Jo no hauria pas gosat pujar al campanar, perquè la campana n’havia baixat i girava i girava com un dervitx al so de les músiques giròvagues que ens xuclaven campanar amunt.
Amb la campana de tocar a mal temps del campanar de Folgueroles protagonitzàvem ahir, en fer-se fosc, l’estrena mundial del concert musicant del poeta inspirador de més compositors. Com si els músics sabessin que són més músics quan posen música a la música dels versos del poeta que volia ales, o que li prenguessin les ganes de volar.
Convocats per la vareta màgica de Perejaume a aquella performança del davallament de la campana del mal temps del campanar de Folgueroles, ens sentíem com es deu sentir el dervitx xuclat per l’eix d’ell mateix i volta, volta i volta dins la faldilla acampanada.
Van baixar la campana abans d’ahir, però una pluja primaveral implacable amb la racionalitat programadora va fer ajornar el concert i la campana es va estar un dia i una nit més allà, sola, desubicada, vigilada, això sí, perquè som en temps que el coure torna a servir per fer canons de guerra. No és veritat que si plovia tant, era perquè a la campana no li havien fet tocar a mal temps abans de baixar-la. Era perquè volia passar dues nits a la plaça, arran de terra, la primera per al poeta que allà mateix havia plorat les primeres llàgrimes amargues damunt la tomba de la germaneta Filomena, enterrada arran d’un gessamí a la sagrera, i la segona nit per al poeta Perejaume, autor del seu davallament a la plaça, convertit en ascensió per la seva inspiració creadora. És ell qui ha fet baixar la campana a ballar a la plaça les paraules del poeta aquest 15 de maig, després de plantar-hi l’arbre de maig. I ell, Perejaume, qui ens ha regalat l'emoció de la campana infinita.
Un dia tornaré a pujar campanar amunt a sentir les reverberacions del sentit de la música i de la poesia que la campana fa en la meva vida, després d'haver baixat a la meva plaça, davant de la casa on vaig néixer.
