La part èpica de la història ens esperava a Lleida i Mequinensa. Visitar la Seu Vella de Lleida és immergir-se en l’èpica de la història dels catalans. Visitar la Seu Vella de Lleida, guiats per Josep Tort i Bardolet, el seu director i aede, és entrar en la dimensió heroica de la bellesa de les ruïnes i escruixir-se de la barbàrie de tres destruccions en tres segles: Felip Vè, Napoleó, Franco. Visitar el Palau del Rei del turó de la Seu Vella de Lleida on Jaume I fou jurat rei, és entrar a les entranyes del poder d’un Estat que hi va sucumbir, però no es va extingir, i ara es desvetlla per a aspirar a la sobirania de nou Estat de la Unió Europea i reclamar les estructures de poder que li corresponen. Com són les del sistema educatiu de dalt a baix. En dies d’inauguració del curs acadèmic les universitats dites catalanes es revelen com l’estructura d’estat que més s’esquerda i amb més urgència reclama Estat propi. A Lleida Felip Vè va començar la destrucció del sistema universitari català, culminada a Barcelona, capital d’aquell Estat que es reconstrueix reconstruint l’estructura del sistema universitari. A la Seu Vella de Lleida hi entres desolat, t’hi deprimeixes, t’hi descobreixes anella de continuïtat i en surts amb il·lusió reforçada: és un arsenal de memòria històrica.
I després Mequinensa. Ens hi espera Jesús Moncada al davant del camí de sirga. L’Aiguabarreig del Segre i el Cinca amb l’Ebre, contemplat des del poble antic, arrassat, insepult, fa girar els ulls de les calaveres atònites cap al cim del turó, on senyoreja el castell, estructura que Kafka va imaginar metàfora del poder dels poders. És justament propietat exclusiva d’Endesa, reservat al gaudi dels seus vips. Quina representació més imponent d’una estructura d’Estat! Però Jesús Moncada ens espera a la mina, sota terra, a les entranyes d’aquesta geologia ja no èpica sinó tràgica, líricament tràgica. L’espectacle d’Eduard Muntada i Belén Alonso, Una racó al cafè de la granota, sobre textos de Jesús Moncada, és només a la mina, sota terra, que troba l’espai on respirar aire pur, extreure’l a fora en la llengua del territori i resistir a la «histèria inquisitorial que vol falsejar allò que constitueix les nostres senyes d’identitat, començant per la llengua».
Quin cop de sirga el teu, Jesús Moncada! Encara en sentim l’estrebada,èpica.
(Notes a les VIII Jornades d’Intercanvi Cultural. Lleida i Mequinensa. 5-7 d’octubre de 2012. Societat Verdaguer. Societat Catalana de Llengua i Literatura. Càtedra Verdaguer d’Estudis Literaris de la Universitat de Vic).
