Avui hi ha eleccions municipals i toca no moure’s lluny de
casa. Mentre anem a votar, em revenen uns versos que diuen En el lloc existim / i sabem que l’ací ens habita. De sobte, enigmàtics
com són, els versos se’m tornen programàtics, i, trasplantat com estic de
Folgueroles a Sarrià, em ve a la memòria que avui i en aquestes hores del matí
a Folgueroles fan la caminada popular pels llocs verdaguerians de les
Guilleries.
En tornar de votar, reprenc el record sobre el lloc on existim i l’ací que ens habita.
I m’adono que els tres punts forts per on avui passa la Caminada Popular de
Folgueroles estan marcats pel nom recurrent del lloc: Sant Llorenç del Munt.
Els Munts. La Damunt. D’on deu venir tant Munt? Les terres catalanes en són
riques de monts i munts, com Montseny i Montserrat i Montnegre i Montcada i
Montpeller, però aquest triplet folguerolenc-verdaguerià de Munt i Munts i
Damunt és sorprenent.
El primer és el del monestir-castell encimbellat de Sant
Llorenç del Munt. Des d’aquí van formar-se les poblacions de Sant Julià de
Vilatorta i de Folgueroles. El segon, els Munts són els cims més alts entre
Osona i les Guilleries, allà on la plana es trenca en cingles davant la vall de
Sau. La Damunt és un paratge sobre Folgueroles, just on la plana comença
d’enfilar-se, abans d’entrar als rocams emboscats de Tavèrnoles i Savassona
sobre l’embassament de Sau, encarats als penyals del Collsacabra.
D’on deu venir aquest topònim del paratge de «La Damunt» en
femení? No hi ha només «L’ermita de la Damunt», immortalitzada en el poema de L’Arpa, ni «El pla de la Damunt», marcat
pels recitals de poesia del Desvari, ni «Els prats de la Damunt», on creix un
rebrot del Pi de les Tres Branques. Si els altres dos noms, munt i munts
són obvis, aquesta «Damunt» és enigmàtica. Els papers antics diuen que el poble
de Folgueroles va començar abans aquí, on hi havia l’església fundacional que
es deia de Sancta Maria Superiore.
Però és igual, si es deia així en llatí, és perquè traduïen Munt o Damunt o
Amunt i no al revés.
Vinguin aquests mots del llatí o del sorotàptic,
designen els primers llocs acimats que va veure el poeta des d’abans d’escriure
llibres «amunt» com Canigó, Montserrat,
Aires del Montseny. El poeta que portava la marca dels Munts i els Amunts
dels llocs primordials i feia cantar al seu heroi Gentil aquells versos de
súplica a Griselda: Puja’m amunt, de
branca en branca, / des d’on lo món com arbre arranca / fins al cimal entre el
fruit d’or;/ puja’m amunt, i amunt encara, / mostra’m la cara / del
Criador.
I em revénen els versos inicials on m’he geolocalitzat, avui
i aquí, quan els catalans votem l’alcalde de cada lloc: En el lloc existim / i sabem que l’ací ens habita,/ que l’ací no ens
pertany però que pertanyem a l’ací,/ que el lloc esdevé lloc en tu i en tu
ocupa, / que en tu s’estima i en tu creix, / que en tu flueix i en tu perdura.
Gràcies, Lluís Solà, dels versos. Gràcies, Pep Vila,
d’editar-los i enviar-me’ls.
