«La» Muriel, com li deia molta gent, nascuda a la ciutat provençal d’Avinyó l’any 1945, filla d’un advocat de Sabadell, combatent exiliat a França, víctima del cataclisme bèl·lic d’Europa de 1936-1939-1945. L’any passat, el 15 de maig de 2015, Muriel havia perdut la seva germana Montserrat, periodista cultural, corresponsal a París, estudiosa de la Literatura catalana, en especial dels grans escriptors exiliats, Joan Sales i Mercè Rodoreda. Vaig tenir la sort de conèixer les dues germanes a Prada, a la Universitat d’Estiu de no sé quin any. La Muriel, formada a França i a Barcelona, a més d’economista i d’activista de base, estava implicada en el teixit de la societat civil, de la militància invisible, fins a assumir responsabilitats de primera línia a Òmnium Cultural i al Parlament de Catalunya, compromès a conduir el procés sobiranista. La Muriel, però, era una universitària de base, professora d’economia pròxima i tangible, militant des de la Universitat Autònoma de Barcelona, on havia portat el Vice-rectorat d’afers internacionals.
L’amiga Muriel Casals era dels qui veiem la Universitat com l’invent institucional més antic i de més èxit d’Europa, un invent imitat per tots els països del món i cridat a reinventar-se a l’Europa d’avui en moments com els actuals, quan la Universitat a Catalunya també ha de reinventar-se com l’estructura d’Estat que la nació necessita.
Per tot això, per aquesta complicitat de fons, la professora Muriel Casals, avui diputada al Parlament de Catalunya, es va deixar convèncer, quan li vaig proposar de formar part del Consell Consultiu de la UVic, i, per segona vegada, es va tornar deixar convèncer quan volia deixar-ho en entrar al Parlament com a diputada de Junts pel sí. I fou així, que el nostre Consell Consultiu ha tingut el privilegi de comptar des de la seva creació amb la doctora Muriel Casals. A l’última sessió de Consell, celebrada al Celler Roqueta d’Avinyó, el viatge d’anada i tornada el vàrem fer junts, també amb la pedagoga Pilar Benejam.
Quin reconfort davant la seva mort, més injusta que mai, recordar i enyorar avui la gran figura d’aquesta dona tan fràgil i alhora tan forta, irrompible, com una porcellana antiga. Quin honor per a la nostra Universitat i per al nostre Consell Consultiu haver comptat amb la saviesa de la seva experiència i dels seus coneixements. Però també de la seva militància al servei del poble de Catalunya que aspira a la plenitud.
