8-15 de desembre.
La nit de la Puríssima no ha fallat en
començar aquesta setmana d’advent, la més plena d’esperes i esperances de tot
l’any. Semblava que es veia l’infinit, l’infinit sense vels, més enllà de la
lluna i dels estels. La tramuntana d’ahir es va anar apagant perquè la nit
estengués la capa del seu silenci blau i
la música de les esferes sonés en aquest
espai arrecerat de l’Empordanet. L’endemà, el dia després de la nit de la
Puríssima, ho ha tingut fàcil per a ser radiant. El sol d’aquest hivern
prematur ha omplert de llum i tebior la plana i els caserius fins al mar
llunyà, els camins i les margeres i les arbredes fins a la forest. A l’estany
de l’arròs, els compartiments dels marges de fang semblen formar un grandiós
vidre emplomat. Ocells de pas que vénen
de qui sap a on per anar-se’n cap a qui
sap a on, es paren dins una de les peces del mirall i s’hi queden immòbils. Cel
amunt planeja majestuosa una àguila solitària. Qui sap si la parella l’ha
abandonat per volar més amunt, fins al sol, ensuperbida com Ícar, i s’hi ha
abrusat les ales.
9 dilluns. Convidat per “Catalunya Sí”, entro
per primera vegada al Centre Cultural del Born de Barcelona. La visita
sobrepassa les meves expectatives. Hi sento bleixar el genius loci. Santuari èpic, refundat sobre la memòria històrica, on
veig el passat convertir-se en futur, la prospecció arqueològica interpretada
en prospectiva de la nació, projectada en Estat d’Europa. A l’espai mític del
Born, on plana la derrota de 1714, també hi
plana, entre els assistents, la pregunta del referèndum que prepara el
govern per tal d’aclarir si al cap de tres-cents anys els catalans volem la
independència d’Espanya. Mai una pregunta no havia creat tanta expectació
adventina ni tants savis preguntaires. Els amfitrions, Alfred Bosch, Marta
Rovira i Gemma Calvet, tenen apamat l’arsenal simbòlic del Born i de 1714 i
saben estendre sobre l’auditori unes grans ales d’àguila que ens infonen
confiança. Espera i esperança.
10 dimecres. Somni de l'àguila. He somiat
dues àguiles, de les anomenades de Sant Joan, que és el presumpte autor del 4rt
evangeli, el més volador i elevat de tots, representat com una àguila en la icona del Tetramorf. L’una era l’àguila
que diumenge passat planava sola damunt l’estany, com esperant la parella. Ara,
en el somni, comprimia els cercles en espiral a l’entorn d’un secretari a qui
anava dictant les Noves Constitucions de
Catalunya que ell copiava en una tauleta tàctil. De sobte aquell escrivent
era jo i arribava J.V. Foix i em convertia en àguila i m’assegurava que Si el cel és alt, i tan alt, i més alt, i
més pregon el mar, les dues àguiles de Sant Joan es tornarien una sola
àguila bicèfala que s’envolaria cel amunt cap a l’infinit, l’infinit sense
vels, més enllà de la lluna i dels estels d’on mai més no tornarien.
12-13 dijous-divendres. En plena expectació
adventina, esclata la guerra del simposi de l’Institut d’Estudis Catalans
“Espanya contra Catalunya”, alhora que arriba la pregunta bicèfala i binària sobre
si els catalans volem un estat i si el volem independent d’Espanya. Mentre esperem
el solstici d’hivern, quan per Nadal la llum del dia farà un pas de pardal, la
pregunta ha esclatat com una supernova, com una
explosió estel·lar. Mai una
pregunta no havia generat tantes interpretacions. Si abans els preguntaires eren multidud, ara els
hermeneutes de la pregunta són legió. Quants savis astrònoms enfeinats a
escrutar el cel del futur! Al capdavall tothom qui la vol entendre l’entén, la
pregunta. Mai tanta intel·ligència havia dissimulat tan malament el desconcert
davant de l’infinit, l’infinit sense vels,
més enllà de la lluna i dels estels.
14-15. Dissabte-diumenge. Quan falten quinze dies
perquè s’escoli l’Any Espriu 2013, la frase del dia 347 al diari Ara em colpeix amb una contundència tota
supernova: L’incomparable doll de poesia que
va brollar del pensament, de l’esperit i de les sofrences lacerants de
Verdaguer. Junts els
dos únics poetes catalans que porten amb propietat el títol de “poeta
nacional”. La frase és reversible: L’incomparable
doll de poesia que va brollar del pensament, de l’esperit i de les sofrences
lacerants de Salvador Espriu. Un
doll de tres raigs, pensament (1), esperit (2) i sofrences lacerants (3), que
omplen aquesta setmana adventina de tanta espera i esperança com prometia en
començar, la nit de la Puríssima davant de l’infinit sense vels, més enllà de
la lluna i dels estels.
