divendres, 2 d’agost del 2013

GINKGO BILOBA



Amb la sorpresa en forma d’arbre, de ginkgo biloba, s’acaba aquest juliol tòrrid. Sorpresa que, a més d’inesperada, “colpeix l’ànima”, segons que un definidor tan impassible com Pompeu Fabra reclama a la sorpresa. Doncs, sí, em colpeix l’ànima aquest “Ginkgo biloba”, el mític arbre antic arribat a Europa de l’Orient llunyà, vell de tants milions d’anys com de vida té el planeta Terra, supervivent de la bomba atòmica d’Hiroshima, que ara m’arriba amb doble sorpresa. Primer en el llibre que de Zuric em porta la Carlota, sense saber que és un d’aquells llibres que jo hauria volgut llegir anys ha: Goethe und der Ginkgo. Ein Baum und ein Gedicht. [Goethe i el Ginkgo. Un arbre i una poesia]. Hi retrobo la història del Goethe seductor seduït per Marianne, seduïda seductora del gran personatge inassequible, en un assaig preciós/preciosista de Siegfried Unseld, l’editor de la casa Suhrkamp, un dels grans homes de l’edició i la crítica alemanya del segle XX que aquí es revelà com un dels seus més aguts estudiosos.

Doncs, sí, m’ha colpit l’ànima la relectura de la poesia de Goethe sobre la misteriosa composició de l’amor, que uneix i parteix els amants, però no solament la parella, sinó que de cadascun en fa dos sense deixar de ser un, puix que l’amant també és l’amat amada i l’amat amada també és l’amant. Com cada fulla de ginkgo és una i és dues, una i doble. M’ha commòs com em va commoure la descoberta de la metàfora de la fulla d'aquest arbre únic, quan començava de llegir poesia alemanya en alemany i intentava de traduir-ne alguns versos. Els de la fulla de ginkgo biloba de Goethe me’ls feia llegir en veu alta el primer professor d’alemany, un homenet rodanxó i murri que, a més de saber grec, “la sabia” més llarga que no aparentava i que em sorprengué iniciant-me en els alts secrets de la poesia amorosa de Goethe, quan amb una fulla de l’arbre misteriós vingut d’Orient als jardins d’Europa, enviava a Marianne aquesta poesia exquisida, perfumada de galanteria i farcida de profunda penetració del que passa entre amants, quan passa aquella cosa que, per simplificar, en diem amor. Amb la sorpresa que ella, Marianne, li tornava el regal amb unes poesies que igualaven, si no superaven, les pròpies del gran poeta que es pensava que li descobria el secret de ser u i dos, però no comptava que la resposta d’ella també seria d’una i dues. Tot l’entrellat de l’u/dos és a l'entrellat de l’una/dues. Però en aquest juliol tòrrid la fulla de l’arbre que metaforitza la unitat i la dualitat inseparables de la passió amorosa em reservava una nova sorpresa quan, després de parlar-ne amb Miquel Desclot, de passada per casa seva a Fontclara, en rebia un correu on m’adjuntava la seva radiant traducció del poema de Goethe dient-me: «El vaig traduir deu fer un parell d'anys, després de diversos intents». I és com si la fulla de ginkgo estengués la seva radiació metafòrica, resistent a tota altra radiació, vers la unitat-dualitat del poema traduït-traductor.

Aquesta fulla que em cria
l’arbre xinès al jardí
un arcà secret confia
a qui es plau a aprofundir.

És potser una criatura
que bo i sola s’ha escindit?
O en són dues que han pres cura
de fondre’s en un delit?

La resposta a aquest misteri
fa l’enigma lluminós:
no sents al meu cant aeri
que sóc un i alhora dos?
J.W. Goethe. Traducció: Miquel Desclot