He anat a comprar les samarretes de la Via Catalana que venien a la botiga de Vilaweb del carrer de les Tàpies. En sortir del metro al Paral·lel, he preguntat a uns homes on era aquell carrer. Preguntava per preguntar. De fet ja ho sabia. No per cap altra cosa que perquè en aquell veral, hi havia la casa de menjars que es deia La Riereta pel nom del carrer, on ens trobàvem de tant en tant a dinar uns quants seguidors crítics de l’Institut d’Estudis Catalans que ara ens trobem en altres taules per mantenir el seguiment del govern de la institució acadèmica en actuacions com ara les declaracions del nou president sobre la Via Catalana per la Independència. Que no, que no ens han semblat afortunades.
Doncs,
aquells homes, amb amabilitat desusada, m’han indicat per on havia
d’anar a la botiga de Vilaweb. Potser mai ningú no els demana informació
i jo els donava l’oportunitat de mostrar-se atents. Quan m’hi acostava,
un que anava amb samarreta del Barça i tenia cara exòtica deia en
castellà que ell era de Yeida i que demà faria «festa catalana», mentre
una dona li replicava en castellà acatalanat que els catalans que passen
per allà són de l’Empordà. Un tros enllà un altre home ha vingut a
preguntar-me si anava a comprar samarretes i ens n'hi hem anat plegats
sense dir-nos res. Només que ell en volia tres i patia si no en
quedaven. A la cua de la botiga ens han dit que només quedaven
samarretes de la talla ics ics ela, per&!
ograve; ningú no se n’ha anat. Aquell home ha dit que
l'una era per al seu nét petit, però que no podia pas tornar a casa
sense i que si de cas la seva dona li ajustaria.
A la tarda m’ha trucat una periodista francesa que cobreix l’événement
de la Via Catalana. Hem xerrat una estona sobre si jo era
independentista o no, des de quan era el que li he dit que era, si demà
hi aniria per militància o simple responsabilitat cívica, en què era diferent de la Via Bàltica, si acostumava a assistir a performances d’aquestes. La noia estava força ben informada i m’ha semblat que buscava el document humà.
Li
he dit que, en resum, com que trobo que la independència no ens farà
pas independents, sinó a l’inrevés, que els independents farem la
independència, demà aniré a la Via Catalana amb la feina temps ha
avançada tot repetint-me un cop més la declaració d’independència:
Em
declaro independent. Proclamo la independència del meu ésser civil i
m’autoexpedeixo el DNI que em pertoca. Natural de Catalunya, ciutadà
d’Europa, membre de la comunitat humana.
Em
declaro territori sobirà i, en encesa espera, vaig a la Via Catalana de
l’11 de setembre de 2013 a encadenar-me amb els independents que fem la
independència de Catalunya. And justice for All.
