Sé que una nit de setembre com aquesta fa setanta anys a Portbou Walter Benjamin va plegar d’«estrijolar la història a repèl», per dir-ho amb Antoni Pous, el seu primer traductor al català fa mig segle. Sense ells jo no hauria sabut que
«no existeix cap document de la cultura que no sigui al mateix temps un document de la barbàrie».
Ni hauria sabut que el patrimoni cultural no és lliure de barbàrie com no ho és el procés de la tradició pel qual passa d’unes mans a unes altres, de les seves a les meves i a les teves i a les següents seves. Sense Walter Benjamin, sense Antoni Pous, no sabria que escrivint aquí, llegint aquí, els contemporanis fem córrer història avall la gran bola del món, composta de cultura i barbàrie. Ni que vençuts i vencedors anem història endins, arrossegats tots en la marxa triomfal del gran botí anomenat patrimoni de la cultura/patrimoni de la barbàrie. Ni hauria sabut que la Universitat i l'Acadèmia són plantes industrials sofisticades on fabriquem el compostatge.
