Puja en aquesta correspondència entre l’escriptor Pin i Soler i el seu editor Aldavert, la figura de l’editor, peça clau en la construcció del sistema lingüístico literari català contemporani, en «un país en què la premsa tan poc ajuda a les obres literàries». «Los diaris de Barcelona continuen muts sobre “Els Garrigas”. Quin país de poca-soltes!» «No puc de cap manera perdre un cèntim més, però al mateix temps só aficionat de cor a la literatura catalana i devot fervorós dels que vénen a ajudar a la propagació del catalanisme en qualsevol esfera».
11 Música en estat projectual
La funció de la música en la fixació dels mites nacionals catalans troba en aquest estudi dos exemples eminents, Enric Morera i Amadeu Vives, inspirats en Canigó per a emprendre unes peces musicals que no passarien de la fase projectual. Quin dia podrem escoltar la fada de Lanós d’Amadeu Vives cantar «la melodia d’un deix orientalitzant lleu», que «no canvia la llangor i la tristesa fins al darrer instant, mentre el piano imita amb arpegis l’arpa que, segons el text, acompanya la veu de la fada i muda la tristor en joia»?
12 Traducció a les revistes balears
De tants traductes (136 textos) se’n dedueix, diu l’autora, «la germanofília, pròpia de la Renaixença, mantinguda sobretot per Mateu Obrador Bennàssar (faig memòria que va ser secretari de l’Arxiduc) i per Miquel Victorià Amer». Quan llegirem la llegenda de «L’aucell del paradís», en versió de Josep Taronjí, «rondalla original de Suècia»? Qui és «Mr Schubert» que l’ha feta conèixer «als francesos». També: «Verdaguer en Italia» de Joan Lluís Estelrich (traductor de Heine), que «aplega i comenta la traducció a l’italià d’una selecció de fragments de Canigó».
Isidor Cònsul: «El binomi autor-editor. La correspondència entre Pere Aldavert i Josep Pin i Soler»; Francesc Cortès: «Dos projectes de Vives i Morera al voltant de Canigó»; Lluïsa Cotoner i Cerdó: «Catàleg de les traduccions publicades a la Revista Balear de Literatura, Ciencia y Artes i Museo Balear de Historia y Literatura, Ciencias y Artes. Primera aproximació», dins Miscel·lània RT. Scientiae patriaeque impendere vitam. Eumo, 2007.
11 Música en estat projectual
La funció de la música en la fixació dels mites nacionals catalans troba en aquest estudi dos exemples eminents, Enric Morera i Amadeu Vives, inspirats en Canigó per a emprendre unes peces musicals que no passarien de la fase projectual. Quin dia podrem escoltar la fada de Lanós d’Amadeu Vives cantar «la melodia d’un deix orientalitzant lleu», que «no canvia la llangor i la tristesa fins al darrer instant, mentre el piano imita amb arpegis l’arpa que, segons el text, acompanya la veu de la fada i muda la tristor en joia»?
12 Traducció a les revistes balears
De tants traductes (136 textos) se’n dedueix, diu l’autora, «la germanofília, pròpia de la Renaixença, mantinguda sobretot per Mateu Obrador Bennàssar (faig memòria que va ser secretari de l’Arxiduc) i per Miquel Victorià Amer». Quan llegirem la llegenda de «L’aucell del paradís», en versió de Josep Taronjí, «rondalla original de Suècia»? Qui és «Mr Schubert» que l’ha feta conèixer «als francesos». També: «Verdaguer en Italia» de Joan Lluís Estelrich (traductor de Heine), que «aplega i comenta la traducció a l’italià d’una selecció de fragments de Canigó».
Isidor Cònsul: «El binomi autor-editor. La correspondència entre Pere Aldavert i Josep Pin i Soler»; Francesc Cortès: «Dos projectes de Vives i Morera al voltant de Canigó»; Lluïsa Cotoner i Cerdó: «Catàleg de les traduccions publicades a la Revista Balear de Literatura, Ciencia y Artes i Museo Balear de Historia y Literatura, Ciencias y Artes. Primera aproximació», dins Miscel·lània RT. Scientiae patriaeque impendere vitam. Eumo, 2007.
