4 de gener de 2013
L’aire era ple
de fantasmes que rondaven amunt i avall, atrafegats i sense parar de gemegar.
Tots portaven cadenes, com l’espectre d’en Marley; uns quants (que potser eren
governs culpables) estaven encadenats entre ells; no n’hi havia cap de lliure.
[...] Es veia ben clar que el que els turmentava a tots era que volien
intervenir a fi de bé en els afers d’aquest món però havien perdut per sempre
la facultat de fer-ho. (Charles Dickens, Cançó de
Nadal en prosa).
Llegint aquest
relat dickensià d’espectres, en la traducció de Xavier Pàmies, tan dickensiana,
intentava de copsar-hi l’esperit de la idea del gran narrador: que els lectors hi trobessin l'acord amb si mateixos, d’ells amb ells, amb aquesta època
de l’any i amb ell, l’autor, Dickens. No sé si m'ha passat ben bé tal com ell desitjava,
però ja a la primera estrofa de la cançó, L’espectre d’en Marley, se’m va fer inevitable de reconèixer personatges poderosos dels
nostres temps en la corrua d’espectres que aquella memorable nit de Nadal
l’espectre d’en Marley, difunt, va conduir a visitar el seu soci, el senyor Scrooge, un
escanyapobres extorquidor, despietat prestamista, explotador de desnonats i gent sense feina,
avariciós compulsiu, implacable creador de pobresa, incapaç de celebrar Nadal i
d’ajudar gent desvagada a celebrar-lo.
Darrera en Marley
venien els espectres-espectres. Eren els de personatges desbancats per la
biologia, però mantinguts en circulació pels seus beneficiaris i clients, com
ara, per dir-ne un, l’espectre del general superlatiu del segle XX encadenat a
una corrua interminable de gent catalana que per culpa seva no van acomplir ni
els anys de vida que els pertocaven ni en la dignitat nacional que els
corresponia. Hi havia també els espectres per anticipació, vivents, admesos
abans d’hora al reialme dels espectres, a causa de no resistir la realitat in vivo. Com era el cas, també per dir-ne un, de l’espectre d’un conegut
mataelefants que es permet de defensar amenaçadorament la unitat d’opressió
nacional que li va llegar el general superlatiu. O l’espectre del registrador
de la propietat que governa aquella unitat botí de guerra i cobra per dormir
dues nits cada dia, seguit d’una corrua de clients seus dotats de doble
pernoctació com ell.
Entre els espectres
més patètics hi havia els desbancats de la taula del poder, amortitzats, excedents, que no es resignen a callar, sinó que apareixen a la premsa signant
articles ideològics mancats d’idees o surten a les pantalles gesticulant sobre
la crisi, com si la flaire del poder que abans els generava audiència no els hagués
abandonat per sempre. Com si la crisi no fos la màscara tragicòmica que
portaran per sempre més després de crear-la sense entendre-la, de negar-la
sense reconèixer-ne la gravetat, de fer-la crònica sense assumir la
responsabilitat d’haver generat tanta pobresa de tants i creant tanta riquesa de tan pocs.
Deu ser una
sensació d’allò més aterridora
descobrir que un dia havies tingut la facultat d’intervenir a fi de
bé en els afers d’aquest món, però que ara se t’ha
acabat i et costa d’acceptar i no saps dissimular-ho. I encara et deu turmentar més adonar-te que, quan la tenies, no vares saber fer-ne ús i que de la teva intervenció en
els afers d’aquest món no en queda res fora un munt d’oportunitats desaprofitades. O
veure com, per incompetència teva o per obediència als qui et van posar a les
llistes electorals, no la vares
fer servir com havies promès als qui demanaves el vot. Ara rondes amunt i avall
en l’aire ple de fantasmes on encara pretens projectar-te, mal que sigui en la
teva ombra espectral, signant articles de premsa anodins, prenent part en
tertúlies d’experts en xerrar, penjant agudeses sense sintaxi a les xarxes
socials.
El meu intent de
copsar l’esperit nadalenc que evoca Dickens s’atura aquí, però tots aquests
dies no ha deixat d’arribar-me de tant en tant el so fantasmal de les
cadenes d’uns quants espectres (que potser eren governs culpables) encadenats
entre ells; no n’hi havia cap de lliure. Ara bé, si jo
fos Dickens, els donaria la meva llibertat perquè ells recuperessin la facultat
d’intervenir a fi de bé en els afers d’aquest món i poguessin anar, encara que no a la capçalera i sense pancarta, a la corrua
que Moisès Broggi ha passat a conduir. I si no fos possible, perquè Dickens ja va
escriure el que havia d’escriure, mostraria, si res més no, les cadenes que encadenaran els espectres dels qui van pel camí de ser potser governs culpables i els donaria l'oportunitat de rectificar el futur que està per escriure.
