InOrcismes al Born

Seria un error a aquestes altures pensar que els catalans podem prescindir del Verdaguer dels exorcismes enfrontat amb bisbes i marqueses. Sobretot perquè és un Verdaguer de talla única, insubstituïble, capaç d’ex- però també dels més grans in-orcismes. Ni un vers en castellà, fou la seva divisa. Ni una prosa en connivència amb exorcistes derrotats. L’escriptor Enric Casasses ho proclama per al nostre temps. Si voleu una empenta, aneu al Born i participeu dels in-orcismes i trans-orcismes de Verdaguer, que ens arriben per CABOSANROQUE amb Enric Casasses de guia.   

El poeta verdaguerista, no pas verdaguerià, Segimon Serrallonga, quan Verdaguer sortia a la conversa, cosa que passava sovint, no deixava mai de retreure el secret que el doctor Junyent, de nas de profeta, ens revelava un dia d’hivern a la Biblioteca Episcopal de Vic, en una d’aquelles tertúlies al voltant de l’estufa, per on solien passar les veus de savis i d’in i d’exfluents de la ciutat  i del bisbat de Vic i de més enllà. Ens va dir en veu de confidència: «El cas Verdaguer es produí per  la gelosia de Maria Gayon, Marquesa de Comillas, i l’orgull del bisbe de Vic, doctor Morgades: es pensaven que Verdaguer era un xai i va resultar que era un lleó.

Actualment, si en plena pandèmia amenaçadora de les vides dels catalans, anava al Born o entrava en els ex- i els in-orcismes del  Cabo San Roque, el doctor Junyent diria enigmàticament que a la fi no tenim un Verdaguer exorcista sinó molts xais exorcitsats dels quals no podem prescindir.

ON ÉS EL TALENT?

A l’ARA (4 de juliol 2020) Marina Espasa celebra que els grans clàssics de la Literatura Universal trobin traductors i editors. Després d’evocar la Bernat Metge i de remetre a la MOLC, la col·lecció de les Millors Obres de la Literatura Catalana, dirigida pel professor Joaquim Molas,  es pregunta retòricament si no seria fantàstic que algú n’agafés exemple i  tragués la pols a la mítica però també insuficient i passada de moda col·lecció  MOLC. El talent hi és, –assegura– només que segurament no a la Universitat, que ha aconseguit centrifugar-lo (gairebé) tot. Òndia!,  sembla allò de «fot-li, fot-li, que és de Reus», millorat en un «fot-li, fot-li, que és la Universitat».

A aquestes altures assenyalar la Universitat per manca de talent sembla oblidar que el talent fa com el diner, que, en preguntar-li On vas diner? Respon: On més ne sé.

23 ANYS D'UNA FITA

Al dematí d’aquest 21 de maig d’aquest 2020 tan cruel em va sonar l’avís al telèfon de l’arribada d’un correu que em deia:

Ricard : feliç aniversari tinguem tots.  És el vint-i tres [aniversari] i tenim Facultat de Medicina.Visca! Jaume.

Era en Jaume Puntí que, amb el seu estil tan seu, em i es felicitava evocant l’aniversari del «naixement» de la Universitat de Vic fa 23 anys, quan  el 21 de maig de 1997 el Parlament de Catalunya va aprovar per unanimitat la Llei de la Universitat de Vic.

La meva resposta fou i és:

Gràcies, Jaume, Gràcies de tot cor. Saps que no hi pensava? Hi pensava abans d'ahir, en veure que avui seríem el 21 de maig. Avui encara no havia obert finestres. Ara, un cop esmorzat, m'ha atrapat la data «històrica» gràcies a tu. I en sento una gran joia. Sí, senyor, la joia d'haver portat la Universitat a Vic, «aquesta» universitat i no pas una altra, aquesta universitat que tal com em recordes, té Facultat de Medicina. M’ha revingut aquell dia i aquella hora al Parlament de Catalunya i l’alegria que en sentíem tots els participants en l’aventura.

Jaume, et torno la felicitació, augmentada amb el  meu reconeixement que fou gràcies a la teva administració que la UVic esdevingué un projecte viable econòmicament. Jo també me'n felicito, d'haver-te posat a la base econòmica del projecte. Sí, sí, Jaume, deixa'm que em repeteixi i altre cop te'n feliciti. També jo puc felicitar-me'n, d'haver format amb tu i amb l’Enric Lòpez un equip inicial de visió clara i capaç de prendre decisions arriscades. Jaume, l'abraçada que avui ens devem,  en circumstàncies tan difícils com les de viure aquesta pandèmia que ens amenaça, te la faig arribar oblidant aquesta i totes les altres contrarietats. La Universitat de Vic del segle XX i XXI serà sempre la Nostra Universitat.  Amb l'abraçada més forta que pugui tenir. Bon aniversari. Ricard

ALS FLORISTES DE VERDAGUER DE L'ANY 2020

Voldria venir diumenge a Folgueroles i amb vosaltres cobrir de flors Verdaguer (1845-1902), aquest nostre poeta que tant ho demanava i ho demana encara. Ell, que era un Jacint, que no sabem si enamorà Apol·lo, però sí que sabem que  ell s’enamorà de la Roser, que no era cap princesa ni cap divinitat de la teologia grega, sinó una noia de Folgueroles que tenia un roser a la porta de casa seva. 

Hi seré, doncs, amb aquesta rosa que acabo de collir als Jardins de Friedrich Hölderlin, el gran poeta alemany (1770-1843),  en traducció del gran poeta català  Carles Riba (1893-1959), que ensenyà als poetes Estudiants de Vic. 1951 on era La Rosa que buscaven i sempre buscarien amb Verdaguer.   

                LA ROSA

         Pura germana!

         ¿On colliré, quan sigui hivern,

    Les flors, per teixir corones als celestes?

    Serà com si no sabés ja res de les coses divines

           Perquè m'hagués fugit l'esperit de la vida,

               Si  per als celests  aquests signes d'amor,

                  Les flors, en el camp fred jo cerco

                      I a tu no et trobo.

Verdaguer/Hölderlin/Riba, poetes de La Rosa, que seran coberts de flors a Folgueroles aquest diumenge de l’any 2020. Ni Hölderlin a l’Alemanya de Merkel ni Verdaguer a la Catalunya de Torra no poden tenir una commemoració adient del seu naixement. La pandèmia del coronavirus no respecta ni les roses ni els poetes. Però la poesía i els poetes i els seus lectors tampoc no respectem la pandèmia.

També hi seré, doncs, a l’Homenatge a Verdaguer d’aquest any 2020 a Folgueroles amb els meus records del ram de flors que en la infantesa cada any vèiem aparèixer al peu del monument, quan una dama arribava amb un gran ram de flors, el deixava recolzat al peu del pedró, alçava els ulls al medalló del poeta, el mirava fixament una estona i  se'n tornava. Era la Pepa de cal Rei, mestressa de la botiga del la plaça del mateix nom, plaça de cal Rei. Amb ella, amb «la Pepa Reina», i amb totes i tots els verdagueristes de Folgueroles o d'on que vinguin, desitjo bona festa Verdaguer de l’any 2020!  També hi serán els poetes de l’antologia Estudiants de Vic. 1951, els primers que varen llegir les traduccions de Hölderlin de Carles Riba i em varen ensenyar de llegir en Cinto de Folgueroles, tot anant a la Font del Desmai.

FRIEDRICH HÖLDERLIN (1770-1843) JACINT VERDAGUER (1845-1902)

Fa dos segles i mig que el poeta alemany Friedrich Hölderlin naixia a Lauffen am Neckar. Era el 20 de març de 1770. Són 250 anys, dos segles i mig. Una efemèride per als alemanys, però també per als europeus i els mundials, ara que estem atacats per la pesta. 

Alemanya s’havia preparat per a celebrar-ho com correspon al poeta d’Hipèrion i al seu país natal, on Hölderlin està acadèmica i popularment elevat al màxim nivell en companyia d’un Goethe o d’un Schiller.  L’efemèride, però, s’ha escaigut en ple desori de les societats dels països d’Europa, envaïdes pel mortífer virus «corona», capaç de castigar el món amb plagues bíbliques que Iahvè, a petició de Moisès, enviava al faraó i als ciutadans d’Egipte. 

I això en el nostre moment vint-vint 2020, l’any en què ens esperava, sense convocar-la, l’oportunitat de reviure l’Edat fundacional de Pedra. El moment de recomençar l’èpica dels humans d’Europa. La nova oportunitat d’emprendre l’aventura de reocupar el planeta Terra amb poetes Hölderlin, acompanyat dels seus personatges Hipèrion i Diotima, i amb poetes Verdaguer, altrament dit en Cinto de Folgueroles, el noi de can Pep de Torrents, enamorat de la Roser del Mas de les Heures, la seva Griselda/Flordeneu. 

     

És doncs, així, des de Catalunya, i alhora des del cor d’Europa, des d’Alemanya i la seva –i meva en temps d’estudis– hölderliniana ciutat de Tübingen, que m’apunto a celebrar aquest 250è aniversari del  naixement del poeta Hölderlin, aquell que per via del seu primer traductor al català, Carles Riba, va arribar en fulls mecanografiats als Estudiants de Vic 1951, amb qui em sumo reproduïnt un meu article, datat justament a Tubinga, desembre de 2002. 

En reproduir-lo aquí, al meu blog Atlàntida, i dedicar-lo a Ramon Cotrina, m’ha semblat que passava els últims comptes de l’aventura germànica que amb Ramon Cotrina i Antoni Pous vàrem emprendre ribianament en els anys del Seixantisme, quan apreníem d’ensenyar com a mestres allò que ens havia ensenyat ell, Carles Riba. A saber que: mestre és aquell que ens allibera,  tornant-nos a la realitat de nosaltres mateixos i de les coses.

‘LA CINTA ESCABELLADA DELS MEUS ACTES'. RECORDANT MON COTRINA

Doncs, sí. La cinta escabellada dels meus actes és un dels decasíl·labs que sorprengué i admirà Carles Riba, quan preparava el pròleg a l'antologia Estudiants de Vic 1951, un dels quals era Ramon Cotrina.

És sabut que el rector del Seminari no la deixà publicar, però que no pogué impedir que es divulgués en una edició de fotocòpies de 40 exemplars, facilitada pel pare del poeta i llavors estudiant, Josep Junyent.  A mi encara avui m'impressionen aquests dos que més que versos són una contundent sentència en prosa:   

                                

No tinc ja seca la boca de dir les coses

que no eren veritat per a mi.

Però deixa'm quedar-me, Mon, amb el que ens deies un dia a Cadaqués, quan  a la platja amb la Mitte, la Carlota i l'Oriol , contaves que la teva àvia de ca l'Aiet de Sant Joan de les Abadesses, solia dir-te : Avui el dia és tan clar, que he oblidat totes les nits. I tu, de tant sentir-ho, et vares tornar fotògraf.

Bon dia, Món Cotrina, on que siguis.

JORDI CANO A LA UVIC

Traductura, Jordi Cano

La cruel pandèmia del Coronavirus se’ns ha emportat Jordi Cano. No s’emportarà, però, la seva obra de dissenyador compromès en les sigles UVic i EUMO i que el lliguen a les tres magnituds Universitat/Ciutat/Llibres. Doncs, no, Jordi Cano no restarà pas confinat per l’oblit, sinó que, a més de Referent de l’Art del disseny, també serà Referent de la Fidelitat al projecte editorial de la UVic i als amics de la Ciència i de la Pàtria, que proclama el lema de la UVic. Ens ho confiàvem amb ell un dia a l’Empordà mentre intercanviàvem el seu regal, Traductura, publicat a la Miscel·lània Ricard Torrents. Scientiae patriaeque impendere vitam i al qual vaig provar d'esbossar-hi un peu d'imatge en senyal d'agraiment (recollit a Puntes i Punters, 2007) i que recupero ara i aquí. In memoriam.

Traductura

Jordi Cano "Per tot"

Escriptura un, Verdaguer dos, Terra tres, Editar quatre, Escriure cinc, Signe sis, Missatge set. El tot gira sobre el seu eix. Missatge un, Signe dos, Escriure tres, Editar quatre, Terra cinc, Verdaguer sis, Escriptura set. Escriptura un i Escritpura set. El tot reordena les parts segons els climes, les edats, les preferències i les lleis no escrites. Quina és la posició millor? Hi ha posició millor? Altre cop el sis més un. Escriptura igual a Literatura. Tota la Literatura és (Sagrada) Escriptura. Traductura. Traduir la Sagrada Escriptura és entrar en el sagrat de tota escriptura. (3.9.2007)

TORNA MARX

Altre cop incompleixo el propòsit d’escriure amb més freqüència ni que sigui una ratlla, aquí, al meu dietari Atlàntida. En un any tan singular! 20/20, tan celebrat i alhora tan nefast en la «Història» (majúscula) de «l’home» (minúscula), invocada en aquests temps que la pesta del Coronavirus amenaça directament la continuïtat de vida humana en el planeta Terra.

Avui he tornar enrere: he deixat de negar la pressió que vivim sota les noves/antigues prediccions de La Fi de la Història (1989), que vol dir l’extinció dels Humans, pronosticada per Francis Fukuyama pocs mesos després de la Caiguda (scusate), vull dir després de l’assalt popular de l’indestructible Mur de Berlin, que no va pas "caure", sinó que va caure enderrocar perillosament pels ciutadans. 

Doncs, això: diria que la Història dels humans és una bona alternativa a   l’abstracció habitual i en majúscules que és la Història de la Humanitat. I mirin per on, aquesta amenaça als Humans del nostre any Vint/Vint, la veig en la rèplica d’un professor dels EEUU, Richard Wolf, que es defineix marxista i que en una entrevista d'Andreu Barnils diu:

…el problema no és Trump. El problema és el sistema, i els presidents anteriors, que alguns eren demòcrates. Ara es parla del drama de tenir hospitals tancats. Sabeu què passa? Que ho han estat durant vint anys. Els tenien tancats perquè no produïen beneficis. Tan estúpid i infantil com això. Però, amic, aquesta és la ideologia dominant. No és de Trump. És un problema sistèmic.

 Per mi capitalistes ho són tots. Si em permeteu: la revolució francesa, l’americana, Garibaldi, van bescanviar el sistema d’amos i serfs pel sistema de patrons i treballadors. I per això ara en lloc del feudalisme tenim capitalisme. I l’èxit de Karl Marx, i l’única raó per la qual em dic a mi mateix ‘marxista’, és que va dir això: el resultat de la revolució és l’obstacle per a arribar-hi. Amb les revolucions vam desfer-nos del feudalisme, i tenim capitalisme, cert, però la ironia és que l’obstacle per a aconseguir de veritat els objectius de la revolució (llibertat, fraternitat i igualtat, a Amèrica democràcia) és el capitalisme en si.(Richard Wolf) 

Doncs, això. Torno al meu dietari batejat «Atlàntida» com a símbol de la irrupció d’un Nou Món després de l’enfonsament d’un món caducat. No podia resistir-m’hi després de saber que Richard Wolf representa un retorn a Marx en els anys 20/20. No podia resistir-me al record del retorn a Marx protagonitzat per la meva generació dels Anys Seixantes. Que era quan jo traduïa per a l’Editorial Anagrama de Jordi Herralde el llibre dels professors P.A. Baran i P. M. Sweezy, El capitalisme monopolista. Assaig sobre l’estructura econòmica i social americana, de 1966. Revisió técnica de Martí Capdevila. Llibre que dedica tota una pàgina a la dedicatòria més breu i més llarga alhora que conec. En lletra de cos minúscul la dedicatòria consta de dos monosíl·labs: Al Che.

Desitjo al meu dietari, en aquesta seva represa nostàlgica i neoseixantista, recorregut i intercanvi.

GENT QUE ES PORTA L’OLI

«Tindreu bons veïns. Són gent que es porta l’oli, gent de fiar». Ens ho va dir una de les primeres persones que vàrem conèixer en arribar a Sant Feliu de Boada, a l’Empordà de Baix, ara fa mig segle. Era el fuster Joanola, reciclat de carreter, que cobria tot el terme de Palau Sator amb els seus vilatges de Fontclara, Sant Julià de Boada, Sant Feliu de Boada, el nostre, i encara el  «veïnat» de Pantaleu.

L’auguri de bons veïns ens el va repetir un altre professional reciclat, en Pitu ferrer, el dels suquets de Calella, que a més de bon cuiner era un bon ferrer reciclat i passat a manyà. Fuster  l’un i manyà l’altre, la difusió dels tractors i la maquinària agrícola els havia obligat a reciclar-se. I si el carreter es passà a la fusteria de portes, finestres i mobiliari domèstic, l’altre, el ferrer, trobà continuïtat en panys i reixes i en tota mena d’estris metàl.lics de les granges de bestiar i de les cases ruïnoses que els pixapins reciclàvem en espera que «la cosa» canviés de titular després de 1975. 

El fet és que els dos àugurs la van encertar de ple: aquells veïns que tindríem davant de casa al carrer d’Extramurs, o sigui de «Fora muralla», són la millor gent que ens podia tocar. Des dels avis, que ja no hi són, la Maria Barrull, pubilla, i el marit Joan Garcia, i des del seu fill Josep amb la muller Enriqueta, ja difunta,  fins als actuals directius de la generació següent, en Josep i la M. Carme, que juntament amb les filles, Marta i Maria, han construït un convincent complex empresarial que comprèn una Casa Rural, un oliverar que, en substitució de blats i de farratges, han estès a totes les seves terres i que els produeix  una bona collita d’olives convertides en milers de litres d’oli, que en bona part embotellen i posen en venda.

Justament ens vàrem conèixer a l’olivar primitiu un dia de 1974. Ens volíem presentar i algú ens va dir que a can Barrull no hi eren, perquè collien les olives. I sí, a l’olivar els vàrem trobar collint les olives, assotant amb llargues canyes  unes altes oliveres de troncs recargolats, d’on queien moltes fulles i unes poques olives arrugades que donaven a la casa oli per a tot l’any. Aquell primitiu olivar encara hi és, però aquelles oliveres cinc vegades centenàries, presideixen els milers d’oliveres joves que lleven les olives que el molí de can Barrull converteix en milers de litres d’oli.

Sí, en efecte, s’ha acomplert la predicció d’en Joanola carreter/fuster i d’en Pitu ferrer/manyà.  Sabien que tindríem bons veïns, perquè a can Barrull de Sant Feliu de Boada eren, són gent que es porta l’oli, més i tot del que ells imaginaven. I encara se’l porten tal i com manifesten els milers d’oliveres dels camps de litres d’oli que produeixen els seus oliverars.   

HO CELEBRO

Oriol Jonqueras treballarà a la Universitat de Vic, diuen les notícies.

Que bé! Ho celebro, doctor Jonqueras, que treballis a la UVic.

La teva llibertat universitària farà més injusta la pretesa Justícia que et té condemnat a presó.

Farà més justa la causa que amb tu defensem els universitaris del món que aspirem a les llibertats republicanes en plenitud, com són les llibertats de l’Educació Superior, la Ciència i la Recerca.

És la causa de la UVic, guanyada amb Manresa al Parlament de Catalunya. Me’n faig un honor, de tenir-te de col·lega a la UVic, ensenyant Història a les aules de Manresa i compartint un claustre transversal.

Des de la distància  de Rector estat i des de la  proximitat d’universitari militant, siguis benvingut i tinguis bona feina,  doctor Jonqueres.