Catalunya
s’ha de dotar de sistema universitari català. No és cap
tautologia. El sistema universitari vigent és l’espanyol. Després
de tres segles d’Universitat espanyola “a” Catalunya, cal
plantejar-se sense més dilacions com dotar d’Universitat catalana
el nou estat d’Europa.
Després de l’11 de setembre de 2012 ja no es tracta de
conscienciar l’estament universitari perquè participi en el
moviment que reclama un Estat propi per a la nació catalana. Ara
s’imposa repensar la Universitat com a Universitat Catalana per al
futur. Com volem que sigui en l’Espai Europeu d’Educació
Superior, EEES. Amb tres Es majúscules. La quarta no cal.
Catalunya no ha tingut en el Pla Bolonya el paper que li corresponia.
La incorporació de les universitats catalanes a l’EEES l’han
dirigida en exclusiva els governs d’Espanya, que han mediatitzat
tota proposta vinguda dels governs de la Generalitat. El disbarat de
fixar en quatre anys i no en tres la durada dels
graus/llicenciatures, a diferència de la majoria de països de la
Unió Europea, és una espanyolada que ens allunya d’Europa i
perjudica, amb les universitats, el sistema d’economia emprenedora,
propi de Catalunya.
És hora que les nostres universitats siguin protagonistes del seu
futur com a universitats de Catalunya en primer terme. I europees i
espanyoles, naturalment. El nostre sistema universitari, tot i tenir
una Llei d’Universitats aprovada pel Parlament l’any 2003, no és
sinó el sistema espanyol amb lleugeres modificacions i alguns
traspassos de competències. Incomplerts, val a dir-ho. El cas
flagrant és el de les beques, fins al punt que tots els governs
d’Espanya de les darreres tres dècades l’un rere l’altre han
incomplert el traspàs de la gestió de les beques universitàries, a
desgrat que tots els governs de Catalunya ho han denunciat.
Justament les beques plantegen l’aspecte clau del futur de les
universitats catalanes, el seu finançament. La consigna és:
«universitats, busqueu-vos finançament en el sector privat». La
Generalitat no pot continuar finançant les universitats. L’Estat
ha fet fallida i no transferirà a Catalunya els fons pactats. Ves
per on! Gràcies a la crisi, aliada de l’asfíxia pressupostària,
les universitats a Catalunya poden esdevenir a la fi
Universitats de Catalunya, perquè seran finançades amb
recursos propis, que vol dir per les famílies dels estudiants, les
empreses i els mecenes.
Si l’Estat espanyol és insolvent, incapaç de sostenir les
universitats en el nivell d’eficiència assolida en els darrers
anys, no ha de continuar detentant-ne el domini. És el moment de
Catalunya, nou Estat de la Unió Europea. Les 12 Universitats que hi
ha al territori de Catalunya haurien de plantejar-se el futur en
aquesta nova transició: passar d’un Estat espanyol en fallida a un
Estat de Catalunya en construcció. Aquesta és la nova oportunitat
de Catalunya: fer de la necessitat virtut. Assumir el finançament de
les universitats, desprendre’s del sistema universitari espanyol i
construir el sistema universitari propi dins l’Espai Europeu
d’Educació Superior.
És l’antiga aspiració d’ençà que Felip Vè es carregà el
sistema universitari català tancant totes les universitats,
espoliant-les de les seves rendes i biblioteques, perseguint
professors i estudiants, imposant el castellà i prohibint el català,
implantant la universitat única de Cervera al servei de les
polítiques de Castella. Però el retorn de la Universitat a
Barcelona fou imparable. Al segle XIX, en temps de la Renaixença del
català, també va renéixer l’aspiració a tenir universitat
pròpia. Al segle XX l’aspiració tingué tres moments clau: Prat
de la Riba amb els Estudis Universitaris Catalans, la Generalitat
republicana amb la Universitat Autònoma “Universitat de
Catalunya” i el III Congrés Universitari Català de 1978, que
engegà la reconstrucció del mapa universitari català sota el signe
de la modernització apuntant a Europa.
És un canvi de paradigma. La creació d’estructures d’Estat és
abans una qüestió d’evolució mental. Deixar de resignar-se a la
subordinació al sistema universitari espanyol i assumir la
responsabilitat de crear el sistema universitari català del segle
XXI com a component estructural del nou Estat d’Europa. Lliure
d’intercepcions i de peatges, directament inserit en el sistema de
l’Espai Europeu d’Educació Superior.
(Article publicat a El 9Nou del 19 d’octubre de 2012)
