare.
Abandonat i sol en aquest quarto
que avui és un museu agonitzava.
Alhora al mateix llit
naixíem els poetes catalans,
mentre una multitud que emplenava
els carrers se n’acomiadava.
La pietat catòlica i una mitologia decadent
servien d’esquelet a una bondat i a una compassió
com les de casa meva, rurals i violentes.
Verdaguer és l’alzina
que en aquest país nostre
sempre hem necessitat: primer hi calem foc
i de seguida la plorem durant anys.
Cremar i plorar la desolació de la rancúnia.
L’estimo com un fill i és el meu pare.
que en aquest país nostre
sempre hem necessitat: primer hi calem foc
i de seguida la plorem durant anys.
Cremar i plorar la desolació de la rancúnia.
L’estimo com un fill i és el meu pare.