Caminar.
Camins d’anar-hi corrent o
caminant.
En un “Elogi del caminar” Miquel Tuneu ensenya que
Caminar és la manera més simple
d’anar endavant
–i tornar enrere, si és que s’escau–
la més elemental,
la més primària,
la més autònoma,
la que ni es pensa,
la que simplement es fa,
quan hi ha un motiu
per avançar.
Córrer. Guillaume le Blanc, en canvi, filosofa
sobre córrer. I sobre la cursa. La marató, segons ell, fa furor en temps de
crisi i és “l’esport dels pobres” i aplega masses d’individus com les dels
indignats. Què és una revolució sinó una cursa folla cap a l’esdevenidor?
Avui he descobert que caminar és avançar sense parar, però sempre, a cada passa,
amb un peu a terra.
I que córrer es defineix per l’instant en què cap dels dos peus no toca a terra.
Els dos o tres camins, quatre a tot estirar,
que porten a la Cova del pessebre d’aquest Nadal de 2012 diu que són espais per
a anar d’un indret a un altre, i encara que no digui si corrent o caminant, més
aviat semblaria que caminant.
