Si hi ha llibres prescindibles, n’hi ha que tenen dret a tenir lectors. El mal és que se n’han de llegir dels uns i dels altres. A vegades el títol ja sacseja, com un flaix de llum. M’ha passat amb L’inventde l’espanyolitat, un títol contundent. De bon primer remet al referent lluminós de Hobsbawm, L’invent de la tradició. Després el subtítol apuja la intensitat de llum, La construcció pseudocientífica de l’espanyolitat. A la fi el lector, enlluernat, acaba el centenar de pàgines fregant-se els ulls davant la visió alliberadora de l’enganyifa d’Espanya i del seu invent. Sense proclames pamfletaires, l’argumentació avança imparable com una excavadora d’aquestes que enderroquen edificis il·legals o decrèpits.
I si el lector, com
en el meu cas, és amic d’un dels autors, el metge psiquiatre Lluís Garcia i
Sevilla (amb Imma Grande), llavors l’enlluernament esdevé encegador. Ell i jo compartim la condició de membre de l’Institut d’Estudis Catalans, a més
d’altres coses sobre proves psicomètriques i sobre la genèrica institució, però fins ara no
compartíem, per desconeixença meva, els seus coneixements sobre les identitats
nacionals. Ara entenc més bé que ell entengui la «seva» psicologia com a ciència del
pensament i de l’acció. Ara jo no entendria que el seu llibre no tingui molts lectors entre els qui se les heuen amb el pensament i amb l’acció sobre el present i el futur de la
catalanitat. Que vol dir sobre el present i el futur dels catalans que encara
no veuen perquè no són espanyols.
Que sí que sembla
que ho entén l’autora de Perquè Catalunya no és Espanya. Així sona un altre títol enlluernador. Sembla l’enunciat d’una tesi. Amb
el subtítol Die Repression
Kataloniens während der Franco-Ära 1939-1975, o sigui La
repressió de Catalunya durant l’era de Franco 1939-1975. Però no és ni tesi ni tractat. És el treball escolar de final de
Batxillerat d’Andrea Andelic, una noia suïssa que viu i va a l’escola de Kloten, prop de l’areoport
de Zuric. Basant-se en llibres, premsa, cançons i entrevistes, ha sabut
sintetitzar en una trentena de pàgines la història de la repressió franquista
en cultura, llengua, política, esport, demostrant la maduresa que ha de
demostrar en l’examen de «maturitat», que diuen, per a continuar estudis superiors.
La motivació introductòria és una
perla: Quan jo tenia uns nou anys i per primera vegada vaig veure jugar
l’equip del FC Barcelona, em va passar el que m’havia de passar: em vaig enamorar del seu estil de joc i de llavors ençà he seguit tot el que es referia
als seus partits. A continuació es va enamorar de Barcelona llegint L’ombra
del vent de Ruiz Zafon (Der Schatten des Windes) i a la primavera de l’any 2009 va realitzar el somni de visitar la
capital catalana i entrar a l’estadi del Barça. Llavors va decidir que
estudiaria català i que el treball de maturitat que presentaria el 2012 el dedicaria a confrontar la
seva ciutat predilecta i el seu club predilecte amb la història del país que els ha
portat fins a avui.
Hi ha encara qui té
dret a escriure. Hi ha encara pàgines escrites amb dret a ser llegides. Siguin estudis de
psicologia social identitària d'experts científics, siguin treballs escolars de fans del Barça sobre la història de la repressió del país
del club. Sense salvar distàncies. Oi que sí, Lluís?
