MÚSIQUES D’ESTIU

A la nit m'ha despertat la pluja a la teulada. Temps ha que el temps plujós no em regalava aquesta festa dels sentits. I menys al pic de l’estiu. A vegades, quan a Barcelona sento que diuen que plou a l’Empordà, m’imagino aquesta pluja a la teulada a la nit. A Barcelona sento la pluja al carrer. La sento picar a les fulles dels plàtans, al sostre dels autos, a terra, al xipolleig del passant apressat. També en faig festa, però no tanta, comparada amb aquesta de les nits de pluja a la casa de l’Empordanet. L’enyorava. Avui fa una música diferent. Qui sap si les teules de bòbila rescalfades per les altes temperatures d’aquest estiu tòrrid no agafen noves coloratures desusades.

En la somnolència penso que avui és sant Cinto i veig els cinc Cintos de casa, des de l’avi, que vaig conèixer per les referències constants mentre vivia l’àvia; el pare, en Cintet, que en tal dia com avui ens volia tenir tots a taula i la mare ho aconseguia; passant pel germà gran, l’hereu, en Cinto, que ens deixà fa dos anys, el nebot, en Titu, que n’ha fet seixanta, i el renebot, en Jaç, que ha acabat les carreres acadèmiques i emprèn les de guanyar-se la vida.


I llavors la música de la pluja a la teulada m’ha portat a Viladrau, on l’altre dia, als jardins de casa de l’Isa, torrentsos i torrentses celebràvem la seixantena del primer nebot, Cinto-Titu, mentre ell i el seu fill i el seu germà Gerard, que la Pama ha fet avi, i els seus amics ens oferien un concert nostàlgic de ranxeres i el centenar d’assistents ens conjuràvem a aturar la pluja que ens amenaçava des de la Creu del Montseny que teníem al damunt, embolcallada amb el vel de Maia. Llavors el vel m’ha tancat els ulls interiors i m’ha semblat sentir la música de Festival o de Festa Major que omple les nits d’aquest agost desafinat, mentre m’adormia sentint la pluja que regala concerts nocturns impagables als qui dormim sota teulada.