Atlàntida

EL GOS D'ULISSES

2012-01-30T16:33:00.001+01:00

L’emoció de l’emoció

«Quan llegeixo algun text que m’emociona, el primer que vull fer és compartir-lo amb algú», escriu Eloi Creus. Per això comença el bloc Mots en lloc de farina i l’inaugura amb l’emoció que ha sentit llegint El gos d’Ulisses, el passatge de l’Odissea d’Homer, en traducció de Carles Riba, en què Argos, el pobre gos envellit tot esperant vint anys el seu amo al llindar del palau d’Ítaca, el reconeix. I si Argos és l’únic a adonar-se de qui és el nouvingut, aquest és també l’únic a adonar-se que el seu gos l'ha reconegut, però no ho pot manifestar, i vessa d’amagat una llàgrima d’emoció.

L’emocionat lector escriu a la primera entrada del seu blog, «Retrobament entre Argos i Ulisses», uns comentaris plens d’erudició novençana, prometedora, il·luminats per l’emoció heretada de tants i tants lectors/oïdors que l’han precedit durant tres mil·lenis. La de tants i tants relectors, com ara jo mateix, que en tornar per tu, Eloi, al passatge homèric, com qui torna al llindar del palau d’Ítaca, m’he sentit també reconegut per Argos. Novell lector d’Homer/Riba, et saludo!

Digue’m què emociona més? El gos que reconeix l’amo o l’amo que reconeix el reconeixement del gos, sense poder-l’hi manifestar? Se’n va adonar, Argos, que el seu amo li corresponia el reconeixement, però havia de protegir-se’n? Que encara no podia anomenar-se? És emocionant que Argos reconegui Ulisses al cap de vint anys, però ho és més que, com a últim servei a Ulisses, entengui que ho ha de dissimular igual com ho ha de fer l’amo.

Llegint la lectura de la teva lectura del passatge del gos d'Ulisses, sento, amic, l’emoció de la teva emoció tan viva com llegint el passatge del gos d’Ulisses.

NO HI HA RES COM UN LLIBRE REAL

2012-01-25T10:08:00.000+01:00

Quan queden sols i no els veiem, m’imagino que els llibres salten i ballen, corren d’una estanteria a l’altra, juguen a saltar i parar, es fan petons, s’expliquen coses de qui els ha anat a comprar a la llibreria, aconsolen els llibres que ningú no llegeix o que només de tant en tant algú fulleja. Com es diu allò de fer córrer els fulls i parar a l’atzar i llegir les primeres ratlles i, si t’agraden, hi tornes, i ho repeteixes fins que te l’emportes o el deixes estar? Com es diu allò de confondre tenir un llibre i tenir-lo llegit?

Es veu que tenim tants i tants llibres abandonats, sense adonar-nos dels tresors que hi trobaríem, si els llegíem. La vida secreta dels llibres és tan secreta que ningú no la sabria escriure. Quants llibres tenim que pateixen el nostre desdeny. Com aquest que fa dies que tinc damunt la taula i no trobo el moment de llegir-lo. Suara me’l mirava pensant si no valia més desar-lo d’una vegada a la lleixa que li pertoca i donar-lo per llegit. I m’ha fet cosa. L’he deixat estar altra vegada aquí, prometent-me que no trigaré a posar-m’hi.

Quin llibre t’ha inspirat enviar-me el video The Joy of Books? Devia ser un llibre joiós de ser llegit. Perquè no hi ha res com un llibre real i els llibres reals ni dansen ni ballen ni es fan petons. Comuniquen en silenci la joia de la lectura, que és la joia de saber-se llegits sumada amb la joia de llegir-los. There’s nothing like a real Book. Així, en anglès, que sembla que soni més convincent, com la llengua d’allà des d’on arriben els seus parents sobrevinguts, els irreal Books.

LLEGIR PER PENSAR

2012-01-17T09:08:00.002+01:00

Hi ha teòrics de la comunicació que auguren un mal futur a la premsa digital. Diuen que li passarà el mateix que als diaris gratuïts. Passada la foguerada, no hi ha més llenya que la que crema, que és la d’uns pocs, els pocs de sempre que dominen el negoci, i la d’uns més pocs que han sabut trobar el seu nínxol de mercat: informar fent pensar.

Vés a saber. El cert és que avui m’ha fet il·lusió el correu que la Clara Terricabras m’ha enviat dient-me que acabava de llegir al diari ARA l’entrevista que em fa Adam Martin. La Clara és a Tubinga, jo encara no sabia que el diari publicava l’entrevista avui i ella ja l’havia llegida! I com que no tinc subscripció digital, no l’he poguda llegir fins que he anat a prendre cafè a la rebotiga de can Foix de la plaça de Sarrià, on tenen l’ARA i els altres diaris de paper en català. Llevat d’un. Després l'he comprat al quiosc. Només faltaria!

La il·lusió no és per l’entrevista, que, per cert, està molt bé. M’afavoreix molt, perquè l’Adam Martin em fa parlar amb una propietat i una precisió que ja voldria tenir. I que tu, Clara, amablement em pressuposes. No, no, em sembla que el mèrit és del periodista, que aconsegueix de resumir dues hores de conversa en dues columnes que es llegeixen en cinc minuts. És la virtut i el vici de la reducció. No sóc, posem per cas, “fundador de la Universitat de Vic”, com assegura el subtítol, sinó el “primer rector de la Universitat de Vic refundada”, o restaurada, o restituïda. Però això és massa llarg per a un titular.

foto, Jordi Pizarro

Com també m’afavoreix la foto. Diuen que els Torrents i les Torrentses jovenegem. No ho sé. Millor dit, no sé si “jovenejar”, que el DIEC no defineix prou bé, és cosa bona o dolenta. En tot cas semblar més jove del que sóc vol dir que sóc més vell del que aparento. No és el cas, en canvi, de la Torrentsa Carlota, que a les fotos de l’ARA de fa quinze dies, el 3 d'aquest mes, és tan jove com en la realitat.

La il·lusió no és, doncs, només per l’entrevista, sinó pel correu de la Clara que, de Tubinga estant, de bon matí em diu que l’ha llegida a l’edició digital del diari ARA. Una meravella, per a mi que, quan hi era, a Tubinga no arribava cap diari d’aquí de cap mena, sinó per correu postal al cap d’una setmana. No sé si té o no té futur la premsa digital. El que m’agrada és que té un present esplendorós per a diaris com l’ARA, que els savis classifiquen com a diari d’opinió i que els lectors el llegim perquè, a més d’informar-nos, ens agrada pensar.

L'HOME DE L'ESTEL

2012-01-12T09:27:00.002+01:00

Mentre a començaments d’any em dedicava a covar el refredat i a les lectures a la vora del foc, l’amic Jaume Puntí, anticipant-se’m a la proposta de crear un espai per a rellegistes, m’escrivia que ell es dedica fa temps a les relectures, perquè hi ha llibres que no es cansa de llegir. Com ara Aquell verd anglès, de Carles Pi i Sunyer, que «tinc sempre a l’abast», hi afegeix. I me’n regalava un fragment: L´home que fa volar l´estel cabdella el fil que va tornant-lo a terra amb la melangia del qui es resigna a plegar damunt la realitat de la vida les il.lusions ambicioses i voladores de la joventut.

Sí, senyor. Això és una tirada de bon llegir i rellegir. Cabdellar el fil de l’estel per fer-lo tornar a terra és una bella metàfora de saber envellir. Mentre cabdelles fil, hi ha estel. Quan el cabdella algú altre o no el cabdella ningú, l’estel es perd en l’espai o cau estavellat.

Seria també metàfora de rellegir? I rellegir seria al seu torn metàfora de la repetició infinita en l’oblit? Ja m’estaria bé, si llegir «la realitat de la vida» abans ha significat descabdellar el fil i inflar l’estel amb les il·lusions ambicioses i voladores de la joventut. Com les que encara volen, Jaume, en l’estel que vàrem inflar a Vic. La teva relectura ha resultat premonitòria. L’home que fa volar l’estel m’ha acompanyat tot el dia, avui que faig setantacinc anys, sense melangia ni resignació, només amb un punt de recança pels estels que no volen més amunt, perquè el fil curteja.

RELLEGISTES

2012-01-09T23:39:00.005+01:00

Estimada Carlota; penso que hauries d’engegar un “Què rellegeixes”. Vista l’acceptació del “Què llegeixes” i l’augment dels seus seguidors, que ja han passat de 10 mil, trobo que és el bon moment perquè els que rellegim, els rellegistes, que diria que som molts, disposéssim també d’un espai propi dins del fòrum “Què llegeixes”, on podríem intercanviar les experiències de relectors. Penso que una lectura i una relectura són dues experiències diferents. Fins i tot, com a lectors, les relectures potser ens defineixen més que no pas les lectures de primer cop. En tot cas llegir un llibre i rellegir-lo en circumstàncies diferents de la vida, com són l’edat, la condició, la salut o el lloc, sembla una experiència interessant per reflexionar-hi i comunicar-la.

Vaig pensar que t’ho diria, mentre rellegia 84, Charing Cross Road, el llibret de l’Helene Hanff que em vàreu regalar fa sis anys, segons que diu una nota meva a la pàgina de guarda: «regal del sant, celebrat a can Jubany el 4 de febr. de 2006. Carlota i Víctor». Recordo que ja llavors em va agradar molt i que veure’n la versió en cine d’Anne Bancroft i Anthony Hopkins em va retornar el gust de les seves belleses literàries.

Ara, quan esperàvem que arribés l’any nou, el vaig agafar sense cap intenció de tornar-lo a llegir. Només volia saber en aquell moment quins eren els primers llibres que motiven la correspondència entre l’esbojarrada Helene i el circumspecte Frank. Vaig agafar el llibre, vaig llegir en diagonal les primeres cartes, vaig satisfer la meva cerca i llavors, de sobte, em vaig trobar que no tornava el llibre a la lleixa, sinó que el llibre m’agafava a mi i em posava a rellegir-ne carta rere carta. Tant me feia el que hi havia anat a buscar. Tot i saber de què anava la història d’aquells guillats pels llibres, no sabia desprendre-me’n i me’l vaig empassar altre cop de cap a cap. O se’m va empassar en unes hores.

Segurament que a l’origen d’una relectura hi juga l’atzar. Un dia qualsevol, sense esperar-t’ho, et cau a les mans un llibre que ja has llegit. Això sol passar a les llibreries. A la secció de novetats et trobes davant de reedicions d’obres que ja tens llegides, però sents que et reclamen. No cal dir en mercats de llibres vells, on emergeixen llibres en l’edició que vas llegir fa temps i que potser fins i tot tens a casa. En una relectura el que em sembla decisiu i el més interessant és el paper de la primera lectura. Si els camins que ens porten a llegir són atzarosos, no ho són tant, diria, els que ens porten a rellegir. Hi ha, si més no, el factor determinant de la primera lectura, sense la qual no hi ha segona.

Per això em sembla interessant la pregunta «què rellegeixes?» És una pregunta típica de cistell de cireres. N’agafes una i te’n surten més a penjolls. L’últim penjoll, què rellegeixes, seria tot un altre cistell de preguntes que pengen de la primera: «què llegeixes?». Ah! Ara m’oblidava de dir-te que els llibres que engeguen la correspondència entre els dos quellegistes de 84, Charing Cross Road són una col·lecció d'assaigs de William Hazlitt i un llibre sorprenent de Robert Louis Stevenson, no pas cap de les seves novel·les famoses i més rellegides, com L’illa del tresor, (que el teu avi se sabia de memòria i es repetia, quan va perdre la vista), sinó igualment unes proses assagístiques de títol sensacional, Virginibus Puerisque. Te’n recordes, del llatí amb la conjunció "i", que, posposada al nom? Faria Per a noies i nois. O Per a nenes i nens. M’agradaria de saber-ne més d’un llibre que, amb un títol tan friqui del creador de personatges com el doctor Jekyll i míster Hyde, despertava l'interès de l’Helene Hanf.

LECTURES A LA VORA DEL FOC

2012-01-03T23:30:00.001+01:00

El fred i el refredat anual, que toca aquests dies, em retenen a casa dedicat a la lectura totes les hores hàbils. Als vespres, que comencen a les cinc de la tarda, faig piló vora el foc, mantenint-lo amb les estelles d’alzina que l’any passat em va servir en Joan Servià, l’alcalde, i ara tenen el punt just de cremada. Als dematins m’instal·lo davant dels badius que el sol travessa durant hores i m’envolta d’una escalfor manyaga i penetrant.

Llegeixo una estona Cambó, d’Heribert Barrera, però em cau de les mans. Ja és la tercera vegada que em passa. Em sembla que no el tornaré a obrir. Em fa la impressió d’un llibre prescindible, un d’aquests llibres que alguns editors d’ara volen convertir en èxits inflant-los a base de tapa dura i engrandint la tipografia i el gramatge per fer més pàgines i més gruix. Llàstima per en Cambó, però sobretot per en Barrera.

M’ha enganxat, per contra, el llibre Viatgeres i Escriptores, de Pilar Godayol, un llibre que em pregunto per què no hi era abans, si és un llibre necessari. Són deu perfils, deu semblances de deu dones que han tingut el coratge d’anar a córrer món, la intel·ligència de saber-ne observar els entrellats i saber-los narrar amb gràcia. Un llibre, a més, escrit amb passió, única clau de l'èxit. Cada frase de la Godayol, aparentment neutral, traspua entusiasme i convicció que s’encomanen al lector. No el deixaré fins que l’acabi.

A migdia ens arriba el diari Ara i veiem l’entrevista d’Elisenda Roca a Carlota Torrents, directora de la web “Què llegeixes?”. Quin goig! «El que es llegeix amb plaer es recomana amb passió», diu comentant la passió dels quellegistes, quan recomanen un llibre que els ha agradat molt. Jo també recomano amb passió Viatgeres i Escriptores, per això, perquè l’estic llegint amb passió i sento que és la passió amb què l’ha escrit l’autora i m'ha encomanat. És la roda del “Què llegeixes?” Escriure, llegir, recomanar, llegir. Jo també hi vull ser.

TEIXIDOR DE PEDRES I CONSTRUCTOR DE FUTUR

2011-12-26T12:11:00.006+01:00

Explicar el context històric i l’entramat cultural de Barcelona/Catalunya en què va florir el geni de Gaudí era el propòsit de l’operació de portar el paquet "Gaudí: Sagrada Família" a Roma i projectar-lo internacionalment des del centre mateix de l’orbis catholicus. Els articles (1 i 2) de Silvia Guidi a L’Osservatore Romano, el diari dels catòlics del món i de molts no catòlics, són una mostra del que s’ha aconseguit d’explicar i del que no. Posen en evidència que un esdeveniment cultural és esdeveniment, només si té capacitat de generar una recepció intel·ligent i entenedora. Són articles que ens expliquen que hem de saber explicar el fet català, en especial ara que la projecció internacional de Catalunya es fa més urgent i alhora és més combatuda amb l'excusa de la crisi.

El TGV de Nadal

2011-12-24T20:36:00.000+01:00

A l’andana del temps torna a passar el TGV de Nadal. Sense parar-se. Com cada any el sentim passar xiulant, rabent, llançat a Nadal de l’any que ve. El xiulet del TGV de Nadal ens eixorda un instant, mentre no sentim què anuncia la megafonia de l’andana. El pas del TGV de Nadal ens enlluerna com un llampec sense deixar-nos veure si el condueix ningú. És això, el condueix ningú. A l’andana del temps esperem el pas del TGV de Nadal, llançat cap a Nadal de l'any que ve.

LA DERROTA DEL TEMPS

2011-12-21T12:36:00.004+01:00

Roma. Captard de mitjan desembre. Cambra de l’Hotel Atlante Star amb vistes a l’estesa de terrats que acaben al peu de la cúpula de Miquel Àngel del Vaticà, tenyida de sol ponent. Surt, apuntada a la banda nord, la columnata de Bernini. Els ocres de les façanes fan pensar en els velluts i les sedes dels cortinatges i entapissats d’àmbits interiors dels palaus romans, entrevistos a la primera encesa dels llums elèctrics.

El transfer de l’hotel voreja la via della Conciliazione, travessa el pont del Castell Sant’Angelo, segueix el Tíber, entra al Corso i arriba a la plaça d’Espanya. S’acaba de fer fosc. Les llambordes brillen d’humitat com untades d’oli. Puja John Keats l’escalinata de la Trinità dei Monti en la penombra. A l'entrada del palau de l’ambaixada es veu un tricorni. Algú ha assenyalat la columna que diu que és regal de Pius IX a Espanya per la seva defensa del dogma de la Immaculada Concepció.

Els romans actuals conten que els romans coetanis tenien el papa de la Puríssima i de la infal·libilitat per un menagramo, persona de mal averany, i van considerar un bon senyal que no assistís a la inauguració de la columna, plantada amb gran èxit pel cos de bombers. Els papes de després van cada any a venerar la columna el 8 de desembre, dia de la Immaculada, que és la festa dels bombers de Roma.

Ens rep l’ambaixadora, Maria Jesús Figa, filla del notari Lluís Figa Faura, membre que fou de l’Institut d’Estudis Catalans, Secció de Filosofia i Ciències Socials, la meva. En parlem tot anant al saló de recepcions i disculpant-se del seu català. Introdueix, en castellà, la sessió i passa la paraula a Lluís Martínez Sistach, cardenal de Barcelona, romà dels meus anys de Roma, que la passa, en castellà i català, a Antoni Matabosch, també romà d'aquells anys, president de la Fundació Joan Maragall, que, en català, me la passa a mi, que l’agafo i mantinc en l’italià d’Edmondo de Amicis, el qual, arribat en tren a Barcelona el 1872, escrivia que si sente, o par di sentire un rumor sordo, diffuso, crescente, che è come il respiro affannoso della gran città che si agita e lavora. Barcellona è, all’aspetto, la città meno spagnuola della Spagna. In ogni parte si fabbrica, si trasforma, si rinnova; il popolo lavora e prospera. Barcellona fiorisce.

El títol «L’època de Gaudí a Catalunya» del programa ha passat a Il tempo di Gaudí in Catalogna, segons l’ajustada traducció d’Úrsula Bedogni. Època o Temps, la tesi que se m’ha confiat d’exposar davant d’un auditori de primera informació és que el numen de Gaudí, a més de tenir Majestas i ser Energicum, Fascinans, Tremendum, Mirum i Sanctum, és un enigma, en especial per als qui no saben o no volen saber que el temps de Gaudí a Catalunya és el temps de Catalunya en Gaudí. Josep Pla, traduït, ho diu així: il suo caso sembra una ripetizione di quello di Raimondo Lullo. Più si estende la dimensione universale di Gaudí, più chiaramente diventano evidenti le sue radici terrene catalane.

Sopar de l'ambaixadora, excel·lent amfitriona. Hi aprenc com es planxen les estovalles d'una sola peça per a una taula de vint comensals o més, sense que hi quedin plecs. Pipo Carbonell, que torna de la Xina, i l'ambaixadora, que ha passat pel ministeri d'Afers Exteriors, parlen de les xarxes socials a Internet que amenacen la seguretat dels estats. Saló de sobretaula, copa i cigar Cohiba, que només fuma el consiliari de l'ambaixada. Entre dos Berninis. Tornem per la via Condotti, passem pel Cafè Greco, on Pla escrivia les Cartes d’Itàlia, «un llibre de sensacions organitzades al voltant del color verd fresc amb què són pintades les finestres d’Itàlia». Voregem via Margutta, travessem el Tíber pel pont Cavour, i tornem a l’hotel Atlante, ran de les muralles on fa cent-cinquanta anys les armes imposaven la Unità d'Itàlia.

Quatre dies a Roma, els justos per celebrar «La derrota del temps en la bellesa no penedida», mentre al Palazzo Doria-Pamphili la Vanità fa sonar Il triomfo del Tempo nella bellezza raveduta, arrepentida, de Händel. Repetidament, a cada espai, a cada moment, he sentit emergir del laberint dels meus records la Roma que hi tenia enterrada sota set vegades set capes de guix i pintura. Havia anat a retrobar Roma i la Roma que hi retrobava no era sinó la que portava dins meu i ara irrompia davant la meva mirada girada endins.

Itineraris de memòria romana. De la plaça del Vaticà a l’Exposició Gaudí de Daniel Giralt-Miracle; del Museu de les Arts del segle XXI al rètor esplèndid cardenal Ravasi i al comunicòleg embarbussat director de L’Osservatore Romano, Giovanni M. Vian; dels companys expedicionaris de la Fundació Joan Maragall, conduïts per Antoni Matabosch, romà dels meus temps, i Anna M. Blasco, experta en art del Quattro i del Cinquecento, a l’amic vigatà «arromanat», Secundí Sañé. De la Villa Farnesina al Palazzo Corsini, del Panteó al Capitoli i a l’església del Gesú, que conté Ignasi de Loiola, l'incontenible en el més gran i contingut en el més petit. Itinerància romana que m'ha portat a celebrar la derrota del temps en la bellesa no penedida contra el pretès triomf del temps en la bellesa penedida.

L’Afrodita naixent de l’espuma al Tron Ludovisi del Palazzo Altemps, on vaig residir quan era estudiant del Colegio español, el Caravaggio de Sant Lluís dels Francesos, on entrava anant a classe passant per la plaça Navona i on he tancat la meva particular «conferència romana», em porten a pensar en la inaferrable felicitat de la vida humana. Inaferrable i tanmateix felicitat. I tanmateix font de joia.

EL "SEGON" HOME

2011-12-11T20:42:00.002+01:00

L’atzar fa aparèixer El tercer home a la TV. Em frego els ulls. Justament avui, quan faig maletes per Roma, la Viena en runes d'Alida Valli i Joseph Cotten fa emergir de les runes de la meva memòria la descoberta de l'Europa de més enllà dels Alps, a banda i banda del Danubi. El riu que no apareix al film. Com no hi apareix la ciutat del meu àlbum de records.

Desfilen les imatges nocturnes de la Viena de la postguerra, els carrers soterrats del clavegueram (l’única ciutat que funciona sota terra), la nòria del Prater, els vells palaus escrostonats, la policia de les quatre potències guanyadores de la guerra, el petit poble xafarder i els criminals enriquits amb els medicaments d’hospitals per a infants.

Cap poder com el de la indiferència i l’altivesa de la Valli avançant en la seqüència conclusiva per l’avinguda d’arbres hivernals del cementiri, mentre Cotten, l’escriptor sense ambició literària, l’espera que passi, impotent i sense ambició de retenir-la.

La ciutat atrinxerada a la memòria de les vivències és més forta que la de ficció. La indiferència, més forta que la negació. Demà a Roma m’esperen munts de runa reciclada al clavegueram de la memòria.

TORNAR A ROMA

2011-12-09T09:01:00.002+01:00

La imminència del viatge que em portarà a Roma em té en suspens. No hi he tornat ni em pensava que hi tornaria mai més, després d’estudiar-hi tres anys i anar-me’n amb el sentiment que me n’acomiadava per sempre. De tant que em va donar, de tant que em va prendre, Roma se m’havia enquistat a la memòria com un amor frustrat que no valia el retorn. Una foto fixa que em coneixia prou bé, ben guardada a l’arxiu dels souvenirs. Quina degradació, la que converteix un record en souvenir!

La ciutat que un dia ens hagi seduït, la portem incrustada a la memòria, viva entre els altres records, sotmesos tots a l’amenaça de l’oblit, a l’erosió de la memòria, a l’alquímia de l’evocació. Sovint en recordem, més que la ciutat, les circumstàncies de la seva seducció, les vivències localitzades en el Google Earth interior. Llavors recordar-la és recordar la ciutat com l’escenografia d’una història, posar argument als seus itineraris urbans, recobrar-ne percepcions convertides en records.

Tornar a la ciutat que un dia ens va seduir i ens va frustrar és l’aventura impossible de remuntar el curs de la vida. Tornaré a Roma, però serà una altra Roma. Aquella, la que em va seduir i em va frustrar, la guardo en un replec de la memòria i de tant en tant la visito. A vegades amb amargor, a vegades amb tendresa. Sempre amb recança. Com la que ara sento, quan m'acosto a tornar-hi davvero.

EL PONT DE MALAFOGASSA

2011-12-04T19:23:00.003+01:00

En obrir l’últim full del calendari 2011, salta desembre amb la imatge del Pont de Malafogassa. L’arcada del pont s’emmiralla en l’aigua quieta de la Riera Major de tal manera que l’arcada i el seu reflex fan una roda perfecta, dibuixen un cercle que la ratlla de la superfície de l’aigua parteix per la meitat. A dalt l’ull esbatanat del pont. A baix la mirada fonda de l’aigua.

Recordo en Miquel del Pont de Malafogassa, pastor tota la seva vida i últim estadant de la casa arran del pont. Venia molt de tant en tant a casa a veure la mare i li portava un formatge de llet d’ovella. Seia una estona, menjava tres galetes, només tres, bevia una copeta i una mitja copeta de vi dolç i se’n tornava. La mare era l’únic lligam “familiar” que li quedava dels pocs que havia tingut. La tractava de vós i li tenia un respecte de tendresa antiga.

–La Carme del Molí, –ens deia assenyalant-la–, em va fer de padrina, quan em varen batejar a la parròquia de Sau, colgada avui sota l’aigua. A casa eren tan pobres que el pare es va presentar tot sol a batejar-me i el capellà el va enviar a buscar una padrina, si més no una padrina, va dir. Llavors el pare va baixar al Molí de Sau, on hi havia prou noies. I va tocar a la Carme, la vostra mare, la meva padrina. I el pare deia que va haver de dir al capellà que la padrina ja tenia dotze anys, però només en tenia deu.

Aquest desembre de 2011 la roda de l’any sembla aturar-se a l’esfera de rellotge del Pont de Malafogassa. La fotografia d’en Víctor P. de Óbanos la immobilitza en la seva bellesa enigmàtica, inquietant com el nom de Malafogassa, tendra com el record d’en Miquel.

SORTINT DEL CINE EN UN DIA DE PLUJA

2011-11-26T20:16:00.004+01:00

Sortint del cine de veure Margin Call, mentre la pluja i els llums i els esquitxos dels autos em feien passar arrambat a les façanes dels edificis hiperil·luminats de la Barcelona manhattanesca, em preguntava qui sap què hi porten, a les butxaques, aquests homes sense sostre, que veig arraulits sota el sostre macabrement acollidor de l’entrada de les oficines d’un banc. I pensava en Gaudí.

La inauguració al Vaticà de l’exposició Gaudí. La Sagrada Família de Barcelona m’ha atrapat fent els últims retocs a la conferència L’època de Gaudí a Catalunya que forma part del programa «Gaudí a Roma» i que d’aquí a quinze dies, el 14 de desembre, em toca de pronunciar a l’Ambaixada d’Espanya davant de la Santa Seu, fent duet amb el director de L’Osservatore Romano, Gianfranco Vian, que parlarà de L’època de Gaudí a Itàlia. Quina conjunció d’encontres i desencontres! Per a mi, quina oportunitat d’empalmar l’inconnex i estendre roba al terrat de dalt més alt! O també quin risc de creuar fils i fondre els ploms!

Els títols tots sols ja plantegen, com aquell que no vol la cosa, les grans qüestions irresoltes d’identitats i pertinences, convocades pel magnetisme de Gaudí a l'entorn de magnituds com Barcelona / Catalunya / Espanya, Roma / Ciutat del Vaticà / Itàlia. Quina finor de brodat florentí desprèn tot el programa, dissenyat a l’entorn del botó d’or: la conferència del cardenal Ravasi, president del Pontifici Consell de la Cultura, al Museu Nacional de les Arts del Segle XXI sobre Arquitectura: símbol i sagrat. Un segle després de Gaudí. Tot hi és dit sense dir-ne res.

L’exposició és instal·lada al Braccio di Carlo Magno, braç esquerre, mirant la basílica, de la Piazza di San Pietro. El seu comissari, Daniel Giralt-Miracle, l’ha marcada amb subtítol de tres braços, «Art, ciència i espiritualitat», on ressona el títol dels meus estudis culturals, Art, poder i religió: la Sagrada Família en Verdaguer i en Gaudí, precedits, per cert, d’un generós pròleg del mateix Daniel Giralt-Miracle.

L’Època de Gaudí a Catalunya és incommensurable. Tant com és inacabable L’època de Catalunya en Gaudí, que continua perpetuant-se en els qui ens resistim a ser postcatalans. Aquests dies tan foscos de l’hivern de 2011, arribat abans d’hora, mentre espero la versió a l’italià de la conferència que m’han convidat a fer a Roma, la figura de Gaudí se’m torna a aparèixer en dos moments: desafiant la policia del dictador Primo de Rivera que, com un nou Creont, impedia a l’ancià d’honrar els morts de 1714, i assumint la pròpia mort de pobre anònim que havia passat els últims anys arraulit a l’obrador de la seva Sagrada Família. Ningú no sabia qui era aquell vell aixafat sota les rodes del tramvia. Un indocumentat, un pobre que no portava a les butxaques res més que uns rosaris i dues pessetes.

I em ficava la mà a la butxaca i no hi trobava resposta, fora d'un sospir de compassió per ells i per mi.

AGUANTAR DE GUANT

2011-11-25T11:55:00.001+01:00

La doctora de l’espiròmetre donava les instruccions pertinents d’inspirar i expirar i, després d’agafar aire, t’ordenava extreure’l, mentre cridava «guanta guanta guanta guanta…», recalcant el «guant-». Potser sabia que “aguantar” ve de “guant”, del guant que portaven els guerrers per empunyar l’arma i que “aguantar” és un mot sorgit de la nàutica mediterrània, on sempre cal aguantar un embat o un altre, del vent, l’onatge, l’enemic, la marineria, les sirenes d’Ulisses.

O cal aguantar simplement l’embat de la fortuna, si bufa de ponent, com és el cas d’ara, quan les palmeres de Barcelona també criden l’imperatiu «guanta guanta guanta guanta». Es veu que a Barcelona hi ha palmeres que, a més de fer de palmeres tot l’any, han d’aguantar llums de Nadal, quan n’és el temps, o pancartes i andròmines diverses per qualsevol festa o festeta. Amb la conseqüència que algunes es fatiguen de tant aguantar, s’ajauen i fan mal a la gent que passa a peu o amb auto.

La crònica del diari que explica extensament la funció tan impròpia de les palmeres i anuncia els remeis que hi posarà l’ajuntament, no diu mai que «aguanten» els fanals o el cablejat del que sigui, sinó que «suporten», «sustenten», «sostenen».

Tan bé que va de dir i d’entendre «aguantar»! Tota la càrrega, l’energia i el coratge que aguanta el verb aguantar, es perd en els altres, suportar, sustentar, sostenir. En especial perquè podem dir «aguantar» sense haver de dir què aguantem. –Com anem?– preguntem saludant amics i coneguts. –Aguantem!– és la resposta. I la contraresposta: –Aguantar puguem!

Als catalans els passa com a les palmeres que no les deixen fer de palmeres i prou, sinó que les carreguen de fanals, pancartes, cablejats. A més de fer de catalans, han de fer d’espanyols. Però senten la doctora de l'espiròmetre que els anima: guantaguantaguanta.

LA RÒNEGA POBRESA

2011-11-13T17:59:00.006+01:00


Guevéjar (Granada), 1884 / Offret i Bréon

Quan decidíem, fa dos anys, dedicar el VIIIè Col·loqui Verdaguer (10-12 de nov. de 2011) a «la mirada social» del poeta, ens motivava el 125è aniversari de la publicació de 'Caritat' en benefici dels pobres d’Andalusia, víctimes d'un terratrèmol devastador la nit de Nadal de 1884. Però poc ens imaginàvem llavors que el tema de la caritat i de la pobresa adquiriria la dramàtica actualitat que té avui. I no pas en terres llunyanes, sinó entre nosaltres. I no pas a causa de terratrèmols ni d’aiguats, sinó que la devastació econòmica que patim és causada pel propi sistema políticoeconòmic, capaç de desenrotllar el capitalisme financer més ferotge i més impune que mai s’hagi conegut. Mentre els ciutadans assistim impotents a les maniobres de dirigents mundials o locals insaciables i de polítics ineptes o còmplices, una quarta part dels catalans està caient en la pobresa, sense altre refugi que la beneficència, l’assistència social, l’humanitarisme, la solidaritat o com sigui que anomenem això que Verdaguer anomena Caritat, Càritas. Un mot assimilat a l’organisme d’assistència social de l’Església Catòlica, «Caritas Internacional», que entre nosaltres intenta de pal·liar la fallida de l’Estat del Benestar i cobreix una de les xarxes humanitàries més grans i efectives del món. I més antigues. Quan l’any 1885 Verdaguer posava Caritat al títol del seu llibre, tampoc no sabia que l’any 1897, posada sota el nom de «Càritas», naixeria a la ciutat alemanya de Colònia la primera organització catòlica humanitària.

Encara una altre paral·lelisme: aquell any 1885, quan publicava Caritat en solidaritat amb Andalusia, Verdaguer formava part d’una comissió de dotze personalitats representatives de la societat catalana, que anaven a Madrid a presentar al cap de l’Estat la Memoria en defensa de los intereses morales y materiales de Cataluña, coneguda com el Memorial de Greuges, redactada per economistes, fabricants, obrers i intel·lectuals i adreçada al rei a l'estil dels greuges presentats a les antigues corts catalanes. El rei era Alfons XII, besavi del rei actual, i aquell document, motivat pel que avui anomenem espoli fiscal, no obtingué cap resposta satisfactòria, però orientaria les reivindicacions catalanes davant del Regne d’Espanya en dues vies que continuen fins avui: la d’un estat independent d’Espanya associat a Europa o la d’una regió espanyola autònoma amb o sense pacte fiscal.

És com si, en dissenyar el VIIIè Col·loqui Verdaguer dos anys enrere, intuïssim el terratrèmol econòmic i social que ens sacsejaria avui. Millor dit, com si els fets, inesperadament, se’ns haguessin avançat, talment que es produeix una retroalimentació del passat en el present i del present en el passat. Certament que l’actualitat ens ajuda a comprendre els versos d’un poeta caritatiu i catalanista del segle XIX, alhora que la comprensió dels seus versos ens ajuda a comprendre la situació que vivim en el segle XXI per la via de les emocions, més enllà o més endins de la comprensió que ens en pugui arribar de la ciència econòmica, la sociologia, la política i la història.

Ens apliquem, així, a un exercici de contemporaneïtat. És interessant de contextualitzar el llibre del poeta i recular a la darrera dècada del segle XIX. Però, de fet, nosaltres som el context d’aquell recull de poesies amb què el poeta continua baixant al carrer, convertint el seu títol en un crit, Caritat, comparable només al crit d’un altre recull seu de poesies, Pàtria, publicat tres anys més tard, amb l’entremig els dos grans poemes Canigó i Lo Somni de Sant Joan, i amb la perspectiva de les futures Flors del Calvari i els futurs articles En defensa pròpia pocs anys després. En cap altre poeta modern i contemporani no es troba la densitat dramàtica d’una producció literària com la que es troba en el nostre poeta, quan passa de la riquesa, on practica la dolça caritat des de la posició privilegiada de capellà almoiner del marquès de Comillas i de poeta internacionalment reconegut, fins a caure en el pou de la pobresa i de la marginació, on ningú ja no li diu germà sinó la rònega pobresa. (De la conferència de clausura del VIIIè Col·loqui. Verdaguer: de la dolça caritat a la rònega pobresa).

..................

Nota: Quan dijous passat anava de camí cap a l’Institut d’Estudis Catalans a inaugurar el Col·loqui i escoltar ponències sobre «El terratrèmol d’Alhama de Granada de 1884 i el seu impacte», «La xarxa assistencial de Catalunya a finals del segle XIX», «Poder polític i caritat en la jerarquia eclesiàstica del segle XIX», «La Literatura social en el Modernisme», «Filantropia i caritat. Les arts i el conflicte social entre 1885 i 1897», em vaig trobar amb un conegut a la Rambla, just a l’entrada del carrer del Carme, entre el palau Moja i l’església de Betlem. Després del com va i com ve, li dic que vaig a l’Institut a inaugurar el col·loqui sobre Caritat, de Verdaguer. «Doncs, mira, quina sort! Com si haguéssim quedat de trobar-nos avui». I em va demanar caritat. «Sí, ja no em fa vergonya. És això, caritat, el que et demano. Com li’n demanaven a mossèn Cinto i com després en demanava ell, oi? Sóc pobre, pobre de càritas, de menjador social. Si em pots donar vint euros. Deu. El que vulguis. Encara que només sigui un. Estic sense feina, divorciat i refugiat a casa dels meus pares, que viuen justets. Fes-me caritat, sisplau. No et diré pas allò que Déu t’ho pagui, però sí, gràcies. No et demanaré pas que no ho diguis a ningú. Tant me fa. Sóc pobre i demano caritat".

Encara no me n'he refet.

PASSEIG SOTA EL PARAIGUA

2011-11-06T00:49:00.000+01:00

Passejar sota el paraigua fora vila és una delícia en aquests dies plujosos de tardor. Plujosos de pluja petita, s’entén, i vertical, sense xàfecs ni ratxes de vent, com la plugeta d’avui. Que les gotes menudes i seguides es facin sentir damunt la tela tensada del paraigua. El portes recolzat a l’espatlla i el fas giravoltar de tant en tant, ara a la dreta ara a l’esquerra, mentre escoltes la música màquina que fa el xim-xim de la pluja. O endevines la música de l’aigua que salta pel còrrec que mai no havies vist baixar ran de camí.

Qui no sent a prop la joia? Sí, la felicitat. L’íntima joia, la discreta felicitat de sentir la pluja sota el paraigua un dia de primers de novembre com avui. D’anar a passejar pels camins més coneguts, però que avui semblen nous sota la pàtina aquosa i brillant del plovisqueig. De passar sota arbres de fulles grogues i amples que encara no cauen, sinó que aguanten la pluja que les fa sonar com timbals de pells tibants. La joia de parar en el pontarró de la riera i embadalir-se contemplant el curs de l’aigua, que avui passa rabent, ufanosa. D’endevinar la silueta del Montgrí, velada per la plugeta que li dóna una tonalitat única que mai més no tornarà a tenir com avui, un dia de la tardor de 2011.

Diuen que els dies de tardor fan tristesa i porten melanconia. Que si Tots Sants i el Dia dels Difunts. Que si les fulles que cauen dels arbres i el sol que s’abalteix. Que si el vespre es menja la tarda a causa del canvi horari. Que si les coses de la gent i del país mai no havien anat tan malament i si tot indica que aniran pitjors. A la castanyada de casa algú va dir haver vist la tristesa cobrir-ho tot, el paisatge, els carrers, les mirades, fins i tot les intencions. Com són les intencions quan són tristes? Veia la tardor absoluta caure damunt nostre i cobrir-ho tot d’un blau d’Espanya que no ens mereixem ni al novembre ni mai.

Avui el passeig sota la pluja amb paraigua era una delícia que ha tingut efectes d’antídot. Hem ingerit tanta tristesa tardorenca, tardívola i tardorosa! Caminar pels camins coneguts, escoltant la música de pluja i mirant els sembrats que enverdeixen els camps, ha convocat l’espera antídot. Espera, manyac, espera. Sí, encara hi ha gent que sembra i ho fa quan toca, a la tardor. L’esperança és filla de l’espera de la tardor, just quan cauen les fulles i el sol es pon més d’hora i el sembrador sembra i els vells, com les fulles que es resisteixen a caure, tibem les pells del timbal perquè la pluja hi faci una música discreta, però irresistible de joia encomanadissa antitristesa.

NOTES ÈUMIQUES

2011-11-02T16:45:00.006+01:00

Octubre 27: Em diuen que l’Institut d’Estudis Catalans cobra 500 euros de lloguer per a la presentació del Diccionari de la Traducció Catalana de Montserrat Bacardí, Pilar Godayol i una vuitantena d’especialistes que hi signen més d’un miler d’entrades, editat per Eumo Editorial. «Eumo és l’Editorial de la Universitat de Vic», diuen els crèdits. L'IEC, que és l'Acadèmia Nacional de les Ciències, les Llletres i les Arts, segons que diu segons qui, no té pressupost de la retallada per manca de quòrum en el ple que l'havia d'aprovar.

Octubre 28: Brillant lliçó inaugural «Caires de l’edició catalana en el segle XX» del Dr. Manuel Llanas, a la inauguració del curs de la Universitat de Vic. Em sorprèn que Eumo Editorial no aparegui en cap dels caires ni en el «Petit colofó vigatà» de conclusió. Triomf de la prudència? Retallada de la memòria? Discurs del rector Jordi Montaña en defensa de les Retallades i de les Humanitats amb esment d’Eumo Editorial sense esment del caire Grup 62 que ha pres sota el seu mandat.

Octubre 28: En sortir de la inauguració del curs 2011-2012 trobo que unes mans poc innocents han deixat damunt la meva taula de despatx Llibres i Estudis Superiors a Vic: una història de 1.000 anys, llibre-catàleg de l’exposició de llibres editats a Vic el darrer mil·leni, publicat «des de la joia de celebrar el vintè aniversari d’Eumo, l’editorial de la Universitat de Vic». Exposició i catàleg documentats per dos especialistes com Modest Reixach i Manuel Llanas. «Amb l’exposició del vintè aniversari, que s’escau el present curs 1999-2000, Eumo Editorial i la Universitat de Vic volen no sols deixar una nova fita en la història dels llibres i els estudis superiors a Vic sinó reiterar el compromís de promoure’n la unió sagrada en el futur».

Octubre 29: Taula rodona sobre “L’Edició independent. A la recerca de l’excel·lència”, amb Toni Barnils d’Edicions Dau, Jörg Zimmer de Papers amb Accent i Xavier Cortadellas d’Edicions Sidillà. Tocats de Lletra. Centre Cultural el Casino. Manresa. He portat el llibre Mutacions d’una crisi. Mirada crítica a l’edició catalana (Edicions El Cep i la Nansa. 2007) i em sento mutant llegint a la pàg 111: «Diuen que Disraeli explicava la diferència entre desgràcia i catàstrofe dient: “Si el senyor primer ministre caigués al Tàmesi, seria una desgràcia. Però si algú l’en tragués, seria una catàstrofe”. Si l’edició universitària en català subsistís com avui, doncs seria una desgràcia, però si quedés reduïda a un simple servei de publicacions, doncs seria una catàstrofe». La mutació és la catàstrofe o he mutat catastrofista? Si Eumo muta, tant se val, serà una desgràcia. Però si es trenca la unió sagrada d’Universitat de Vic i Edició de llibres, serà la catàstrofe.

EL DETECÉ DE LA BACARDÍ I LA GODAYOL

2011-10-28T01:02:00.009+02:00

Ara, doncs, tenim la Traducció Catalana a lloc. Ho proclama el títol rotund d’aquest Diccionari de la Traducció Catalana. Quan va néixer el projecte, s’havia de dir «Diccionari de Traductors». Quin encert el canvi! Ara el projecte ha culminat amb el títol rotund de Diccionari de la Traducció Catalana. El DTC. El Detecé de la Bacardí i la Godayol, les admirables, admirades autores del volum, amagades rere el nom de directores...

El text llegit a la presentació a l'IEC

MARAGALL AL MEU CARRER

2011-10-20T17:24:00.004+02:00

'Les quatre estacions' J. Arcimboldo

Cada vegada que entro al meu carrer i veig la casa nova de pisos que hi han fet, experimento la mateixa sensació de sentir-me presoner del meu temps; vull dir que el temps agafa súbitament als meus ulls una perspectiva històrica sobre la lletjor que va progressant en aquesta banda de la ciutat de Barcelona i amenaça de cobrir-ho tot amb cases com aquesta condemnades a la lletjor per sempre més, tant com durin, sense que cap mirada pura els en pugui redimir. Lletjor, no pas lletgesa, que rimaria amb bellesa i podria contaminar-se’n.

Cada vegada que entro al meu carrer i contemplo la casa nova de pisos que hi han bastit, basteixo el somni d’evadir-me de la presó del meu temps, però m’hi retenen les preguntes: Com serà aquesta casa d’aquí a mil anys? Com deu ser l’autor d’aquesta casa? Quina mena de creativitat és a l’origen de la lletjor? Hi ha lletjor original o és sempre idèntica a ella mateixa? Quina lletjor hi ha en mi que em faci capaç de percebre-la en aquesta casa? És que la percepció de la bellesa passa per la lletjor? Com el bé i el mal es reclamen l’un de l’altre per tal que existeixi la regió de l'A l’altra banda del bé i del mal», que deia Nietzsche.El seu traductor Joan Maragall se sentia sortir del temps, deia en un dels seus articles, «cada vegada que entro al tancat de la Sagrada Família» de Gaudí.

En llegir-ho, vaig traduir l’article al català i en vaig fer el centre de la conferència d’inauguració del curs de la Fundació Joan Maragall sobre la contemporaneïtat del seus textos en els lectors d'avui.

T DE TRANSTRÖMER

2011-10-09T10:37:00.004+02:00

Sóc una T en la massa infnita del Text.

Al poeta Tranströmer que m’ensenyà que podria ser, com ell, «una T en la massa infinita del Text».

Rere el vidre del terrari / els rèptils / estranyament confusos.
Una dona estén roba / en silenci. / La mort està en calma.
A la fondària de terra / rossola la meva ànima / com un cometa en silenci.

(Traduït de l'alemany)

LLEGIT A MIRAVET

2011-10-05T00:00:00.005+02:00

No hi ha cap destí que no es venci amb el menyspreu. Ho acabo de llegir en algun paper o emergeix d’un plec de la memòria, mentre contemplo a Miravet la massa d’aigua de l’Ebre passar indiferent i muda davant la roca del castell i continuar avall imparable amb una lentitud que la fa semblar immòbil. De Tortosa a Arnes passant per Miravet, Benissanet i Horta de Sant Joan, hem resseguit aquests paisatges de tant dolor com joia, tantes derrotes com victòries, però de més bellesa que lletjor, més endurança que dimissió, més indiferència que defalliment.

No hi ha cap destí que no es venci amb el menyspreu. Llegit a Miravet, pren un sentit nou. Transmet aquesta indiferència estoica, activa i resistent, que emana d’aquests llocs fascinants de les Terres de l'Ebre, començant a Tortosa, on Miquel Àngel Arasa ens guia pel camí de la Suda i Llorenç Soldevila a la Biblioteca Marcel·lí Domingo ens glossa Sebastià Juan Arbó biògraf de Verdaguer.

No hi ha cap destí que no es venci amb el menyspreu. Venç a Miravet mentre els professors Joan Fuguet i Carme Plaza ens parlen dels Templers, mentre a Benissanet Albert Pujol ens guia per la ruta literària de Bladé i Desumvila, mentre a Horta de Sant Joan Salvador Carbó ens guia a l'Ecomuseu dels Ports, Josep Sebastià Cid ens parla dels escriptors ebrencs i ens conten la història de les estades cubistes de Picasso i mentre a Arnes el lingüista Miquel Àngel Pradilla ens dibuixa el mosaic preciós de les Terres de l’Ebre.

No hi ha cap destí que no es venci amb el menyspreu. Ja sé d’on m’ha emergit la proclamació de l’adiofòria dels estoics, la indiferència invencible d’aquesta aigua, d’aquesta roca, d’aquestes terres ebrenques. M’ha revingut a Miravet davant l’Ebre, llegint als diaris que el «Banc d’Espanya devora les Caixes Catalanes» i que el Govern indaga quins són «els principals valors dels catalans», sense comptar-hi la indiferència estoica. També és un destí que es venç amb el menyspreu.

CINC COM ELS DITS DE LA MÀ ESTESA

2011-09-28T11:13:00.002+02:00

foto: Adrià Costa

Tornant del Centre Cultural L’Atlàntida de Vic la nit del 23 de setembre de 2011, on, amb Noemí Morral, Lluís Coromines, Lluís Llach i Jordi Folch, vàrem presentar davant de més de mil persones l’«Assemblea Territorial Osona per la Independència», en el marc de la «Conferència Nacional per l’Estat propi».

Érem cinc a prendre-hi la paraula.
Cinc com els dits de la mà estesa,
la mà que encaixa,
la mà d’agafar l’eina,
la mà que acaricia,
la mà que gira full,
la mà que obre portes,
la mà de dir adéu,
la mà del copet a l’espatlla,
la mà que eixuga el front,
la mà que engrapa el timó
la mà que ensagna els quatre pals,
la mà que signa la independència
i la mà que posa el vot a l’urna.

La Nació Catalana del 3er mil·leni: vers el seu Estat associat a Europa

CERTESES I...

2011-09-25T22:49:00.003+02:00

El llibre era allà damunt la taula mig cobert d’altres llibres. En sortia la meitat inferior de la coberta i del títol: CERTESES I (…). Em va fulminar la idea que hi ha mots inquietants. Semblen neutrals, indiferents, però un dia, no saps com ni perquè, se’t tornen hostils, amenaçadors. Amb el mot «certesa» en singular no em passa res. És un mot benigne. Si conté un punt de duresa, també infon confiança. En canvi, el mot CERTESES en plural i en majúscules contundents, el trobo agressiu. Aquestes tres EEE semblen tridents disposats a enforcar-me. La e minúscula era la vocal que a l’escola ens costava més d’escriure, però tenia el so més bonic que les altres. I ens agradava escriure «cel» i «mel». Però les es majúscules em són odioses.

Sort que aquí les certeses porten una «i». CERTESES I... I què més, a més de certeses? El títol del llibre és, doncs, binari? Vull saber què ve després d’aquest pal vertical, sense punt al cim (perquè és majúscula), i em deixo dur per la curiositat que em desperta la conjunció dita copulativa. Trec el llibre del pilot i llegeixo CERTESES I SOMNIS. Tots els recels, totes les prevencions es dissipen. La coberta del llibre aclareix que es tracta de Poesia, que l’autor és Nan Orriols, l’editorial és Viena i el dibuix, de Toni Casassas i el pròleg de Josep M. Ballarín. Als crèdits hi descobreixo que Ramon Cotrina ha revisat l’edició. És justament a casa seva on he comès la indelicadesa de destapar el llibre i on he coincidit amb l’autor que el signa. «Te’l teníem a punt», em diuen tots dos en un plural entendridor més que majestàtic. «Era la sorpresa que et reservàvem a l’hora del cafè. Te'l donem a l'aperitiu. Ja ens diràs què te’n sembla».

Doncs, em sembla, amics, que entre les Certeses i somnis dels vostres versos hi he sentit com la força copulativa de la conjunció més petita s’estenia a totes les certeses reals i a tots els somnis reals que copulen en els poemes del llibre. Primer és la certesa o primer és el somni? Només al fons del fons dels versos neix la tensió que farà cert el somni. O farà somniosa la certesa.

L’olfacte,

quina manera més estranya de mirar!
Els senglars hi veuen de nit,
amb el nas.
Veuen colors.
Jo procuraré
d’ensumar amb els ulls.
No costa gens.
Crec que ho he fet sempre.
Ara demanaré als senglars
Que m’ensenyin més coses.
Estic segur que els semglars
Llegeixen i escriuen.

No em prohibiu de volar / encara que no tingui ales, és com el somni-certesa de Verdaguer, quan demanava a Déu que li donés ales o li prengués les ganes de volar. La certesa-somni és la del camí, la del sol i la dels estels, proclamada al «Crit final» que tanca el llibre: Vull trobar el camí, / vull trobar el sol / i vull esperar que els estels / siguin meus per sempre.
Em commouen la certesa del somni i el somni de la certesa dels versos infiltrats, trasmudats, que fan volar els ocells que dibuixava el poeta Josep Esteve, de Sant Joan de les Abadesses, el més encertit de tots i el més somiador. Esteve, que portes tantes es d'ocells, les es dels millors versos. Els teus ocells ja ho deien / que tornaries. [...] tu voles, ara, sobre el Pont Vell / i la vila vella / vestit de somni. / Tots els teus ocells t'acompanyen, / ells, que tan bé sabien que havies de tornar.

PARADISOS DE PAPER

2011-09-16T21:28:00.002+02:00

Existeix una aristocràcia oberta a tothom, però poc nombrosa; una aristocràcia invisible, dispersa, sense diplomes, però més brillant que cap altra; sense poders visibles, però sovint dirigeix el món. D’ella han sorgit els prínceps més sobirans que, segles després de morir, encara dirigeixen les accions dels humans.

Vosaltres podeu formar part d’aquesta aristocràcia: ella us convida, ella us espera. L'únic requisit d'admissió és que us hàgiu lliurat sense moderació al plaer que s’anomena la Lectura.

Els vostres pares us reprotxaran de perdre el temps i desviar el vostre esperit, si us veuen llegir obres que no us ajudin a aprovar els exàmens. Els vostres educadors, que estan ben lluny de pertànyer a aquesta aristocràcia, us desaconsellaran els llibres que ells no han llegit i us diran que la lectura és un vici.

Meravellosa contradicció! Nosaltres elevarem el nostre vici a la dignitat d’una passió.

La Setmana del Llibre en Català i la trobada de quellegistes de demà 17 de setembre de 2011 m’han enfonsat en el vici i elevat a la passió, llegint Valéry Larbaud a Paradisos de paper, recull de reflexions sobre els llibres i la lectura, publicat l’any 1927 per la Llibreria Catalònia Els paradisos de paper s’han convertit en paradisos digitals. No hi fa res. El vici és el vici. L’únic que no embafa. La passió és la passió. L’única que no consumeix.

LA CAIGUDA DE LES FULLES

2011-09-12T19:20:00.002+02:00

Tornar a escola en ple estiu no és tornar a escola. El començament de curs demana tardor. Ni que sigui un pressentiment de tardor en la caiguda de la primera fulla esgrogueïda o en la llum groga del sol de tarda. Per contra, enguany la canícula s’ha desplaçat de juliol-agost cap a setembre i els termòmetres s’enfilen a valors impropis del clima mediterrani habitual, que és on devien obrir fa molts centenars d’anys les primeres escoles conegudes i on les fulles encara cauen a la tardor.

Un retorn a l’escola relaxat demana un punt de frescor al dematí i al vespre, flors tardanes als jardins i sobretot la caiguda de les primeres fulles. Que és el que passava quan les escoles obrien a primers d’octubre i sentíem un punt de tristesa flotar a l’aire. Que de pressa havia fugit l’estiu! Sentíem recança per tot el que no havia passat i havíem imaginat que passaria.

Quan començar el curs volia dir tornar a l’internat lluny de casa, la tristor tardoral s'avançava i ho impregnava tot. No era tornar a escola, sinó marxar lluny de casa. Un any, dels vuit germans que érem, vàrem marxar-ne cinc, quan començaven de caure les fulles. El gran anava a fer el soldat a Barcelona, el segon anava al Col·legi de la Salle de Manlleu, dues germanes les portaven a Barcelona, a casa l’àvia i l’oncle capellà, perquè anessin al col·legi de monges; i a mi em portaven a l’internat del seminari de La Gleva. Abans de separar-nos ja ens enyoràvem. Amb la germana més pròxima fèiem les paus després de renyir tot l’estiu, ens tornàvem cosons i ens prometíem que ens escriuríem moltes cartes.

Alexandre Ballester, que és mestre, m’ha recordat tot això en la seva poesia «Inici de curs». Des de l’altra banda, però, la del mestre que a cada curs emprèn una nova navegació per a la qual invoca els versos immensos d’Homer sobre la generació de les fulles, imatge de la successió de les generacions dels humans.

Inici de curs

Com la generació de les fulles, és igual la dels homes.

Les fulles, el vent les escampa per terra; i el bosc verdeja,

i en fa créixer d'altres, quan la primavera arriba.

Igual les generacions dels homes: l'una creix, l'altra s'acaba.

HOMER, Ilíada, VI, 146-149 (trad. Jaume Pòrtules)

Em refaig i em construïsc,

m'alce i em reconec:

un nou curs comença

i s’imposa l’àrdua tasca d'alçar

de nou l'edifici.

Desaprendrem els camins,

prepararem les motxilles:

una llibreta buida,

il·lusió encuriosida

i una travessia per horitzó.

La terra ferma ens fa l’adéu,

despullat de tot, m’embarque sol,

veuré crèixer nou fullam.

En mar per l’etern esdevenir, un curs.

Onades i vents, sigueu-me favorables!

Comença el curs amb molta calor i amb la trompeteria habitual de les «novetats», sempre les mateixes, que les autoritats educatives de torn anuncien sobre els canvis de calendari. Tan bé que aniria amb un decret d’una ratlla que digués: El curs començarà quan caiguin les primeres fulles de la tardor.

EL BLOC QUE FA ALÇAR EL CAP

2011-09-09T19:58:00.012+02:00

Algú ha alçat el cap llegint el que escrivia aquí el 26 d’agost sobre «alçar el cap llegint» i m’escriu un correu lacònic per fer-me notar un possible error.

Hola, en el teu post de dimarts passat parles d'una "factura a nom meu de 141 (DM) marcs alemanys", d’una "Pension Elisabeth, d’Innsbruck, per tres nits del 20 al 23 de novembre de 1964". No serien "österreichischer Schilling"?

Qui, que no sigui un extravagant, un maniàtic de l'exactitud o un addicte al correu electrònic, pot perdre temps a puntualitzar així? De bon primer em disposo a contestar-li que segurament té raó, si no fos que potser a Àustria, en aquella època, cobraven indistintament en marcs o en xílings. Després penso que no s’ho val de contestar un correu que m’arriba com un spam. Però, en anar a llençar-lo a la paperera, m’adono que s’acomiada «cordialment» i signa amb el nom d’un amic d’aquells temps, tan antic i tan oblidat en els plecs de la meva memòria com la factura d’Innsbruck. Ara sóc jo que alço el cap i em frego els ulls. M’oblido del correu i de la factura i la mirada se me'n va cap un horitzó perdut. Hi reconec un dels amics més amics de la primera jovenesa, company de les primeres incursions fora del niu de Vic, quan esperàvem les vacances d’estiu anhelant de travessar la ratlla d’aquell Pirineu que ens encerclava. Una glopada de records m’ennuega. Érem a la Bretanya de França l’estiu de la Guerra del Sinaí o del Canal de Suez i ens barallàvem per fer classes de castellà a una noieta de qui a canvi rebíem les seves de francès. Ell devia ser proàrab, jo era proisraelià. Llegíem a La question juive de Sartre aquell acudit del francès que es va deixar estafar per un pelleter jueu i que sempre més va odiar els jueus en comptes d'odiar els pelleters. I així anar-hi anant. Qui va aprendre més de qui? Però un dia ens vam allunyar fins a perdre’ns.

Rellegeixo el seu correu i penso que fa ell. Li contesto que deu tenir raó en això de la moneda, que m’alegro que el meu bloc l’hagi connectat i que desitjaria que la connexió tingués continuïtat. I en té.

També llegir un bloc a vegades fa alçar el cap. D'altres fa escriure un correu i fa contestar-lo.

AVENTURA IRREPETIBLE

2011-09-04T21:36:00.003+02:00

Cicloexcursió als embassaments de Susqueda-Sau-Susqueda amb Josep B. i Jaume D. La ruta comença arran d’aigua, s’enfila i baixa en trams intermitents, entra i surt per raconades de fullatge on no deu penetrar mai el sol, travessa túnels arbrosos de castanyers, avellaners, alzines, brucs, verns, lledoners. Pomes de pomera de bosc, rosegades per selvatgines. Castanyes com eriçons. Pedregars, sorrals, rierols d’aigua que salten de les canals entre cingleres. A cada clariana del camí costa de no aturar-nos a contemplar les vistes que no paren de sorprendre’ns. L’aigua embassada a baix, immòbil, fonda i misteriosa, sembla una massa de metall fos; els cingles a dalt, sagrats, inabastables, tocant el cel; i entremig la tofa de l’arbreda esponjosa que ens envolta de verdors primigènies.

En Jaume, que és de Pals, no para d’exclamar: «Quina riquesa! Quina reserva de vida! Quin mar d’aigua dolça!». La seva percepció economicista del paisatge em fa pensar en el seu conterrani de Llofriu, Josep Pla, quan se sentia fascinat per la bellesa del paisatge com a paisatge, però ho dissimulava manifestant interès per les collites, les vessanes i la producció agrícola. La bellesa d’aquests llacs artificials al cor de les Guilleries remet inevitablement a l’aridesa d’aquest país mediterrani que bé ha de fer l’agost sobrepoblant-se de turistes de platja i regant hortes, deveses, fruiterars i arrossars, abans d’abocar l’aigua del Ter al mar de l’Estartit.

A cada nou replà del camí reapareix la massa líquida, immòbil, d’un verd fosc negrenc, pastós. A mesura que avancem s’enfonsa i s’eleva, entra i surt dels meandres, es va estrenyent al fons de les gorges, fins que a la capçalera, al peu de la presa de Sau, la travessem per un pont i reprenem l’ascensió cap a l’embassament de dalt. Dinem davant del caputxó del campanar que sobresurt al bell mig de l’aigua embassada, amb els cingles de Savassona de teló de fons i els de Tavertet i Rupit a l’esquena.

A la tarda tornem a Susqueda repetint el camí, Ter avall sense Ter. El sol peta de biaix damunt la superfície de l’aigua que es trenca com un mirall en milers de petites ones formades pel vent que puja del congost. Quan arribem, el capvespre cau de sobte, però la llum de tarda es reanima tan bon punt sortim al Pasteral. Hem fet tota la ruta «sens veure persona nada». Ningú, absolutament ningú ni a peu ni a cavall ni a motor. Ni caminants ni pescadors ni caçadors ni cicloturistes. Quines solituds! Diu que la companyia elèctrica «conserva» en mal estat el camí perquè no hi passi gent. Estem cansats, però orgullosos de la feta.

Tant a l’anada com a la tornada, davant l’aparició espectral de l’església ruinosa de Querós a l’altra banda de l’embassament m’ha revingut un àlbum d’imatges de l’adolescència. Són de l’estada a l’hostal del Molí de Querós que vaig fer amb el pare a l’acabament d’un estiu com aquest, abans que els pantans existissin. Era una trobada d’oncles i cosins Bertrana. Tenien un petit salt d’aigua i una turbina que feia anar una serradora de rabassa de bruc. Convertien la rabassa en carracs de fer pipes de fumar i els exportaven a Dinamarca. La imatge dels deu o dotze «rabassaires» quan tornaven a entrada de fosc, descarregaven el sac de rabasses de bruc, els el pesaven i pagaven a tant el quilo, sopaven, bevien vi calent i es posaven a jugar a cartes, escopir i renegar, és la imatge més viva que me n’ha quedat. Al costat de la del pare tornant de caçar amb dues perdius penjades al sarró i la de l’oncle Pere posant encordes de pescar anguiles, aquí, en el meandre que feia el Ter al voltant d’aquest illot, davant l’església, un tros avall del pont que ara no veiem, colgat d’aigua.

Tota la família de la banda de la mare, els Bertrana, venim de les Guilleries profundes, colgades sota aquestes masses d’aigua que avui la meva memòria ha remogut, quan hi passava de cicloturista i que ara, de tornada de l’excursió, se’m tornen imatges retrobades, com sortides d’un negatiu de revelat de fotos. Les dedico amb gratitud als companys de l’aventura. Tan singular, que ja no repetirem. Tan plena, que no ens l’acabarem.

VIATGE D'ESTIU/HIVERN

2011-08-29T00:12:00.007+02:00

El Viatge d’hivern m’arriba avui de Fontclara. Ens fan visita els amics veïns Teia i Miquel Desclot. La visita no és de compliment ni de rutina. Té confidència.

Un cop tancada la confidència, val a dir que amb l’auguri favorable a la causa capuletta, l’amic ens regala la traducció del Winterreise, acabada d’enllestir per al concert de dimarts passat del Festival de Músiques de Torroella.

Mai no havia sentit la calidesa d’aquesta fredor d’estiu que fa tres dies em portava a Innsbruck i em torna, passant per Schubert, a l’hivern del viatger solitari enfebrat d’amor i glaçat de desamor.

Jo, foraster arribava / i foraster me’n vaig… El món és ara ombrívol, / tots els camins, nevats.

La música de Schubert fa com la neu: cobreix de bellesa el dolor. O com la màgia del cant en aquest vespre d’agost al jardí amb els amics de Fontclara, quan els versos de Wilhelm Müller/Miquel Desclot sonen com si sortissin de l’arpa del músic errant a qui els viatgers demanem:

Bon vell de rondalla, / faré amb tu el camí? / Quan canti els meus versos, / sonaràs per mi?

Sonarà, segur, per tu i per ella, Miquel. Música de vers travessada de música de cant. El vers sonarà. Música sobre música en un estiu de viatge d’hivern, quan a la matinada ens sorprèn el banc de boira que s'alça del mar i cobreix la plana fins a Fontclara, fins a Boada, fins als versos compartits, commusicats.

ALÇAR EL CAP LLEGINT

2011-08-26T22:49:00.003+02:00

Els llibres també fan alçar el cap quan, girant full, escometen el lector amb un subratllat, un retall de paper, una estampa, un punt de llibre. Els llibres reposats anys a les lleixes acostumen a sorprendre amb troballes arqueològiques plenes d’invitacions a la memòria. Per més que l’argument sigui interessant, salta la llebre en forma d’apunt, de vestigi documental, i s’enduu el lector cap a un argument nou.

M’acaba de passar amb el volum Situations, III de Jean-Paul Sartre. Me n’interessaven les pàgines sobre Nova York i l’educació americana, escrites l’any 1945. Les volia confrontar amb les de Josep Pla a Week-End (d’estiu) a New York, escrites deu anys més tard. El llibre de Sartre ja és en si mateix testimoni arqueològic d’un temps colgat de runes. Publicat per Gallimard el 1949 sota l’anagrama nrf, de la Nouvelle Revue Française, encara porta aquella borra que delata el seu estat original d’intons. Hi ha una etiqueta de la llibreria Àncora y Delfín amb la seva adreça de la Diagonal de Barcelona, quan no se’n deia Avinguda Diagonal sinó que portava el nom nefand de l’innominable.

Busco el capítol Individualisme et conformisme aux États Unis i em salta un retall de paper amb la data “4 de març”, un mot illegible i un altre que sembla dir “Lincoln”. Alço el cap i m’oblido de Sartre, de l’incipit del seu assaig, "Je savais bien que j’aimerais New-York […] Però no sabia que hi hagués per a l’Europeu acabat de desembarcar-hi un “mal de New York”, talment com hi ha un mal de mar, un mal de l’aire, un mal de muntanya».

Com que l’autògraf és d’Antoni Pous, inconfusiblement, vaig a la portadella i hi trobo un “1964” amb un interrogant de lletra meva. El llibre devia comprar-lo en Toni i deixar-me’l o donar-me’l, potser quan érem a Alemanya i compartíem llibres i més coses. Regiro els fulls de llibre i llavors en surt la troballa: una Rechnung, factura a nom meu de 141 (DM) marcs alemanys, d’una "Pension Elisabeth", d’Innsbruck, per tres nits del 20 al 23 de novembre de 1964.

És com un flaix que m’encega. La llum blanca se’m confon amb la blancor de la neu que cobria la ciutat i la vall d'Innsbruck aquells dies d'entrada a l'hivern. No sols alço el cap de la lectura. M’oblido del llibre, de Sartre, de Nova York, d’en Pous. Tanco els ulls, intento de penetrar la claror del flaix i a poc a poc se’m dibuixa, borrosa però amb perfils definits, la imatge que em va portar a Innsbruck en aquell «viatge d’hivern» de 1964, que no vaig pas oblidar, sinó «hivernar», amb l’esperança que un dia es transformaria en bellesa el dolor d’aquella ferida. Obro els ulls, deso a l’atzar entre els fulls del llibre de Sartre la factura de la pensió Elisabeth d’Innsbruck i tanco el meu Winterreise en el plec corresponent de la memòria. A poc a poc abaixo el cap i torno a la lectura de Situations, III, però ara a les darreres pàgines, dedicades a La recherche de l'Absolu a partir de les escultures de Giacometti i del mòbils de Calder.

LLEGIR ALÇANT EL CAP

2011-08-23T12:13:00.007+02:00

Diu que hi ha dues maneres de llegir llibres. Abandonant-hi o alçant el cap. A vegades el llibre t’atrapa, no te’n pots despendre. És el cas dels llibres d’intriga, que no els saps deixar fins que no arribes al desenllaç. O els de xafarderia, que els llegeixes per saber què diu aquell. O els que estan de moda, els que toca llegir com més de pressa millor ni que sigui saltant-te pàgines.

L’altra manera de llegir és alçant el cap. Llegeixes, llegeixes, i de sobte has de parar. T’hi quedes. T’ha atrapat un pensament, una al·lusió, una reminiscència. Involuntàriament aixeques la vista de la pàgina i et trobes lluny del llibre. Com si descobrissis un nou horitzó i alcessis la mirada i et posessis la mà de visera. Algú o alguna cosa et reclama l’atenció. No és, doncs, com la intriga, que et fa córrer per arribar al final. El llibre que et fa alçar el cap també t’atreu a continuar endavant la lectura, però fent parades. Vas llegint, llegint, i de sobte, òndia!, què diu! Quin golàs! Quina carícia! Quina subtilesa! Quina gosadia!

Diu que els llibres que llegim alçant el cap són els millors i que no tenen gènere predeterminat. Poden ser de ficció o de realitat, de poesia o de ciència. A mi em passa que un llibre em fa alçar el cap, quan de sobte la frase, en vers o en prosa, es torna com un mirall i m’hi veig. Un fragment de mi mateix hi miralleja. Com si el llibre es tornés un riu i l’aigua que hi corre es fa tan clara que s’hi reflecteix algun aspecte que em sembla meu. Narcís? Diria que no, és una altra cosa: és l’escriptor que en sap. En els mirallets del riu de l’escriptura hi ha llançat l’ham que m’ha atrapat. Llavors, abans d'anar endavant, alço el cap un o més d'un instant.

EL DEUTE VIU

2011-08-16T21:24:00.006+02:00

Segons un titular de diari, L’alt diferencial en la ratio de deute viu obliga a prendre mesures diferents. El lector potser es frega els ulls i ho torna a llegir: L’alt diferencial en la ratio de deute viu obliga a prendre mesures diferents. Ho ha llegit bé. Fascinant. Ni tan sols li cal llegir l’article. Un bon encapçalament supleix la informació. Tot el que cal saber, quan ho vols saber i per què ho vols saber sobre l’estafa triàdica políticoeconòmica, sociofinancera i èticojurídica, tot està concentrat en el títol L’alt diferencial en la ratio de deute viu obliga a prendre mesures diferents, publicat en un diari català del 5 d’agost.

Informació en estat pur. Només un geni del llenguatge creatiu/comunicatiu/informatiu sap elaborar un concentrat tan potent, tan trencador, tan guardiolatiu en una frase tan senzilla, tan clara i tan contundent com si es tractés d’una nova llei de la Termodinàmica. Lectors meus, sou uns enzes si no enteneu que sé formular en sudoku conceptual de tres per tres la veritat, tota la veritat i res més que la veritat sobre el nou repartiment de la riquesa de les nacions, que vol dir de la gent, per tal que hi hagi més pobres i no tants rics seguint aquesta conceptualització: a) l’alt diferencial; b) la ratio de deute viu; c) les mesures diferents.

I mentrestant nosaltres, estimat Manel C., ens les havem amb «La triple caracterització triàdica de la “pura vida poètica” més la quarta que les reuneix i les aplega», que el nostre amic trifàsic Hölderlin va deixar sense títol i tu, el seu transductor reductor intrèpit, desestimant el títol establert, Sobre la manera de procedir de l’esperit poètic, en proposes un de més hölderlinià, Principis per a la consecució poètica, on l’home assoleix, si l’assoleix, la seva destinació.

Qui som, però, per dir quina és la destinació dels humans? O simplement que els humans en tenim una, de destinació? Aquest és potser l’únic deute viu que cap mesura diferent no pagarà mai.

LA BARBERA DE PFULLENDORF

2011-08-13T21:14:00.006+02:00

Fa cinquanta anys, Mon, que van aixecar la Paret, dita Mur de Berlin. Any per any, cinquanta i ben comptats, no pas com les gotes de pluja sempre «mal comptades» dels homes del temps. Fa cinquanta anys que la cadena de l’atzar ens va portar a Alemanya. Primer a mi, un dia d’aquell estiu històric de 1961 i després a tots dos, quan al juny de 1963 a Roma enterraven Joan XXIII i elegien Pau VI i a Bonn tancaven l’era Adenauer i Le Monde publicava les declaracions de l’Abat Escarré amb què es va guanyar l’expulsió d’Espanya i el títol d’antifranquista. Ah! I no et pensis que em serveixo de cap –pèdia. Em sé de memòria aquests fets del Seixantisme i de l’«Esperit dels anys 60» que ens va marcar per sempre més.

Hi ha dies decisius en la Història amb majúscula que no tenen cap importància en la vida de les persones. I a la inversa. Però hi ha dies històrics que són alhora decisius en les biografies. Com aquell 13 d’agost de 1961 que va decidir el futur d’Europa i de les nostres vides, deu dies abans que jo arribés a Alemanya. Algú havia mogut fitxa en algun punt de la cadena causa-efecte del dòmino, començada a Sant Joan de les Abadesses per a tu, el noi petit de ca l’Anet, i a Folgueroles, per a mi, de can Torrents del Pa. Primer ens vàrem creuar a la Gleva, després a Vic (quan apreníem d’estimar entre les flors), més després a Roma i a Alemanya, on vàrem deixar en Toni Pous, el teu amic, el meu amic. Llavors era l’Alemanya occidental, la federal, la d’Adenauer, la de la Guerra Freda, la capitalista, l’anticomunista, la cristianodemòcrata o com sigui que se’n digués o se’n digui d’aquest país que fa més de dos segles que decideix el que passa a Europa.

Tant se val. Alemanya, per nosaltres, és l’Alemanya de Wald, la de Sigmaringen i el general Prim en cerca de rei per a Espanya, la de Messkirch i del fill del sagristà catòlic Heidegger, la de Tübingen i del poeta Hölderlin, més filòsof que no boig, la d’Ulm i d’Überlingen del llac de Constança. La de Suàbia, dels Hohenzollern. L’Alemanya de Pfullendorf, a la partió d’aigües del Rin i el Danubi. La del barber de Pfullendorf. Te’n recordes? Ens contava la seva desgràcia de caure presoner dels italians i les seves ganes de veure Mallorca. Quan li vas demanar el servei d’afaitat, l’home et va dir que es tractava de feina delicada i va cridar la barbera, que es va posar a la feina "sistemàticament i amb profunditat", tant que de poc més t’ofega sota el seu exhuberant pitam tudesc. Com un bus d'immersió a pulmó lliure de tant en tant treies el cap per agafar aire. –I la paret de Berlin?–, els vam preguntar. –No en sabem res. No l’hem vista mai, nosaltres, la paret.

Ves per on, Mon Cotrina, que avui t’he recordat. Avui que fa cinquanta anys d’aquell dia d’agost de 1961 que va canviar la Història de les grans majúscules, però també va girar les nostres vides de lletra minúscula. I ara som on som. Nosaltres i l'Europa i l’Alemanya de la Merkel. I les nostres vides, marcades a Vic per versos de Hölderlin/Riba, que ens hem repetit sempre més.

M'ha criat l'harmonia

Del murmuriós boscatge,

I he après d'estimar

Entre les flors.

En braços dels déus m'he fet gran.

TALLIN

2011-08-06T21:14:00.003+02:00

Arriba de Tallin un e-correu de la Carlota, que està de viatge pels països bàltics, i sento com si al fons de la memòria el nom d’aquesta ciutat remogués alguna cosa de les capes més sedimentades i més fondes dels records. Ja ho tinc! Tallin era un dels noms de ciutats remotes que de petit llegia al dial de la ràdio, abans d’aprendre geografia en els mapes que un dia van arribar a l’escola. Era una ràdio en forma d’arc ogival, com el de les portalades de les catedrals gòtiques. Telefunken. Un derelicte del naufragi de la guerra, adquirit pel pare en alguna de les seves barates de negociant. Havia format part del mobiliari del cafè que abans de la revolta el pare havia comprat a un home conegut com «en pixatrones». A l’època daurada dels cafès i dels billars va ser el local social de reunions sindicalistes i «maiatins», concorregut per picapedrers, jornalers i manyans de fàbrica. Per aquella ràdio, entronitzada en el cafè com ara entronitzen el televisor en els bars, devia passar la veu de Francesc Macià el dia que va proclamar la República Catalana. Però això no ho vàrem saber fins molt més tard. En la postguerra aquella ràdio parlava només en castellà i en llengües que no enteníem enmig de xiulets, grunys i sorolls de tota mena. El que en recordo bé és el requadre vagament il·luminat damunt dels botons de comandament. Hi apareixien unes ratlletes que marcaven aleatoris punts de sintonia i un llistat de noms de capitals d’Europa que mai no donaven senyals de sintonia. Entre aquells noms hi havia Tallin, que no sé perquè em sonava com el més remot. De fet no tenia ubicació estable en el meu mapa imaginari d’Europa. Europa començava a l’altra banda d'aquelles muntanyes que vèiem tancar la plana pel cantó nord, d’on deien que venia una emissora que la nostra ràdio no connectava mai. Uns dies veia Tallin molt amunt, cap a Escandinàvia, uns altres se m’apareixia més a l’est, cap al Càucas. Tallin va ser la primera ciutat flotant de la meva cartografia infantil, com més tard serien ciutats flotants Samarkanda, que sortia en una cançó de no sé on, i Anchorage, una ciutat de buscadors d’or sota glaciars i neus eternes de no sé quines lectures.

El correu de la Carlota que em conta que passeja per Tallin entre turistes amb un clima magnífic m’ha acostat a la meva geografia infantil, on Tallin no era sinó un nom remot, però ple de possibilitats i/o d’impossibilitats. Ara és a la cantonada de l’aeroport del Prat de Barcelona i punt de pelegrinatge turístic de masses. No sé quan Tallin va trobar el seu lloc geogràfic en les meves cartografies particulars i s’hi va quedar. Però la descoberta de la seva proximitat real no ha destruït mai del tot l’aura de llunyania, de ciutat remota. Al contrari. Ara que la meva filla em diu que hi és i m’envia petons des d’un cibercafè, Tallin torna a allunyar-se’m i flota altre cop en l’espai. On és Tallin? Deu ser efecte del temps. La llunyania és de temps, no d’espai. Com un efecte de sinestèsia entre el pas del temps i la distància del lloc.

LA PIRÀMIDE DE GOETHE

2011-08-03T19:54:00.003+02:00

Goethe aconsellava «construir la nostra pròpia piràmide». Devia voler dir que cadascú ha de construir la seva vida com si fos una piràmide. Qui sap si pensava en la Piràmide de Caius Cestius, de base quadrada, que es troba a Roma, al cementiri «protestant», on varen enterrar el seu fill August, que el premorí el 1830.

Si en tingués, la meva piràmide seria de base triangular i la fixarien tres parelles de topònims: Folgueroles/Vic, Roma/Tübingen, Barcelona/Baix Empordà. Al primer angle hi tinc els orígens i l'obra, la Universitat de Vic. Al segon s'hi sostenen els anys de formació i pelegrinatge. Al tercer angle hi ha l’altra obra, la família, i l’empordanització progressiva de la percepció del món. No sé si la meva piràmide és gaire alta ni si culmina en cap vèrtex. El que sé és que és una construcció no tant sobre plànols com sobre improvisacions.

Hi pensava ahir, anant a la Sala de Foixà, a can Josep, Virgínia i Amadeu Pons, quan l’últim retall de sol s’amagava a l’horitzó i apareixia el tall de meló de la lluna creixent, com si obeïssin la batuta màgica d’en Josep. I me’n revenia el pensament, quan en tornàvem i l'Aurora de dits rosats, la filla del matí, ja obria el teló del nou dia. I sentia una fonda joia de constatar que els amics formen part de les armadures del formigó de la piràmide. Construir la piràmide de les nostres vides sense estimar i sentir-se estimat deu ser assegurar-se que sortirà guerxa.

AIGUA SOBRE AIGUA

2011-07-27T23:05:00.006+02:00

Aigua sobre aigua en aquest dia de juliol insòlitament plujós i fred, rebel al calendari convencional. La pluja desplega vels boirosos que semblen fer emergir la vall de Sau del fons de les aigües de l’embassament. Com si el Sau d’abans enyorés de veure els cingles que el flanquegen i s’hi projecten. Els espadats de Tavertet a la banda del Collsacabra i els de la Roca del Migdia a la cornisa de Savassona. Parets desafiants i pretensioses de franges roges i blanques, presoneres del mirall de les aigües que empresonen. El verd aspre, guiller de Guilleries, es dilueix en un verd aqüós d’aigües immòbils. La tofa esponjosa del bosc es vessa damunt els llavis de la riba de l’estany i s’enfila rost amunt pels esqueis. No hi ha cel. No hi ha paisatge. Hi ha el baf primordial. L’abans de tot. L’abans del no-res.

Ens ha portat a Sau el pretext d’un dinar que ens teníem emparaulat amb ma germana de Vic. «Anem a Sau?», hem dit. «Hi veníem de petits en aquesta època. Hi farà de bon enyorar-se». No és només l’atzar ni la improvisació que ens hi ha guiat. És el pondus íntim, la càrrega de les vivències d’infantesa aquí, al fons d’aquestes aigües inquietants on hi havia el Molí de Sau, la casa familiar de la mare, dels avis, dels avis dels avis, posseïts i posseïdors d’aquest esvoranc que obre el riu en cerca del mar. D’aquí va emergir la mare, una de les vuit branques Bertrana que es varen establir Ter amunt i Ter avall. Aquí, un dia de juliol de fa anys, atemorida per la rebel·lió del fonamentalisme cristià que es va «alçar» contra la democràcia, hi arribava la mare en cerca de refugi, amb els seus cinc fills i amb el sisè a la panxa. «Jo era la que feia quatre i tu el de la panxa de la mare. A estones em portaven a coll la mainadera o un dels grans. Recordo on dormíem i que se sentia la remor de l’aigua de la resclosa». «Jo també me’n recordo, de la remor de l’aigua d’abans de néixer».

Aquí, al fons d’aquesta vall submergida, un dia de juliol de fa setanta-cinc anys, van trobar els cadàvers dels amos del Molí de Sau. Un militar s’havia declarat en guerra contra la democràcia i la nació catalana i va mobilitzar tots els monstres. Com el monstre noruec, fonamentalista cristià, que «es declara en guerra contra la democràcia» en aquests dies de juliol de 2011, plujosos i freds també al sud d’Europa.

TRIADÚ/CANTONIGRÒS

2011-07-17T23:31:00.008+02:00

Postscriptum

Venim de coses insignificants, amic Joan Triadú. Tan insignificants com el teu Concurs Parroquial de Poesia de Cantonigròs que persisteix en la sorpresa anual del Festival Internacional de Música. A la inauguració hi vaig llegir paraules de record i homenatge a tu que d’ençà de 1944 no hi eres per primera vegada (1). Però, sí que hi eres. Hi eres d’una altra manera, l'única significant. Hi seràs sempre, encara que s’enduguin el Festival a llocs més (in)significants que Cantonigròs.

Hi ha els qui venim d’atzars i de sorpreses i els qui no vénen de cap atzar sinó del cálcul militar i la racionalitat bèl·lica d’un divuit de juliol de fa setanta-cinc anys. Tu véns del teu Concurs de Poesia de Cantonigròs que et va convertir en un atleta de la cultura, una forma persistent de significat en un màxim d’esperits entre els quals voldria comptar-me.

(1) Paraules d’homenatge a Joan Triadú en la inauguració del Festival Internacional de Música de Cantonigròs. 14 de juliol de 2011

PLENILUNI

2011-07-12T20:10:00.007+02:00

I la lluna plena de juliol? Qui l’esperarà, quan tramunti el Montseny i cobreixi la nit amb el Vel de Maia i emboliqui les Guilleries i la Plana de Vic amb una gasa de boira? Qui s’il·luminarà de la seva llum i veurà la realitat convertir-se en aparença i l’aparença en realitat? Jaume, Ton, qui ens contarà les històries que ens repetim cada any sota els castanyers bords de Puiglagulla? Qui penjarà a la paret de la memòria l’exvot anual de l’ascensió a la muntanya del pleniluni de juliol? Qui ens comprendrà com ens comprenem sense dir-nos res, mentre baixem en silenci pel camí enllumenat de llum de lluna, com sota un Vel de Maia protector?Mentre veiem al fons de la Plana el gran forat negre de contaminació lumínica on a les palpentes un dia vàrem encendre un fanal que encara crema. Som el somni o el somni és això que un dia vàrem somiar? La plenitud lunar que ens envolta i ens acull contra la foscor de l’obscurantisme. Jaume, Ton, sempre ens quedarà la lluna plena que entre ombres lluminoses de pins nocturns ens protegeix de la llum solar que abrusa de tanta estultícia combinada amb arrogància.

EL CAMÍ D'ENLLOC I DE PERTOT

2011-07-03T22:16:00.005+02:00

És una delícia passejar a l’entorn de Pals en el captard d’un dia xafogós com el d’avui, quan arriba la marinada del cantó de les Medes. Veure la mutació del paisatge que es va cobrint d’ombra. Sentir el temps que s’alenteix, sense aturar-se. Esperar un batec d’ala d’ocell o d’àngel. Caminar de nord, pel pur plaer de caminar. Imaginar el camí del sol que ara es pon a la pineda de les Gavarres i demà a l’alba tornarà a emergir de la ratlla dels turons de Begur. Caminar per caminar i percebre que, mentre fem via, som viables, encara que no anem enlloc. Quin goig estendre la mirada damunt aquests horitzons que feien decidir Joan Vinyoli a «no sojornar definitivament enlloc i fer de caminant».

"El camí que no duia enlloc" és un conte de Gianni Rodari que ensenya que hi ha camins que no duen enlloc només perquè la gent ho diu, perquè sempre ho ha sentit a dir. Fins que algú es proposa de seguir un d’aquests camins que no duen enlloc com qui comença un camí nou, amb ganes de conèixer món i amb coratge de no transitar per la vida seguint camins que tothom sap massa bé on duen. És així com el desig de descoberta, la decisió d'implicar-se i les ganes de compartir l'experiència, són les claus que poden convertir un camí que no duia enlloc en el propi camí». Gràcies del senyal, Roser.

Però després d’estrenar fa uns dies el tram rehabilitat del camí antic que va de Pals a la Bisbal, quina delícia estrenar avui el tram de la nova Via Verda que passarà pel terme de Boada travessant els dos Empordans de Palamós a la Jonquera (o viceversa, que deia aquell). Sí, els camins passen per davant de casa sense dur enlloc perquè duen pertot. Com les vambes no corren per noves i cares que siguin, ni les bicicletes no sallen més perquè siguin de marca. Com no corrien les espardenyes noves, quan de petits les fèiem córrer davant del pare, perquè n’aprovés la compra. No és la via sinó el vianant qui es fa viable anant i alhora tornant d’un punt a un altre punt. Els camins no porten a enlloc i porten a pertot. L’Enlloc i el Pertot del centre de l’esfera de la ubiqüitat que habitem.

Els camins són reversibles, van i vénen, no comencen ni acaben mai. O comencen i acaben arreu on que passin. Com la via verda que seguim una estona i abandonem quan es fa fosc, mentre ella continua per l’un cap i per l’altre fins a l’infinit, fragmentada en trams, circuits, jornades, itineraris, bifurcacions, dreceres. Quina delícia fer via en aquest capvespre únic, indefinidament repetit aquí, enllà, arreu, i sentir-se atrapat en la xarxa de la transitivitat universal que lliga tots els camins del món, mentre la filosofia viària es dilueix en el crepuscle vespral.

CAMÍ NOU

2011-06-28T00:32:00.003+02:00

La gent estrena el camí nou amb indiferència, però amb un deix de satisfacció per la novetat. És un petit tram d’un dels vells camins que venint de mar travessa l’Empordanet cap a ponent. Aquest ve de Pals, passa pel pla de Boada i s’enfila a la Muntanya Seca, cap a les Gavarres, Pentaleu, Peratallada. Surt al costat de l’aparcament, puja entre els olivars d'en Barrull i d'en Cisterna i dóna al camí que careneja per la pineda a una banda o planeja, a l'altra, arran dels camps que s'ajauen arran del bosc. Aquest tram s’havia deixat perdre, convertit en rec, i estava exposat a la insaciable voracitat parcel·lística. A la fi l’han restituït i sembla com si tot l’entorn s'hagués esponjat. El perjudici serà per als conills que hi han construït una urbanització exclusiva de caus, cataus i galeries. Els marges i les parets seques estan foradats de conilleres com un formatge. El tronc de les oliveres els han hagut de calçar per a protegir-los del rosec dels conills.

Estrenar un camí fa pensar en estrenar sabates per a caminar-hi. Portar sabates noves, o les vambes noves, encara és símbol d’il·lusió, d’anar content pel món? Quan de petit estrenàvem espardenyes, havíem d’anar a ensenyar-les al pare, que invariablement ens deia «a veure si corren» i corríem un tros amunt i avall. Em seblava absurd, perquè sabia prou que no eren les espardenyes que corrien sinó els meus peus, però ho considerava un element més de l’operació d’estrenar espardenyes. Consistia a anar a cal barber, on la barbera venia espardenyes i cordons i bola d’embolar sabates i colònia i brillantina i fixador, demanar unes espardenyes que duressin molt, millor de cànem que d’espart, emprovar-les, mirar que anessin ben justes, perquè ja es donaven, dir a la barbera que passaria el pare a pagar-les, tornar a casa a ensenyar-les i demostrar que corrien molt.

Vaig a estrenar el camí. Ja sé que no és nou sinó tan antic com l’anar a peu per aquests verals de les Gavarres, però em fa il·lusió pensar que l’estreno. Gairebé em posaria a córrer per veure si aquest camí nou és tan bo com ho eren les espardenyes noves.

PREFERIRIA NO DESINDIGNAR-ME

2011-06-18T14:02:00.008+02:00

Hi ha balcons del Raval de Barcelona que ostenten penjada a la barana, com un domàs en dies de festa, la pancarta inquietant i anodina alhora que proclama «Volem un barri digne». Ahir, tornant de dinar en una casa de menjars del carrer de la Riereta, al costat d’una mesquita, i passant pel carrer d’En Robador, camí de la llibreria de l’Institut d’Estudis Catalans, flotaven a l’aire preguntes sobre la dignitat, la indignitat i la indignació, mentre sonava de fons un recitatiu dels versos de Salvat-Papasseit:

Ara no es fa, però jo encara ho faria
—si d'un amor sofrís el desengany—
lligar l'atzar de la mar a ma vida
i anar tan lluny que no pogués tornar.

«Oi que sí?» ens deia un desconegut que volia saber qui tenia més dignitat per fer un barri digne al Raval, si els indignats ara esdevinguts indignadors o els indignadors ara convertits en els més indignats. «Oi que el desengany més fort és el desengany de l’amor de la dignitat del meu país?».

Llavors, des d’una finestra, treia el cap un home que semblava filòleg dialectalista de l’Institut, però era l’escrivent de Melville que l’aconsolava dient-li que no li faci por el descobriment de certes coses, encara que li causin indignació i encara que el paralitzin i el portin a la malenconia i a la inacció. «Mai no anireu tan lluny que no pugueu tornar a l’amor del país».
I Bartleby li posava un enigma:

Què apar més visible, oh digne digníssim,
l’indignat en l’indignador o l’indignador en l’indignat?

I amb gran sorpresa l’home interpel·lat com a digne digníssim feia de resposta:

L’indignat en l’indignador per roses i lliris
és vist, per delícies, perfums i dolçor;
l’indignador en l’indignat és vist per martiris,
treballs i dolor.

Mentre sonaven els versicles de Ramon Llull, hiperverdagueritzats, les onades d’indignació pujaven pel cantó de mar, seguides d’onades de tristesa, temença, pietat, deseiximent i, a la fi, tornaven les primeres portant més indignació.

Sense esperar-ne resposta, l’escrivent filòleg li aconsellava: «Jo de vós, no em desindignaria. Preferiria no desindignar-me.» I se n’anava Rambla del Raval avall, on jugaven criatures de vides lligades a l'atzar de la mar.

LA CIÈNCIA DEL NO SABER

2011-06-12T19:27:00.010+02:00

Mentre a la UVic encarrilàvem un Consell Consultiu per a temps descarrilats cap a la via morta de les universitats de Cat(al)unya (1) i mentre Salvador Cardús ens explicava que «La Universitat no és cap societat secreta» en temps d’assalt illetrat a les Lletres, resulta que a la Universitat de Bielefeld celebraven un Congrés Internacional d’Agnotologia, una de les ciències més atractives per a temps agnòstics en què el no saber és tan necessari com el saber.

A l’origen de l’Agnotologia hi ha l’experiència del professor de la Universitat Colúmbia Stuart Firestein, que ensenyava Neurociències i posava de lectura obligatòria un manual de referència, de més de mil pàgines, escrit per un premi Nobel. Resulta, però, que al cap d’uns anys Firestein va descobrir que els seus estudiants, tot i treure bona nota, acabaven el curs amb una actitud inacceptable: es pensaven que les Neurociències eren perfectes i que totes les preguntes interessants que els neurobiòlegs es poguessin fer ja tenien la resposta adequada. A partir d’aquell dia es va posar a ensenyar “Ignorància”, No Saber, Neciència, i sovint convida col·legues de disciplines diverses perquè vagin al seu curs a explicar als alumnes el que no saben, el que no sabien fa deu anys i el que els agradaria saber d’aquí a deu anys més. Robert Proctor, historiador de la Ciència de Standfort li va posar el nom, Agnotologia, teoria del no saber. La unitat de mesura de l'Agnotologia és BUSH.

Ja sabem, doncs, que no sabem alguna cosa més: mentre a l’Europa Zapatero/Mas preocupa la deriva de la societat secreta universitària cap a l’autisme marginal i la governança de la Universitat sense universitaris, a l’Europa Merkel estudien Agnotologia, ciència de la neciència. Cada dia descobrim alguna cosa més que no sabem, que potser no sabrem mai, que tampoc no ens cal saber-ho. Ens crèiem allò de la Societat Oberta i allò de la Societat de la Informació i del Coneixement. Si de la Universitat no en sabem gaire res, per què n’hem de voler saber més? Si al món de l’Economia, de la Política, de la mateixa Ciència, hi ha tantes societats secretes, la ciència del no saber és imprescindible per a saber-ne més.

(1) “Ara un Consell Consultiu a la UVic?” El 9 Nou 10.06.11.

CATASTROFISME

2011-06-08T00:49:00.004+02:00

En Pey, que feia d’aprenent de forner a casa, ens ensenyava com la millor manera d’acaçar un ratolí era posar una llata a terra, estintolada a la paret per un cap, de manera que faci un angle tancat, isòsceles. Com que el ratolí, deia, fuig corrents, sempre arran de paret, acaba inexorablement entrant a la trampa. Es tracta de fer-lo sortir de l’amagatall on l’has vist ficar-se i panicar-lo. Llavors, buscant salvar-se, seguirà l’angle raconer de terra i entrarà fatalment al corredor de la mort, format per la llata i la paret. Quan hi ha entrat, el caçador de ratolins estampeix la llata contra la paret i el ratolí mor esclafat.

Ni en Pey ni jo no sabíem que Kafka ho havia explicat així:

Ah! –deia el ratolí–, el món és cada dia més estret. Abans era tan ample, el món, que em feia por. I jo vinga córrer cap endavant i em sentia feliç de veure que allà lluny a la fi hi havia paret a banda i banda, però ara aquestes parets tan enormes es van acostant acostant entre elles, més i més de pressa, fins que ja arribo a l’últim tram i ja veig, al capdavall de l’angle on es troben, la trampa en què cauré.

Només has de canviar de direcció, li va dir el gat, i se’l va cruspir.

Avui es veu que els gats d’aquells temps eren tan cínics com els d’avui. No sigueu catastrofistes, diuen els gats d’ara. No, no siguem pas catastrofistes, diem. Però la catàstrofe hi és o no hi és? Ens hi anem acostant inexorablement? És ella que se’ns acosta imparablement? O sigui que encara que ens quedem parats, la catàstrofe ens atraparà. Com un tsunami o un terratrèmol. Com una fuita radioactiva o una pandèmia, una estafa financera, una guerra, una hortalissa emmetzinada. Diu que catàstrofe vol dir ruïna, desenllaç dramàtic. Però també diuen que vol dir subversió. Els ratolins d'avui no poden pas ser catastrofistes, sinó només catastrofats, subvertits. O subvertidors?

EL XUCLADOR

2011-06-01T19:03:00.016+02:00

Al temps de la calor anàvem a nedar d’amagat de casa, havent dinat, a l’hora de la migdiada. Nedar és un dir, perquè no en sabíem ni en podíem aprendre enlloc. No hi havia a prop cap riu amb prou aigua ni cap bassa prou ampla que ens servís de piscina. Llevat de la bassa de la Sala, reservada als senyors, que nosaltres guipàvem, enfilats a la paret, quan hi anaven unes noies forasteres. També hi havia la bassa del Molí, gran i fonda. Els diumenges que era plena s'hi tiraven els grans que sabien de nedar. En Tori, que feia dos metres o més d’alt, era el més bon nedador. S’hi tirava de dalt d’una teulada de la vora i esperàvem, aguantant-nos el respir, que sortís molt enllà, entre els joncs i la boga on s’amagaven els ànecs.

El gorg més fondo del torrent que baixa dels turons del Casol de Puigcastellet el feia el rastell del Gelabert, passades les últimes cases de la Ricardera. Però els petits ens estimàvem més el de l’altre extrem del poble, a la Font Trobada, sota l'esplanada que la llera signa Verdaguer amb la erra d'ocell. Era un gorg amagat sota el pont i les bardisses, on deien que a les nits de lluna baixaven a banyar-se les noies del Passavant. Qui sap si no era el gorg dels Amors d’en Jordi i na Guideta, aquell on va caure el murri Jordi caçant nius d’ocell, mentre la coqueta Guida es rabejava amb les companyes, com feia la casta Susanna de la Bíblia sabent prou que dos vells verds la sotjaven d’amagat mentre ella sospirava per Daniel. Quin bàrbar va esquinçar els primers fulls del poema dels Amors? No pas en Jordi / Cinto Verdaguer, que el va copiar i polir, quan ja era un escriptor famós. De quin Rabeig ens va privar!

Si guanyaven els grans i anàvem al gorg del Rastell, els petits xipollejàvem a la vora, de por que el xuclador ens engolís. Sí, hi havia un xuclador. El gorg del Rastell tenia xuclador. Ens l’imaginàvem com un monstre de sota terra que obria la boca al fons del gorg i engolia tot el que atrapava. En Miquelet de ca l’Endal, que no es banyava, ens ho recordava sempre. Sabia que el xuclador era a la banda esquerra del salt d’aigua, allà on feia un remolí que no es veia. «Però si hi tires una fulla, veuràs com la fa girar i girar fins que se l’empassa. Com un embut». No ho vèiem mai, però ens ho imaginàvem sempre. I el pitjor era la por que ens feia venir, quan contava que una vegada el xuclador va xuclar un mosso del Puig i no el van trobar mai més, fins que no va sortir al capdavall del torrent, allà on el Gurri desaigua al Ter abans de Roda.

I quan ja teníem tota la por del món, llavors en Miquelet ens deia que no, que n’hi havia que asseguraven que el mosso del Puig havia sortit Ter avall avall, cap a l’Illa de Jafra, gairebé al mar, on hi havia gent que l’havien conegut viu i ric, perquè el xuclador tenia un pas sota terra que travessava les Guilleries de cap a cap i tot el pla de Girona i donava a una mina plena de tresors i te’n podies emportar tot el que et capigués a les butxaques, d’or i de pedres precioses, però no podies recular, sinó tirar sempre endavant, seguint el corrent de l’aigua que no parava de xuclar. En Miquelet deia que ell no ho sabia, si era veritat o mentida que el mosso del Puig havia sortit ric del xuclador del gorg del Rastell. A ell tant li feia ser ric com pobre. Però vèiem com s’anava acostant més arran del gorg i als ulls hi tenia una mena de lluïssor com de ganes de ser engolit. Tots engolits pel xuclador del futur que no arribava.

……………...........................................

Al llibre Mestres d’Osona, 30 anys després. Relats de la primera promoció (Eumo Editorial, 2011), Roser Cabacés, mestra de música, escriu que «l’escola és un entorn que xucla i absorbeix el cos, l’esperit, l’ànima, el son i la vigília». El que no diu és que el xuclador que és l’escola té una mina plena de tresors que poden fer-te ric. No calia que ho digués. Ja ho sabíem.

TOMBES I LLETRES

2011-05-28T19:23:00.005+02:00

En el llibre Tombes i Lletres veig desfilar l’homenatge fotogràfic i literari a 41 escriptors que reposen en l’oblit de la immortalitat dels cementiris nostres sense epitafi els uns, sota epitafi gloriós o anodí uns altres. De Ramon Llull a Baltasar Porcel, d’Ausiàs March a Jesús Moncada, de Jacint Verdaguer a Miquel Martí i Pol, de Caterina Albert a Maria-Mercè Marçal, de Josep Carner a Vicent Andrés Estellés. Encapçala el seguici Pompeu Fabra, escriptor per tots els escriptors, «seny ordenador de la llengua catalana».

De primer sembla un ofici de difunts oficiat per 41 escriptors d’avui que aspiren a l’epitafi, després de tancar la pròpia obra i entrar en el procés obert de la immortalitat. Escriure, crear, és lluitar contra l'oblit. Els uns s’aparellen amb els altres i ballen la dansa incessant de la mort i la vida. Les tombes són mudes, però els escriptors morts parlen cada vegada que un lector els fa parlar llegint-los. I parlen més quan el lector és escriptor que afegeix poesia i relat allà on el deixà l’anterior.

Els poetes i narradors de Tombes i Lletres s’han anat aparellant per formar la cadena immortal de la parla catalana. Començant amb Antoni Puigverd i Pompeu Fabra que obren la dansa, passant per les parelles de Jaume Subirana amb Salvat-Papasseit, Jordi Lara amb Martí i Pol, Joan Ollé amb Salvador Espriu, Isabel-Clara Simó amb Vicent Andrés estelles, Damià Pons amb Josep Palau i Fabre, Narcís Comadira amb Jacint Verdaguer, fins a Albert Roig que tanca el seguici amb Andreu Vidal, portador de la pròpia calavera. 41 parelles que dansen la dansa de la vida contra la mort que els escriptors/lectors catalans dansen d'ençà que escriptors/lectors catalans hi ha.

Tombes i Lletres. Urna i triomf. Amb els editors Judit Pujadó i Xavier Cortadellas, que amb aquest llibre estrenen les edicions de Sidillà, de la Bisbal d’Empordà, hem portat l’urna de cendres al Temple Romà de Vic. I l'hem presentada en aquell entorn tombal i triomfal. Mentre expliquen que Sidillà és el nom d’un poble medieval que les arenes del Ter colgaven periòdicament allà on la gent de Foixà situen Sant Romans de les Arenes, veig l'urna cinerària transformar-se'm en triomf. Veig Petrarca enfilat a l’enteixinat del Temple assenyalant-nos el setè triomf. Avui els triomfs són sis més un: de l'Amor sobre els homes, del Pudor sobre l'Amor, de la Mort sobre el Pudor, de la Fama sobre la Mort, del Temps sobre la fama i de l'Eternitat sobre el temps. Diu Petrarca que el setè triomf, derivat de la seva concepció humanista del món, és el del poder creador dels humans sobre el poder destructor dels deshumans. "En un món que globalitza l'horror d'un destí sense humanitats, algú continua la creació de fer-nos humans. (Molt solemne, Petrarca, però hi toques; la cosa va per aquí, em sembla).

Quan tornem per l'Eix cap a l'Empordà petit, els llums de Pals semblen ulls que ens espien.

INDIGNACIÓ A TRES TEMPS

2011-05-21T13:45:00.007+02:00

Tornem-ho a recordar. En tal dia com avui de fa 14 anys va caure un xàfec de primavera indignada. Aquell matí del 21 de maig de 1997 el Parlament de Catalunya havia aprovat per unanimitat la Llei de Reconeixement de la Universitat de Vic i ho celebràvem amb un dinar sota els plàtans de l’entorn de l’edifici industrial reconvertit en aules. De sobte la primavera es va afegir a la celebració abocant-nos aigua a galledades. Era el senyal del brindis: la natura i la cultura es retrobaven, igual com acabaven de retrobar-se la política parlamentària i la Universitat.

Un dia per a la Història. Els annals consignen que la reinstauració de la UVic fou aquell any 1997. En realitat era la reinstauració formal. La de veritat feia vint anys que havia començat. Ho recordàvem ahir a l’Aula Magna de la Universitat celebrant el 30è aniversari de la primera promoció 1977-1980:

El mèrit d’aquella vostra primera promoció única, irrepetible, és que us vàreu creure el vostre temps, el temps que vivíeu. Crèieu en el que passava al país. La bèstia era morta. La gent a la fi respirava «llibertat, amnistia, estatut d’autonomia». La generació emergent tenia projectes d’una nova vida. Entre 1977 i 1980 varen canviar més coses que no havien canviat en quaranta anys. La Transició, a la llarga tan frustrant, era tanmateix real. Liquidava un passat insuportable per obrir un futur fascinant. I és en les transicions que la vida circula amb més empenta. La primera promoció de mestres de Vic éreu protagonistes il·lusionats de la gran glopada de sang nova que entrava a les artèries del país.

Ahir la primavera no ens va regalar cap xàfec. Però en vàrem sentir el baf, quan algú va dir que sí, que s’acostava un grop del cantó del Ter, que alguna cosa estava canviant i que se n’anava a l’Acampada dels Indignats a la plaça, que és on hauríem anat en els temps d'indignació de fa trenta anys.

En tot cas, "Per molts anys, Universitat de Vic".

Vegeu al 9Nou, 20.05.2011, l’article «Cap al futur de la UVic».

BALLAR LA VEU 2

2011-05-16T14:20:00.012+02:00

Ahir no vaig pujar al campanar de Folgueroles. La campana del rellotge no té rellotge i en Joan Sala de cal ferrer de la plaça, que li donava corda, temps ha que la campana de tocar a morts va tocar per a ell. No vaig pujar al campanar perquè la campana era a baix, davant de la façana de l’església, sospesa damunt de dos pianos de cua acoblats. Quan els pianistes es van posar a teclejar acords, la campana va començar a girar i girar sobre el seu eix, com si volgués aspirar els sons eixits de les vuit mans dels quatre pianistes, que anaven encadenant melodies de lletres de Verdaguer, xuclats tots pel giravoltar de la campana de tocar a mal temps.

Jo no hauria pas gosat pujar al campanar, perquè la campana n’havia baixat i girava i girava com un dervitx al so de les músiques giròvagues que ens xuclaven campanar amunt.

Amb la campana de tocar a mal temps del campanar de Folgueroles protagonitzàvem ahir, en fer-se fosc, l’estrena mundial del concert musicant del poeta inspirador de més compositors. Com si els músics sabessin que són més músics quan posen música a la música dels versos del poeta que volia ales, o que li prenguessin les ganes de volar.

Convocats per la vareta màgica de Perejaume a aquella performança del davallament de la campana del mal temps del campanar de Folgueroles, ens sentíem com es deu sentir el dervitx xuclat per l’eix d’ell mateix i volta, volta i volta dins la faldilla acampanada.

Van baixar la campana abans d’ahir, però una pluja primaveral implacable amb la racionalitat programadora va fer ajornar el concert i la campana es va estar un dia i una nit més allà, sola, desubicada, vigilada, això sí, perquè som en temps que el coure torna a servir per fer canons de guerra. No és veritat que si plovia tant, era perquè a la campana no li havien fet tocar a mal temps abans de baixar-la. Era perquè volia passar dues nits a la plaça, arran de terra, la primera per al poeta que allà mateix havia plorat les primeres llàgrimes amargues damunt la tomba de la germaneta Filomena, enterrada arran d’un gessamí a la sagrera, i la segona nit per al poeta Perejaume, autor del seu davallament a la plaça, convertit en ascensió per la seva inspiració creadora. És ell qui ha fet baixar la campana a ballar a la plaça les paraules del poeta aquest 15 de maig, després de plantar-hi l’arbre de maig. I ell, Perejaume, qui ens ha regalat l'emoció de la campana infinita.

Un dia tornaré a pujar campanar amunt a sentir les reverberacions del sentit de la música i de la poesia que la campana fa en la meva vida, després d'haver baixat a la meva plaça, davant de la casa on vaig néixer.

BALLAR LA VEU 1

2011-05-15T18:43:00.009+02:00

En Joanet de cal Ferrer era l’encarregat de donar corda al rellotge del campanar cada dos dies havent dinat. A l’estiu, en un replà fresc de l’escala, hi feia una estona de migdiada. A vegades m’hi volia i se m’enduia darrera seu per l’estreta escala que s’acabava just sota la campana grossa, la de les hores. Tan bon punt arribàvem a dalt, m’acostava a la barana i em quedava una estona embadalit, mirant entre els barrots de pedra. La teulada de casa, el pedró del poeta, el jardí de la torre dels senyors, el carrer de baix, algú que passava per la plaça, els camps de l’esplanada, l’estesa dels horts vora el torrent, les orenetes que passaven xisclant arran del campanar. La roda dentada del rellotge, arrambat a l’angle dret de l’espadanya, feia un lentíssim tic-tac inquietant, com si cada cop fos l’últim batec d’un cor que expirava.

Aquella ferramenta ennegrida d’engrut i rovell, en Joanet de cal ferrer la tractava com un animaló domèstic. L’observava, el fregava, l’acariciava, el greixava, li deia coses. El renyava, si s’havia retardat o avançat. «T’has engandulit, oi? La sirena de la fàbrica toca abans que tu. Vejam si et poses a l’hora». No em perdia mai l’espectacle de veure’l fer girar els torniquets de la corriola que per una tremuja elevava les grans pedres que amb el seu pes movien la maquinària durant dos dies seguits, fins que abans d’arribar a baix en quaeantavuit hores, ell tornava a pujar-les a dalt i recobraven el pes de la gravetat.

El pitjor del rellotge era que es deshorés, perquè en Joanet temia les burles cruels de la gent, que desconeixien els secrets d'un rellotge de campanar, que no tenia ni esfera ni busques, sinó només el ressort d'un martell que picava les campanes. La petita, per als quarts, i la grossa per a les hores. M’agradava de posar-me sota la campana grossa i esperar, tapant-me i destapant-me les orelles, que toqués les dues i trenqués aquell silenci únic de l’hora de la migdiada d’un dia d’estiu.

A vegades en Joanet m’explicava històries de fer por. Com la de la xibeca, que niuava en un relleix de l’espandanya i avisava xiulant, si la mort s’acostava a una casa. Com quan la van sentir la nit que es va morir la seva padrina.

També m’explicava que les campanes del rellotge no les varen tirar daltabaix en temps de la revolta, el juliol de 1936, perquè feien un servei públic. La gent del terme bé havien de saber quina hora era tant de nit com de dia, tant si deien missa com si no. Però l’altra campana sí, que la van despenjar daltabaix. Ell ho havia vist i havia vist com el voraviu de la campana segava en rodó el dit gros del peu esquerre d’un camàlic foraster que havia vingut a emportar-se-la amb un camió. «Deien –em deia en Joanet–, que la campana no volia anar-se’n i s'havia venjat escapçant-li el dit». Però se la varen endur a fondre per fer canons de guerra i fins al cap d’uns anys no van posar-n’hi una altra.

Aquella campana, segons en Joanet ferrer, servia tant o més que la del rellotge, perquè era la de tocar a morts, a bateig, a l’àngelus de dematí, migdia i vespre. Sobretot era la de tocar a mal temps. De tan grossa, la campanera no la ventava tota i llavors hi venia ell, en Joanet, a fer-la brandar, perquè és només quan la campana volta tota, que fa les batallades bones, les que esquincen les bromes de tempesta i s’enduen la calamarsa, la pedregada i el bufarut.

L'ENCANTERI

2011-05-13T23:59:00.009+02:00

A vegades arribava a la conclusió que el seu temps no li agradava. A vegades fugia del seu temps com si no fos el seu, com si no li toqués de viure-hi i tingués dret a reclamar-ne un altre. Ell no havia fet ben res perquè aquell fos el seu temps. Tenia dret a triar el temps que volia viure? Llavors en fugia i viatjava en el temps anant enrere cap al passat o endavant cap al futur. I acudia a la màgia de les paraules. I es deia: quan la fantasia xoca contra la realitat neix l’encanteri, com ara que ha passat la pluja i el bosc ha quedat com eixint d’envernissar i és com si tot fos nou, per estrenar. I aquest era el seu temps, el temps acabat de fer per a ell i l’estrenava.

Dius: «l’encanteri», i s’infla la fageda d’immensitat. El Collsacabra com una esponja xopa fins al Montseny. Al parabrisa la pluja regalima fils de claror. El bosc esclata de verd immarcescible al faig del cor. Si és refugi, si és bivac hostil, el bosc etern. Ah! L’encanteri! Es dissol en la boira. Si tornaria?

Dius «l’encanteri» i s’infla la fageda del Collsacabra com la bola infinita del pertot i del sempre. Recordes Hölderlin? Quan sota la sureda de les Gavarres el firmament s’inflava d’estrelles i maragdes.

És l'encís de Canigó, pensa. No de la muntanya, sinó del poema. L'encanteri que perd Gentil per al temps d'ara i el salva per al temps de després. L'encís que salva. L'únic.

I llavors, després de passat l'encanteri, es reconciliava amb l'enlloc i amb l'entemps.

L'OPCIÓ D'ANTÍGONA

2011-05-08T13:35:00.010+02:00

"Per contra altres vegades sentia com si un baf de podridura sortís de les entranyes de la terra. Llavors l’estómac se li regirava en insuportables arcades de fàstic que li feien girar el cap en cerca d’aire respirable en indrets protegits.

Com avui que camina entre blats tendríssims fugint dels noticiaris que empudeguen repetint l’execució d’Ossama Ben Laden.

Mentre contempla la primavera relliscar indiferent damunt la inhumanitat insepulta. Mentre la primavera es deixa contemplar, sense vergonya d’exhibir com és només ella qui sap cobrir el podrimener pestilent que una vegada i una altra els humans aboquen a la deixalleria de la Història sense reciclatge.

Quan arriba a Peratallada li sembla veure al cim de la torre de la muralla l’àngel de la Història que Paul Klee li hagués girat el rostre endavant, com si el vent del futur, ja el pogués desafiar de cara sense sentir-ne la bafarada. O com si volgués ignorar les ruïnes putrefactes del passat.

Pel camí de tornada entre la pineda i el bladar es deia que ell també ha sentit una pudor indefinible. Certament no pas de sucs ni d’adobs agrícoles. Que ell pateix d’anòsmia severa. Potser es podria dir com de carnús moral. Hi ha l’olfacte de Hamlet que percep les olors dels crims, de les compassions i les indiferències. Hi ha l’opció d’Antígona, que desafia les lleis escrites del poder i segueix les que duu escrites al cor: enterràrà el germà.

Quan arribava a casa i buscava refugi en paraules que exhalen perfum, els versos del cor de l’Antígona de Sòfocles li han obert el camí per on pugui continuar admirant la sostenibilitat dels humans. ¿Encara que la Història del futur, a partir de la in/sepultura en «la blanquina gran mar», faci més pudor que la del passat? Encara que les ones de la badia de Pals siguin les mateixes de totes les costes de l’únic mar del món? Encara. Per això mateix".

Moltes són les coses que admiren,

i cap n’hi ha que admiri més que l’home.

Ell fins a més enllà de la blanquina

gran mar, amb el llebeig tempestuós

avança, travessant les aigües.

(Antígona. Sòfocles/Riba)

BELLESA PRESSENTIDA

2011-05-01T23:29:00.017+02:00

«A vegades sentia passar, fregant-li la cara, el bleix d’alguna cosa que respirava. Inaferrable, però viva i present, de seguida s’esvania i el deixava pensant si podia ser altra cosa que bellesa. Com quan quedava subjugat cada vegada que, després del tram de la Riera Grossa, contemplava l’Estany marisc des de la mota de la banda de Pals. Era com si del fons del mirall de l’aigua li tornessin la mirada uns ulls que el fascinaven i desapareixien deixant-li la sensació que la bellesa que pressentia quedaria oculta, sense que pogués esperar de contemplar-la mai.
O sentia el retret de no tenir els ulls de Josep Pla, quan miraven l’estany de dalt del Pedró estant, amb el Montgrí de fons, s’enduien la seva visió a casa i la descrivien amb paraules que afegien bellesa a la bellesa i, doncs, n’augmentaven el misteri. Era com si l’estany li preguntés: on són els ulls de mirada penetrant, capaços de travessar l’engrut amb què em cobreixen tantes mirades cegues o indiferents?

També li passava llegint llibres que el fascinaven i que, en veure’n la data de publicació, el portaven a lamentar-se de no haver-los descobert abans. Com he pogut viure sense haver llegit aquest llibre? Però pitjor era la conclusió que en treia: hi deu haver milions de llibres que mai ningú no ha llegit ni llegirà mai.

Un dia de començaments de maig de 2011 va sentir al noticiari que la ciutat d’Ugarit de Síria havia estat el centre de la rebel·lió popular que aquell any s’estenia per molts països àrabs. Llavors una glopada de memòria li va assaltar la consciència i va recordar quan en els anys de joventut havia après –i oblidat– els rudiments de la llengua ugarítica antiga, que li van permetre de llegir fragments de poemes narratius de bellesa inaferrable, la bellesa del que no deien, dels versos perduts per sempre. Perduts també ara de la seva memòria, però vius de bellesa oculta, pressentida».

MALS I BÉNS D'EUROPA

2011-04-28T19:44:00.014+02:00

El premi Nobel d’Economia Paul Krugman es preguntava si Té salvació Europa? I responia: El seu fracàs seria una tragèdia per al món que pren de model de conducta el Vell Continent. Hi ha un aspecte especialment apropiat en el fet que l’actual crisi europea comencés a Grècia. Perquè els mals d’Europa tenen tot l’aspecte d’una tragèdia grega clàssica, en la qual un home de caràcter noble troba la seva perdició per culpa del defecte fatal de l’orgull desmesurat. Amb orgull desmesurat o mesurat, el cert és que no solament els mals, sinó també els béns d’Europa, com l’educació, la llibertat, la dignitat, van començar a Grècia, quan homes com Sòcrates i Plató i Aristòtil i Hipòcrates es van posar a ensenyar matemàtiques i filosofia i medicina, o com Sòfocles, que ens va ensenyar el valor de l’opció d’Antígona: desobeir el tirà.

De l'article Sobre el futur de les petites Universitats a la revista Apuntes de Ciencia y Tecnología

ROSA / LLIBRE

2011-04-25T21:16:00.005+02:00

Miquel veí, nosatrus vam anar a Girona a passar Sant Jordi. Una gentada. Riuades de gent. De roses i llibres? Si les parades de la Porxada de Granollers et van confirmar el temor que l'Aranya acabarà matant Sant Jordi, les de la Rambla de Girona no ens el van pas conjurar. Molta rosa, però pocs llibres sota l'aixella. En vaig sentir un que deia a l'altre: "el llibre és un producte massa car per mi. No me'l puc permetre. No ho dic pels diners, és clar. Ho dic pel temps". Em vaig girar i eren dos nois tendres amb cara d'universitaris gironins. I em vaig preguntar si només universitaris es poden permetre de pensar i de parlar així.

Feia un dia de sol i núvols alternant-se. Ens vàrem sentir convidats a dinar sota un tendal d'una plaça que no coneixíem, la plaça de Santa Susanna. No ens sentíem turistes guiris. Tothom era del país. Feia temps que no veia la gent del país afamada intentant de trobar una taula lliure on menjar. Tothom devia agafar gana a la mateixa hora. Per sort hi érem deu minuts abans. Venien parelles o famílies senceres del cantó de l'Onyar amb cares d'haver passat per deu establiments sense trobar-hi lloc. Si més no que ens agafi tips.

Demà també baixem avall. Amb recança. Ara torno de veure el meu espectacle: anar a Pentaleu i tornar, fent com si arribés de terra endins i descobrís el pla de Pals i la ratlla del mar, trencada per les Medes, al fons, mentre el sol es va enretirant i la seva ratlla de llum fa l'última llepada al Montgrí i a les pinedes de Begur. Son vint minuts de goig, de gaudi, que diem. Oi que l'Aranya no resisteix aquesta espasa de bellesa? Diuen que no n'hi ha per tant, però jo crec que sí. Per tant i més. Què hi diries tu? Fins aviat

MALGRAT TOT, BON SANT JORDI!

2011-04-23T09:50:00.006+02:00

Gràcies del Bon Sant Jordi! Te'l torno. Has fet bé, Mon, de no pujar a l’Empordanet. El que era ahir, semblava talment l’hivern. Plovisquejava i feia un fred d’aquells que semblen més freds perquè vénen fora de temps. Venint de Fontclara la boira de plugim que cobria el paisatge em feia pensar en el llibre i la rosa, el drac i la donzella, el món i la Catalunya triomfant de la crisi, Josep Pla i la seva mort fa trenta anys en tal dia com avui.

En arribant a casa he trobat la rosa i el llibre virtuals del teu Bon Sant Jordi (demà n’arribaran més?) i el pregó que Miquel Desclot dirà a la gent de Granollers, advertint-los que l’Aranya aquest any podria matar Sant Jordi, que, segons diuen, ha abandonat l'armadura i el cavall i roda buscant altres donzelles presoneres d'altres dracs.

Té tota la raó. Si el drac ja no esbufega, no vol pas dir que sigui mort. Val més no fiar-se'n. Dissimula. No se sap mai per on pot sortir. Jo estic que es fa el mort. Ens enganya o potser ens enganyem sols. Què t'hi jugues que l'any vinent hi haurem de tornar? Au, que torni el cavaller Sant Jordi a matar el drac que no hem sabut matar durant tot l’any allà on es maten els dracs. I la donzella sí, molt radiant i fascinant, encisadora, tant com vulguis, però és una bleda acabada o una frívola que es deixarà raptar altre cop i haurem de patir un altre any de violència de gènere, d’espècie i de nació.

La rosa i el llibre, si no són el conjur, són el refugi on ens trobem per donar-nos la raó de llegir i d’estimar. Llegeix, estima, espera, que el drac un dia serà mort de debò.

El TIRANT LO BLANC avui

2011-04-18T13:34:00.010+02:00

Segons els uns, «si la política catalana fos una pel·lícula de capa i espasa, Joan Laporta seria el nostre Scaramouche –o el nostre Zorro, amb els mexicans sempre a punt d'encalçar-lo… De moment ha portat al Parlament un debat històric sobre la independència i ara es disposa a entrar a l'Ajuntament de Barcelona, que és on hi ha el poder real». (Enric Vila, «El nostre heroi». Avui, 12.03.11).

Segons altres, si Catalunya fos una obra de teatre o una novel·la anglesa de l’era victoriana, Joan Laporta seria el nostre Peter Pan, un noi que no vol créixer i fuig del món real cap al país de Maimés, envoltat de nois perduts. Laporta s’escapa del món adult dels partits polítics, perquè li agrada més el joc que no les seves regles. (Patrícia Gabanxo i tertulians de L’Oracle, 15.03.11).

Hi ha una tercera hipòtesi. Si la política catalana fos una novel·la de cavalleries, Laporta tindria un referent autòcton, que seria Tirant lo Blanc. El doble nom, de tirania i de blancor, en defineix la duplicitat. Té una estructura d’heroi atraient i alhora repel·lent, positiva i negativa, com tots els herois dels mites universals. La simultaneïtat dels seus valors oposats: enginy i ingenuïtat. Tirant lo Blanc encarnava les contradiccions de l’Europa que sorgia de la boira medieval i buscava la llum de la modernitat. El Tirant lo Blanc Laporta es rebel·la contra la vella realitat del poble català sotmès i prova d’avançar cap a la nova realitat de la seva sobirania futura. A les palpentes, quan li treuen el llum. Amb llum i taquígrafs, quan en disposa. Ni Scaramouche, doncs, ni Peter Pan. Més aviat Tirant lo Blanc, ni que sigui per allò dels referents.

LA IMMORTALITAT

2011-04-13T19:01:00.005+02:00

Vinc de seure una estona al turó del dolmen. A exposar-me a les seves vibracions d’immortalitat. Hi arribo carenejant la Muntanya Seca per un camí d’arbres i matolls que dóna a la clariana del bosc, flanquejada pel turó del dolmen. Abans hi havia conreus de blat i oliveres aquí on ara, a l’entorn d’una placeta d’heliport, construeixen residències bunqueritzades, més que exclusives, excloents, reservades als guardians de la por del búnquer d'aquest capitalisme que es vol immortal mentre ens vigila.

La tarda és quieta, però inquietant. Fa sol i fa solitud. Hi ha dies que fa fred o fa vent. Avui fa solitud. Més exactament, fa indiferència, aquí, entre els pedrots mig colgats del túmul funerari esventrat. Semblen les mans descarnades de suplicants que emergeixen de la tofa del sotabosc. El bosc no se sent sol. Protegeix el dolmen dels seus protectors. Ja no desprèn reflexos contra la caducitat. S’ha enrocat en el seu sense sentit de monument funerari en desús. De cementiri dels moros. És un apilotament confús de blocs, de lloses. Un caos, una ossada insepulta.

Hi ha un pi abatut per la tempesta de neu i vent, que jeu estès arran del túmul. La caiguda el va sollevar de soca-rel, però una part de l’arrelam va quedar enfonyada terra endins. Per això uns metres enllà la capçada del pi ajagut és ben verda i vividora.

La indiferència del turó del dolmen se m’encomana. El bosc em fa sentir la seva solitud, la seva indiferència contra el dolmen davant la immortalitat. Les capçades de pins i alzines segueixen el declinar de la tarda. La natura reposa després de tres dies i tres nits de tramuntana. De sobte les lloses del dolmen s’agiten i desprenen imatges d’un film d’animació. Escriuen. La immortalitat deu ser això, aquesta indiferència que desprenen les pedres del dolmen quan emergeixen de la terra i es posen a escriure.

«La immortalitat és un procés etern», segons Milan Kundera. Un procés d’escriptura com aquest del pi del dolmen que assenyala la por dels constructors de búnquers i els recorda la por dels seus constructors del neolític. La immortalitat és un procés etern contra la por de l’oblit, contra l’amenaça de no existir. És l’obra que parla, no pas l’autor. Queda l’obra sense biografia d’autor. No pas anònima. La immortalitat té noms.

Me’n torno a casa sota els efectes de les irradiacions del turó del dolmen. Em fan sentir la immortalitat de les pedres que fan arrels contra la caducitat de tots els búnquers. En especial d'aquest que agonitza (Le Capitalisme à l'agonie) amenaçant-nos de ser immortal (El futur(o) del Capitalisme/o).

DIES H.: 07. 04.11

2011-04-09T00:52:00.016+02:00

7 d’abril (el més de la crueltat) a quarts d'1. T’escric d’urgència, Segimon, perquè no sé a qui escriure que ho pugui entendre. Passa això: fa un dia d’abril d’aquells de poeta, pujo a Vic, arribo a la Universitat, aparco al centre del triangle format a) pel Verdaguer llagosta d’ales plegades d’Alfaro, b) per la Facultat del Verdaguer de Perejaume, aquell que guixa amb el nas la pissarra de la negror, i c) per la Torre dels Frares (no sé quins) –tan ben alineada amb la plaça del mercat–, on hi ha EUMO Gràfic i EUMO editorial i la sala que porta el teu nom. Doncs, jo que surto de l’auto i amb qui topo de cap en una i altra soca? Amb Josep M. Castellet, un dels eixarmats per tu, que ha vingut a comprar la meitat d’EUMO editorial de part d’Edicions 62. Apunta-t’ho: 7 d’abril de 2011. Dies h. No he vist els venedors enlloc i, quan me n'anava pensant que diumenge 10 d'abril farà nou anys que vas morir i jo aniré a Torelló a parlar de com ens vas llegir i ensenyar de llegir Verdaguer a la teva manera ascensional, m'ha semblat que et veia a l’altra banda, al teu espai verd, on he rellegit el teu testament Manifest als joves escriptors, mentre Montserrat Grau me'l deia a l'orella, i m’he repetit l’aforisme d'en Toni Pous:

Societas

Qui no sap posar una taula

a la plaça del mercat

s’ha de vendre i és comprat.

Llavors he pensat en el gest de T.S. Eliot, quan obre La terra gastada amb un eixarm del mes d'abril:

Cruel arriba el mes d'abril, llevant

lilàs en terres mortes, barrejant

memòria i desig...

La memòria i el desig que la crueltat del mes d'abril ens portarà demà, també demà 10, a ficar a les urnes. Fins diumenge, amic, entre Dos Rius.

A PEREJAUME FELIÇMENT CAPOBERT

2011-04-06T21:59:00.004+02:00

Sabia que havies anat a Torelló a sentir «Verdaguer llegit per Segimon Serrallonga» i que, anticipador de mena com ets, hi vas anar tres setmanes abans. No sabia, en canvi, que, descartada l’audició després de comprovar al telèfon que jo era a Barcelona, vas anar a comprar butifarres i et vas obrir el cap contra una porta de vidre. És diumenge vinent, 10 d’abril, que toca venir a Torelló, on espero veure’t amb els nyanyos guarits i resplendents com els de Moisès baixant del Sinaí, però amb el cap ben obert i exclamant amb en Segimon:

Oh cap, fardell

i embull de focs!

Oh cap sempre de caça!

KABUKI / L'ATLÀNTIDA NUCLEARITZADA

2011-04-02T23:29:00.005+02:00

Amics, arriben notícies a aquesta atlàntida bloguejant d’una nova incursió a L'Atlàntida [enfonsada] de Verdaguer, intrèpidament empresa per navegants de la Selva del Camp (Francesc Cerro, Fina Rius, Jordi Francesch), que l’han adaptada al teatre tradicional japonès «kabuki».

Verdaguer no és un clàssic, sinó el clàssic dels clàssics. Ho aguanta tot. Dóna per tot i més. No sols per dedicar-li places i carrers i coques del mossèn, sinó congressos internacionals i cases museu i Canigons 125 i una societat científica i astèrixs contra gals. Dóna per inspirar constants actualitzacions. Hi ha un Verdaguer per a cada nou tombant històric, com aquest de la catàstrofe nuclear del Japó, que el món mundialitzat fa veure que se n'escruixeix.

Adaptar el mite de L’Atlàntida [enfonsada] a la narrativa kabuki, antiga, sempre renovada, és una intel·ligent maniobra d’oportunisme solidari cultural. Plantejar avui una atlàntida als contemporanis que contemplem el desastre del Japó com si no ens concernís (pobra gent!) és d’una gosadia extrema. Com la gosadia de Verdaguer d’escriure’n el poema a la manera de la narrativa èpica dels poemes grecs i llatins amb projeccions providencialistes de culpa i càstig.

Als orígens de totes les civilitzacions hi ha el mite de la civilització anterior, extingida en la pròpia superioritat. Diuen els argonautes d’aquesta nova expedició que:

“darrera de tota destrucció, sempre hi ha una voluntat imparable de resorgir de les cendres i aixecar de manera més forta i sòlida els ciments d'una nova societat que recollirà el millor de la tradició extingida per conduïr-la a una nova era". Entesos.

I LA MARQUESA?

2011-03-26T19:43:00.006+01:00

En el marc de Canigó a 125 veus a capella està bé que els versos centrals de Canigó, quan el cor de fades convida la de Lanós a cantar la tràgica història de Lampègia, siguin llegits avui per Enric Casasses des del balcó del Palau Moja a la Rambla de Barcelona.

És al punt que la fada de Mirmanda ha acabat la gran oda del passatge d’Anníbal pel Pirineu camí d'Itàlia i a continuació la de Fontargent conta l'enemistat entre dos estats, Espanya i França, tots dos formats a la mateixa serralada pirinenca entre dos mars, però enfrontats com els rius bessons Noguera i Garona, que tan bon punt neixen a "la immensa plana de Beret", se separen Noguera per Alós / tot joguimós,/ Garona per Aran / tot rondinant.

Aquí, al bell mig del poema, culmina la tensió ascensional de la primera meitat del poema, amb Gentil i Flordeneu ultralleugers, sobrevolant els cims pirinencs. Llavors la fada de Lanós obre la segona meitat, descensional, cantant el destí tràgic de Lampègia, princesa de l’Aquitània, que paga el crim d’estimar Abú Nezà i anuncia, així, com Flordeneu també pagarà el seu d’haver estimat Gentil. L’una i l’altra són "robadores de l’amor", que acaben robades pel robador que no poden sinó portar a morir.

Per què Casasses, amb els seus poders màgics, no ha fet sortir la marquesa al balcó del Palau Moja? Qui sap si la marquesa no estava ocupada a plorar el seu amor impossible, castigat com el de Lampègia i el de Flordeneu.

TSUNAMI/GUERRA DE LÍBIA/CANIGÓ

2011-03-21T11:46:00.009+01:00

Ara que 125 veus fan renéixer Canigó, torna la pregunta: Quin cant del poema t’estimes més? En quin episodi trobes més bellesa? Quina veu t’arriba més endins?

Carles Riba destacava de Canigó el cant VII i, en ell, la gran oda Passatge d’Anníbal. De fet Verdaguer també el devia estimar molt, perquè posa l'aventura d'Anníbal al centre de la trama narrativa. El poema té 12 cants i, amb l’epíleg, suma 4.438 versos. El vers 2.169 és, doncs, a la meitat justa del poema i es troba en el vers 208 del cant VII.

El Passatge d’Anníbal, que el precedeix, es desgrana del vers 25 al 136 en dotze octaves de versos alexandrins per narrar la gesta del gran cabdill africà de Cartago que desafia Roma, travessa el mar, els Pirineus, el Ròdan i els Alps i es planta a Itàlia, al capdavall per ser-hi derrotat.

La figura d’Anníbal fascinà Verdaguer, que el veia travessar les Alberes amb cent elefants com serres que caminen, formant grans siluetes al dors del Pirineu. Quin horitzó! Una expedició altrament suïcida, que portava l’exèrcit a buscar la incerta glòria de la mort inútil.

Verdaguer, a més, posa el pas d’Anníbal pel Rosselló en boca de la fada de Mirmanda, que és la més etèria i la més sàvia de les set fades que entretenen Gentil en espera de Flordeneu. La de Mirmanda inaugura el quadret líric Muntanyes regalades amb aquell dístic

Quan Barcelona era un prat

ja Mirmanda era ciutat.

Mirmanda no és sinó una ciutat imaginària i mítica, situada en una petita vall del Pirineu, a Terrats, que, segons la llegenda, un antic tsunami va esborrar del mapa. Tota la plana del Rosselló va desaparèixer fins que el muntanyam del Canigó va aturar el mar. Per això del Canigó en la soca hi havia un port on durant segles fermaren-se vaixells. Llavors el Pirineu, abocant-hi els seus rius, va reomplir amb terra, de gra a gra, la plana del Rosselló, fent recular el mar un pas per segle. Verdaguer desconeixia el mot japonès «tsunami» i les observacions del canvi climàtic, però coneixia bé el fenomen, causa de la destrucció de Mirmanda i de la geologia del Rosselló.

El poeta acaba el Passatge d’Anníbal i del seu exèrcit pel Pirineu amb una pregunta sobre aquella expedició boja, condemnada al fracàs, on van morir milers d’africans a honor i glòria del seu cabdill.

Què hi ve a cercar a Europa de l’Àfrica el lleó?

Si Mirmanda remet a la tragèdia del tsunami del Japó, la pregunta sobre el no sentit d'una guerra que acabà amb la destrucció de Cartago remet a la pregunta d’actualitat:

Què hi va a cercar a l’Àfrica d’Europa l’agressor?

(En el dia Mundial de la Poesia, d'entrada a la Primavera de 2011 i de lectura del Passatge d'Anníbal a Canigó 125 veus)

RETRAT CONTRA EL TEMPS

2011-03-16T14:12:00.008+01:00

A Jaume Subirana, retratat per Víctor P. de Óbanos

Mentre et retraten, mires el temps que et congela en la foto. Mires el canó d’on surt la bala: és el feix de llum que atura el flux del riu de la vida i et fixa en la instantània. Mires el fotògraf que dispara des del fons de la creació de cels i terra, quan la terra era un caos i Algú hi va separar la llum de les tenebres, perquè hi figuressis tu.

Retratat, ets com l’afusellat que tindrà el privilegi d’assistir al propi afusellament, quan un dia et preguntis «qui sóc aquest que em mira des dels meus ulls?». Ara veus com el Temps esdevé Durada. No resistiràs al pas del temps, reduït a emulsió que et vol immortal. Ara et dius: «seràs aquest mateix per sempre i mai més no seràs aquest mateix d’avui». I que n’és de dolça l’espera del futur on pengem tantes possibilitats!

En la visió anticipada del teu retrat entres dins la fluència incessant de l’existència. No temis la por que un dia sentiràs, quan et vegis davant del tu mateix que avui eres i descobreixis contra tantes possibilitats destruïdes l’única possibilitat real, aquesta teva.
(«Prosota» en resposta a uns «versots» que m’enviava Jaume Subirana preguntant-se què fan els retratats mentre els retraten).

QUIET AQUÍ

Al Víctor P. de Óbanos

què fa mentre el retraten?

què mira mentre mira

a l’ull de l’objectiu

al fons de tot del negre

als dits de qui dispara?

el negre el dit la tara?

què passa què s’espera

què para què retrata

la llum la mà la bala?

J. S.

POSSEIR LA LLUM

2011-03-12T23:01:00.008+01:00

Dius: «a 14 anys em vaig apoderar d’una Zeiss Ikon paterna i ja no vaig poder parar». Vols dir, doncs, que no va ser a l’inrevés? La Zeiss paterna es va apoderar de tu i ja no vas poder parar.

La passió és ser posseït abans que posseir. En tot cas la fotografia com a passió deu ser una cosa com sentir-se atrapat per la imatge que a través de l’objectiu atrapes amb la mirada. Fotografiar deu ser objectivar tot el que de subjectiu posen els ulls en els «exteriors», siguin rostres, siguin paisatges, escenes o ambients. El procés comença i acaba als ulls, però el que és decisiu és que hi comença.

«No poder parar» deu ser l’expressió genuïna de la passió possessiva. Et posseix la càmera. Esdevens càmera. Ets un dispositiu òptic que crea imatges, abans de captar-les. Ets aquella Zeiss Ikon que es va apoderar de tu a 14 anys. Carl Zeiss, l’òptic, era de Weimar i a Weimar va començar a fer lents, quan Goethe, posseït per la passió literària i científica, hi escrivia versos immortals, excogitava teories sobre els colors, basades en «l’observació de les coses en la llum», i moria cridant «Llum, més llum!». Zeiss, un altre posseït posseïdor.

AL POT PETIT HI HA BONA CONFITURA

2011-03-06T22:19:00.007+01:00

Al pot petit hi ha […] bona confitura

La Universitat de Vic és a punt de llançar una nova campanya promocional amb el lema “Al pot petit hi ha la bona confitura”, per «posar de manifest tots els avantatges que, pel fet de ser petita, pot oferir als seus estudiants, a diferència de les grans universitats metropolitanes».

Justament acabo d’enllestir un article sobre el futur de les universitats petites, que tanco amb aquest refrany modificant-lo, sense l’article. De bona confitura n’hi ha al pot petit, al mitjà i al gros. La qualitat no és qüestió de quantitat. De bones universitats, com de dolentes, n’hi ha de grosses i de petites.

A més, tractant-se d’una campanya promocional, innovar en un refrany que representa la saviesa fossilitzada, és un valor afegit que augmenta l’atractiu publicitari, sense molestar les «grans universitats metropolitanes» i guanyant un decasíl·lab perfecte, Al pot petit hi ha bona confitura. Això sí, llegiu fent diftong a hi ha, sinalefa, i obteniu deu síl·labes amb accent a la sisena.

Mentrestant s’ha difós la mala notícia que lliga la Universitat amb Gadafi. La London School of Economics, una de les «grans petites» o "petites grans" institucions universitàries de prestigi mundial, ha hagut d’acceptar la renúncia del seu director, a causa dels tractes amb el règim de Gadafi i de les donacions del fill del dictador de Líbia, que també ha plagiat la tesi de doctorat. «També» vol dir com va fer el dimitit ministre de Defensa alemany, en connivència amb membres del tribunal de la Universitat de Beyreuth, Baviera.

Temps revolts aquests que veuen caure en la immoralitat de l’afany de lucre i del triomf al preu que sigui dos baluards de la institució universitària a Europa, la del model Humbold a Alemanya i la del model Newman al Regne Unit. El mal causat no el reparen pas les dimissions. Per què els responsables no són expulsats del sistema universitari per prevaricació? Caldrà plantejar la qüestió de fons sobre els valors de la Universitat actual, el primer dels quals és l’Ètica, tant en temps de prosperitat com de crisi econòmica asfixiant. Qui són aquests dirigents universitris que es pensen que tot es compra i es ven: siguin cursos, coneixements, informes, influències, a canvi de petroli de dictador, siguin tesis i títols de doctor a canvi de favors de ministre de l’Exèrcit.

A la Universitat cal resistir la temptació de confondre la qualitat educativa amb l’èxit. Al pot petit hi ha bona confitura, i tant!, encara que el pot no desfili a la passarel·la de l’star system universitari dels rànquings de «les millors universitats».

L'IMPOSTOR

2011-02-27T19:20:00.008+01:00

Les Confessions de l’impostor Fèlix Krull, l’última novel·la del gran Thomas Mann, torna a tenir lectors a l’Alemanya governada per Merkel i el seu ministre de Defensa, el baró de Guttenberg, enxampat en flagrant delicte acadèmic de plagiar més del 20% de la seva tesi doctoral i castigat a tornar el títol de doctor a la Universitat de Bayreuth. De moment, però, exonerat de renunciar el càrrec de ministre, perquè és una qüestió menor. Ho assegura la senyora cancellera, dama de conviccions luteranes, generosa envers el baró catòlic i entesa en política pragmàtica on els vicis privats i les públiques virtuts no es distingeixen gaire.

El lector català pot llegir la corrosiva i entretinguda novel·la de Thomas Mann en la destra traducció de Jordi Llovet. Maldestrament, però, l’editor l’encapçala amb un títol, Confessions de Fèlix Krull, d’on ha caigut allò que distingeix el personatge i la seva trajectòria, la impostura, l’estafa, l’engany, el plagi, la còpia.

És també una estafa al lector, que té el dret de saber des del principi que qui es confessa és un hochstapler, impostor, estafador, saltaterrats, cavaller de fortuna, alt representant de la pitjor picaresca del segle XX. Al títol anglès és Confidence Man, al francès filibustière, a l’Enciclopèdia Catalana és aventurer, altres proposen lladre i farsant o simplement estafador.

També li aniria bé un títol com Confessions del gran sapastre Fèlix Krull, que recorda Ferran Canyameres i El Gran Sapatre Puig i Ferreter. Una proposta atractiva és la de cavaller d’indústria, com fa la traducció italiana: Confessioni del cavaliere d’industria Felix Krull, on cavaliere pren avui un nou sentit, remetent a Berlusconi. En català, cavaller d’indústria és «el qui viu d’expedients il·lícits», segons la concisa definició del diccionari oficial.

Quan traduïa El capitalisme monopolista de Baran-Sweezy, on es retrata la figura de l’empresari triomfant, algú em deia que traduís tycoon per «cavaller d’indústria», però vaig preferir «magnat». En castellà també tradueixen El último magnate de F. Scott Fitzgerald, però s’hi deixen l’essencial que són els amors, The Love of de Last Tycoon.

Tornant al baró de Guttenberg ministre: si al llarg del segle XX la impostura, l’estafa, el filibusterisme, la corrupció i els expedients il·lícits es van emancipar d’altres temes literaris i escriptors com Mann s'hi varen apuntar, sembla que al segle XXI continuaran fornint matèria literària del gènere picaresc. De moment entre nosaltres tenen actualitat en estudis com El preu de la fam. L'estraperlo a la Catalunya de la Postguerra, de Laura de Andrés, o en els escàndols que esquitxen la classe política i empresarial, que de moment inspiren reporters periodistes.

Pel que fa a la impostura acadèmica el cas del baró de Guttenberg ha creat un gran malestar en el món de la Universitat i la Ciència, on són conegudes les pràctiques fraudulentes de tesis doctorals de “retalla-enganxa” i articles de segona mà presumptament originals, escrits per negres, però signats pel cap del departament.

FER-SE AMIGA LA MORT

2011-02-24T17:36:00.005+01:00

25 de desembre de 2010

Dia de Nadal. Quan érem a punt de seure a taula, truquen de Folgueroles que en Cinto de casa és a l’hospital. Un atac de feridura –un ictus que diem ara– el va abatre ahir al vespre, a l’hora de sopar. Tot just abans d’ahir, vaig trucar-li per anar a dinar. S’hi va apuntar el seu nét, en Jacint. A can Baldiri vàrem xerrar de tot. Al cafè s’hi van afegir els amos, en Daniel i la seva dona. Parlàvem de bolets, dels bolets que fa quinze dies vàrem collir a la pinenquera que només en Cinto sap, amagada al mig de bardisses al Sot de la Granja, entre Masgrau i els Munts a dalt de Savassona. El seu entusiasme em feia reviure l’entusiasme amb què em cridava: «vine, vine, guaita, mai més en la teva vida no en veuràs tants!». Espero que no siguin els últims bolets de la seva vida. Dels seus bolets en la meva vida.

28 de desembre de 2010

Anem a Vic a veure en Cinto a l’hospital. Em diu una frase enigmàtica: «ja no em fa por». Li pregunto «què no et fa por?», i em contesta: «la mort, no em fa por la mort, ja me l’he feta amiga». Penso si «l’amiga» aviat vindrà a buscar-lo. I alhora sento que tot jo m’hi resisteixo. Té 84 anys, sí, però és valent com un roure i em costa d’imaginar-me a mi mateix sense ell, sense el germà gran. Em costa d’acceptar que amb la seva vida s’acabi l’ordre construït al seu entorn. Fràgil, a penes perceptible, però real, que ell manté des de la casa familiar de Folgueroles. Després de la mort del pare i de la mare, en Cinto ha tingut el paper del germà gran de la nostra germandat de vuit. Del gran al petit, cadascun hi ocupa el seu lloc, un lloc únic, ple o ja buit, com el d’en Francisco i el de la Mercè. Ara som sis, les noies, Concepció, Madrona, Maria Carme, i els nois, jo, en Joan i ell, pal de paller, germà gran.

13 de gener de 2011

A la tarda em quedo amb en Cinto, sols. Torna als bolets i em pregunta si els he somiat. A ell li sembla que ho va somiar. De sobte s’abalteix i em diu «mai més, no en trobarem mai més». Quan li dic: «com aquell dia, no», alça la mà i amb un gest que aquests dies repeteix em diu que és un «mai més» final. Llavors li recordo les coses que, a més d’acaçar bolets, ens ensenyava de petits, com fer el pessebre, pastar, pujar en bicicleta, caçar ocells a Puigtinyós. Li recordo un dia d’hivern que va nevar i va venir a treure’ns del llit per ensenyar-nos la neu. Li recordo com l’admiràvem! Quan el vèiem conduir l’auto o venia vestit de soldat o ens deien que festejava. Arriben visites i li diem: «deus estar content de veure tanta gent que t’estima». «Sí», diu ell. «Això no es paga amb diners». I li diem adéu, fins aviat.

18 de febrer de 2011

Amb el cor encongit deixo en Cinto a l’hospital. Em pregunto si passarà el cap de setmana. A la nit vaig a Folgueroles a veure l’espectacle d’en Lluís Soler sobre Canigó. Tothom demana per ell. Se’m fa estrany que no hi sigui. Algú em recorda els seus temps de forner i el pa i la coca que sabia fer i la generositat amb què del petit forn que tenia els darrers anys en treia i repartia pizzes i coques i pans. A l’últim petó que li he fet, quan han arribat els seus fills i me n’he anat, el cor m’ha dit que «mai més».

21 de febrer de 2012

Truca la Carlota. En Cinto s’ha mort a la matinada. Recordo el seu «mai més». I penso en l’última cosa de germà gran que m’ha ensenyat: a no tenir por de la mort, si te la fas amiga.

(Notes llegides a l’enterrament del meu germà Cinto el dia 22 de febrer de 2011)

TRIPLE PERIFÈRIA

2011-02-17T20:18:00.006+01:00

Definitiu: La posició de les obres literàries traduïdes del català és dues vegades perifèrica: 1) com a literatura traduïda i 2) com el que Amazon.com qualifica de «literatures rares i menors».

El professor Ronald Puppo ho recull al seu estudi Making room for small-language imports: Jacint Verdaguer, publicat a Babel. Revue International de la Traduction, citant un estudi sobre La posició de la Literatura Traduïda en un polisistema literari.

Sempre ens toca pagar dues vegades. O tres. Som traduïts perquè som rars i menors. Som rars i menors perquè som traduïts. La conclusió és com sortir de la perifèria i entrar al centre del polisistema. A més de traduir, traduir i traduir al català, cal traduir, traduir i traduir del català a totes les llengües, però en especial a les que ocupen el centre del polisistema literari.

Mai no m’havia sentit tan ben situat com aquí, en aquesta perifèria sota la mirada d’un traductor del català a una llengua cèntrica. Per això afegiria una tercera perifèria a les dues de Puppo: la posició de les obres literàries traduïdes del català és tres vegades perifèrica: a la tercera ens hi situem ignorant les dues primeres.

SLEEP, POET, SLEEP

2011-02-10T19:07:00.009+01:00

Estic en plena degustació de Magnificat de l’Espai Brossa, amb textos de Verdaguer, Caterina de Siena, Teresa d’Àvila, del dramaturg i director Pasquale Bavaro, que diu que «és un espectacle sobre el delit de Déu, el plaer que se sent en companyia de sants, àngels i misteris de la fe». Travessant del carrer Allada Vermell cap al dels Flassaders i el de les Candeles no trobàvem ningú que ens aclarís si és «Magníficat», a la llatina, esdrúixol, o és agut, participi, «Magnificat», o imperatiu «Magnifica’t». A l’Avui d’avui Miquel de Palol explica que Verdaguer, Maragall, Riba, són o eren o seran els tres magnífics.

Els grans es troben sempre. Més d’una vegada. En vida o en mort. Verdaguer i Maragall sembla que es van relacionar només pels llibres que s’enviaven i es dedicaven educadament. Llegint-se es van fer poetes l’un per a l’altre. No llegien Riba, però Riba els va llegir i els va fer més poetes que no ens semblava, quan els llegíem.

Ara és Any Maragall perquè fa cent anys que va morir i cent-cinquanta que va néixer. I és Any Verdaguer perquè fa 125 anys de Canigó i és Any Riba, com ho és cada any. I cada any és any Verdaguer, any Maragall, any Riba. El Magníficat esdrúixol em fa copiar uns versos que em descobreixen que tant se valen els anys, que el que compta és el poeta que el poeta magnifica.

Sleep, poet, sleep, and let the songbirds sing;

you who loved so much to hear

their lovely songs will happy be,

and you eill smile that smile…

By the grace of that same smile

you have entered Paradise.

Trad. De J.W. Millard

Dorm, poeta, dorm, que els ocells ja canten:

tu que aimaves tant i tant

els bells cants, seràs feliç

i faràs aquell somrís…

Per la gràcia del somrís,

has entrat en paradís.

Joan Maragall 12-VII-1903
+ Sobre Maragall

PREGNÀNCIA SEMÀNTICA

2011-02-06T00:07:00.005+01:00

foto diari Avui

L’amic TG, sempre alerta d’on salta la llebre mediàtica, em truca i em demana si m’he fixat en la foto de la presentació oficial del nou equip del Departament de Cultura (Avui, 03.02.2011). Rescato el diari i amb la foto al davant en fem una lectura d’aficionats a «la pregnància semàntica modulada com a model explicatiu dels processos de lectura d'imatges».

És indubtable que Fèlix Riera hi ocupa el centre orbital. Tant per l’estatura –és el més alt de la primera fila– com perquè el conjunt dels 9 components de l’equip està construït com un 1+8. De fet Riera és l’orbital pi, que es caracteritza per la seva simetria binària: dos dosos als flancs dret i esquerra i un qüern o doble dos al darrera. Començant pel qüern posterior, tenim que un dels dosos és un dues, situades al mig i flanquejades per l’un i un dels extrems. Tot i la centralitat femenina, però, la seva presència de quota accentua el caràcter secundari de tota la segona fila. De fet tot el qüern posterior és intersticial. Home, dona, dona, home. Els busts de Norbert Tomàs-Yvonne Griley-Pepa Moya-Lluís Puig ocupen els quatre intersticis deixats per les cinc figures davanteres, de cos sencer.

Ens fixem, però, que la centralitat de Riera és alhora excèntrica. En efecte, ell és l’únic que mira cap enfora de la imatge. En les fotos d’aquest gènere és obligatori mirar la càmera, que és on hi ha l’observador, l’«objectiu» de la foto. Per a qui, si no per a l'observador o lector és l’operació fotoperiodística? Per contra aquest personatge central mira cap enfora, com si l’important no sigui allà, en l’àmbit de la imatge, sinó a fora, no gaire lluny, però a fora. Com dient «l’important no ets tu que m’estàs mirant sinó jo que no et miro amb allò que miro».

A la dreta de Riera hi ha Ferran Mascarell. Tot i que és el capità de l’equip, no és cèntric. És l’únic que no té les mans ocultes, sinó que sembla manipular un paperet amb posat de donar explicacions. Més a la dreta Xavier Solà, que no acaba de somriure, com si no s’ho cregués. En funció de complement binari a l’esquerra de Riera hi ha Joan Pluma, amb barba negra, americana un punt baldera i les butxaques inflades. I més a l’esquerra hi ha Vicenç Villatoro, amb barba blanca, un punt obert de cames. És l’única figura de perfil de la foto. El perfil l’afavoreix, ell ho sap, però aquí introdueix una interrogació inquietant. Cap on mira Villatoro? No mira certament cap al centre, a Riera, ni cap on Riera mira. Tampoc no és Mascarell el receptor de la seva mirada. Probablment és Xavier Solà, situat a l’altre extrem de la davantera. Dos més dos que salten dues vegades de dreta a esquerra o d'esquerra a dreta un únic centre excèntric. La simetria binària es tancaria, així, amb una pinça perfecta a la davantera, si no fos que potser Villatoro, no fa altra cosa que interpretar l’observador i preguntar: on és l’Oriol Izquierdo?

Estem esperant amb l’amic TG el resultat del Barça-Atlètic de Madrid. I, quan trobem que a l’alineament de l’equip del Departament de Cultura només hi ha 9 jugadors, ens apareix del fons de la foto una pissarra amb dues fletxes dirigides amunt. Són els jugadors que hi falten o són les dues direccions que completen la simetria binària? I passem al futbol: ha guanyat el Barça i ens diem que una imatge és una representació d'un acte ostensiu mitjançant el qual un subjecte assenyala a un altre subjecte una porció d'un món possible.

Això sí, desitgem a l'equip de Cultura que ens representi, als culturalistes, tan victoriosament com el del Barça representa el que representi.

LA TRADUÏBILITAT UNIVERSAL

2011-01-29T12:06:00.019+01:00

M’arribo a Fontclara pel camí de les cunieres (o conilleres) que passa a tocar de l’esglesiola de Boada. Fa una tarda de paradís terrenal, d’aquelles que Eva anava a passejar i un dia va trobar la serp, però també la poma. M’acosto a veure l’estany i el bernat pescaire que sol deixar-s`hi caure. Passa un vol d’ocells que deuen ser pinsans. Els conreus llaurats mostren l’entranya viva de la terra nutrícia. Els solcs del secà són de colors de xocolata. Els dels arrossars són miralls esquitxats de rostolls. I al damunt el cel d’hivern que ho cobreix tot de blau. És com si Leibniz tingués raó: estem en el millor de tots els móns possibles. Però no em trec del cap els versos que fan:

Quan el serf el senyor amb aspra cadena

sense esperança té en presó lligat,

tant s’acostuma al seu míser estat,

que llibertat demanaria amb pena.

Me’ls repeteixo una vegada i una altra per sentir-ne la punyent burxada que va de dret al cor del sentiment de catalanitat. Allà d’on ha sortit el mot «mesell», insensible, que es deixa pegar. Com el serf que s’acostuma a la presó i a la cadena, estic acostumat a viure desposseït de la sobirania nacional?

Són versos de Miquel Desclot, que els ha compost aquí, a Fontclara, on ara el vaig a veure, com feien els amics d’abans, que entre veïns es tornaven la visita. No sé si el trobaré a casa. Si no, deu ser a caçar versos per aquests verals, a l’aguait de la presa que li saltarà en un tombant de camí o en un plec del fruiterar de ribera. Com serà que no ens trobem! Ell, que és un expert en ocells i herbes tant com en versos, anversos i reversos, a vegades és caçat per un poeta tan gran o tan gros com Goethe o Buonarrotti.

Els versos que acaba de publicar Desclot, de títol foixià, Sol, jo, cremant a l'ombra, fan possible l’impossible: traduir poesia. No són sinó els versos genials tradduïts del geni de l’arquitectura i de l'escultura i de la poesia Michelangelo di Lodovico Buonarroti Simoni, conegut com Michelangelo. Són versos traductors que contradiuen savis entestats a negar la traduïbilitat de la poesia. Com Italo Calvino, que he llegit que gosava dir que: «Tots sabem que la poesia en vers és intraduïble per definició». Doncs, no, tots ni totes ni tothom no ho sabem.

Al contrari, som multitud els qui ens rendim a l’evidència que la poesia grega de l’Odissea i la poesia hebrea de la Bíblia i la poesia italiana de la Divina Comèdia, és per les traduccions que són el que són en la literatura universal, que vol dir en cada literatura nacional. Quants lectors i quants escriptors llegeixen Virgili en llatí, Puixkin en rus, Celan en alemany, Riba en català? Poetes i novel·listes i assagistes han tingut accés a les grans obres literàries gràcies a les traduccions. I justament és entre llengües pròximes com les neollatines que la intraduïbilitat s’ha imposat com un dogma. Tota l'obra de poesia traductora de Miquel Desclot ho desmenteix i ara amb tota contundència escrivint poesia traductora justament de l'italià, tan pròxim. Tota poesia de la llengua que sigui és traduïble a una altra llengua en allò que és poesia.

Acceptaria que la traducció de poesia és impossible amb una condició: si acceptes que en realitat no és traducció sinó creació, recreació, si vols, però poesia al capdavall, tant si és en llengua A com en llengua B, de sortida o d’entrada. I com a poesia és sempre creació en poesia. Per això s’imposa introduir en el discurs literari el binomi poesia traduïda/poesia traductora. Els versos de Desclot són traductors, els de Buonarrotti, traduïts. I els uns valen tant com els altres. I tan li fa quins són els uns i quins els altres.

Avui no n'hem pogut parlar amb l’amic Desclot, miquelangelitzador del vers en català/italià. I això de la traduïbilitat de la poesia ho deixo per un altre dia, com es deixen les coses essencials i urgents, que no es poden decidir precipitadament perquè llavors sí que la decisió és més impossible que traduir poesia.

Sigui com vulgui, torno a casa pel camí de la paret seca a l’envista del pla de Palausator, Pantaleu, Peratallada. No som en el millor dels móns possibles de Leibniz, però el món que m'envolta, a aquesta hora, en aquesta tarda hivernal, en aquest indret del pla de Boada, acompanyat dels versos de l'amic que em fan sentir que sóc senyor i no pas serf, s'hi acosta força. Tant, que és un indret que ni tan sols no surt als mapes. Només al que porto al gps interior.

ELS VERSOS TROBARAN EL CAMÍ

2011-01-24T21:21:00.010+01:00

Surto a caminar d’esma, improvisant. No m’abandona una idea de Montaigne que fa dies que em té enlluernat: he agafat un camí per on caminaré sense parar i sense esforç mentre hi hagi tinta i paper al món. Això sí que es un propòsit ben poc dubitatiu. Sí, escriure és fer camí. És caminar. Les passes són les paraules i les frases. La part mecànica de l’ambulació és equivalent a la part mecànica de l’escriptura. Si estàs pendent que ara avança la cama dreta ara l’esquerra, t’entrebancaràs. Com si has de pensar amb quines lletres escriuràs això que tens al davant de la mirada i en dius pineda, horitzó, skyline, paisatge, indret.

Entre totes les metàfores de l’escriptura aquesta del camí és una de les més suggerents i complexes. Montaigne, que escrivia amb paper i tinta, ja ho sabia. Ara que escrivim amb tinta virtual en pàgines virtuals ho hem oblidat. Però al capdavall escrivim com sempre, picant lletra rera lletra i omplint pàgina rere pàgina. El blanc de la pantalla és aquest espai que se m’obre avui i travesso caminant, escrivint. Sempre el mateix blanc i sempre l’escriptura nova. Com l’espai per on camino que és el mateix i és nou cada dia que el camino. Que Montaigne no pateixi. El paper i la tinta no s’acabaran mai, mentre no s’acabi aquest camí per on vaig.

Tampoc no s’acabarà el camí per on ell va caminar. Avui m’hi ha portat inesperadament una marrada de lectura. A la novel·la Horitzons perduts, Lost Horizon, inspiradora de la pel·lícula de Frank Kapra del mateix nom, James Hilton posa en boca del narrador de la història de les valls secretes i màgiques de Shangri-La el cas del frare europeu Perrault. Aquell aventurer, ja octogenari, es rejoveneix al paradís terrenal de Shangri-La i, posseït de forces espirituals noves, sent la necessitat de tornar a estudiar. «Ara –diu– ho podré aprendre tot i amb més facilitat que en els temps d’estudiant a Europa, quan amb el mateix esforç no vaig aprendre sinó alguna cosa». Tenia guardats tres llibres: una gramàtica, un diccionari i una edició dels Essais de Montaigne. I es va posar a traduir els Essais al tibetà: «Encara guardem a la nostra biblioteca –diu el gran Lama– el manuscrit d’un dels seus primers exercicis lingüístics: una traducció al tibetà de l’assaig de Montaigne sobre la Vanitat».

Enlloc no diu James Hilton què movia el seu personatge fundador auroral de Shangri-La a traduir al tibetà justament De la Vanité, capítol 09 del Llibre III dels Essais de Montaigne. Què hi deia, doncs, en aquell capítol que hagués pogut moure aquell filòsof occidental a traduir-lo, després de recobrar l’estadi d’innocència i d’immortalitat anterior al pecat original. Doncs, a l’exordi, després d’una referència a la inanitat universal predicada per l’Eclesiastès (que tothom hauria de meditar sempre com fa ell mateix) Montaigne es pregunta: Qui no veu que he agafat un camí per on caminaré sense parar i sense esforç mentre hi hagi tinta i paper al món? Qui ne voit que j'ay pris une route par laquelle, sans cesse et sans travail, j'iray autant qu'il y aura d'ancre et de papier au monde? La doctrina nihilista del savi antic que sostenia que tot és fum i més que tot, la vida humana, fum de fums, Montaigne la va reprendre amb vehemència per caminar per la vida fins a l’entrada dels temps moderns.

Escriure és fer camí. El camí de l'escriptor. Com el camí de Carles Riba. Exiliat a França per la barbàrie dels militars espanyols, encapçalà les Elegies de Bierville amb l’epígraf manllevat a Sèneca, que proclama: Carmina invenient iter. Els versos trobaran el camí. Més ben dit, l’inventaran, el crearan. La inventio és troballa, invenció i creació. Escriure és crear un camí. Cap a on? Cap a l’enlloc o cap a l’encara. Cap enfora o cap endins. Cap a casa o cap a la llunyania. Tots els camins són d’anada i tornada. Com ara que camino per un camí que he fet centenars de vegades, i tanmateix avui és nou, l’invento, el creo, l’escric. M’acosta al poble de Pals, que m’acull fent sonar el rellotge de la torre de les hores. Fa un dia molt clar, esbandit per la tramuntana d'ahir. Les hortes i les margeres, la pollancreda i les basses, el caseriu, el pontarró i l'aigua que s'hi glaça de tan a poc a poc que corre, tot s'ha adormit, colgat d’hivern. La ratlla del Canigó nevat a l’horitzó és com un final de ruta. No més enllà. Iràs i en tornaràs. Un horitzó perdut entre tants horitzons perduts. Com el del sentit d’anada i de tornada. Ara no sé si hi vaig o en torno. Com la meva vall de Shangri-La. L'escriptura fa l'escriptor o l'escriptor fa l'escriptura? Escriure. Qui escriu? Per qui sóc escrit? Quin camí em camina?

I si fos que els versos no troben el camí sinó que és el camí que troba els versos?

LLIBRES I FOC

2011-01-17T08:47:00.007+01:00

M’avisen que reculli els meus llibres del magatzem de l’Editorial Eumo, abans de portar-los a la planta de reciclatge. Els meus o els de qui sigui. Col·leccions senceres de Clàssics Universals de la Pedagogia, edicions crítiques de Verdaguer, Clàssics de la Ciència, Poesia, Assaig, Història, Filosofia, Traducció. Tot a la planta de reciclatge.

Els llibres s’han tornat perversos. Quan no són altra cosa que un producte comptable, imposen ser tractats comptablement, amb data de caducitat. Els fons editorials s’han de destruir, perquè el cost del magatzem és superior al valor del llibre. Els llibres de l’editorial de la UVic, que vàrem crear fa trenta anys, no és, doncs, que siguin un mal negoci. Pitjor, posen en perill la viabilitat d’Eumo i de la mateixa Universitat, sotmesa a la pressió comptable.

L’avís de la destrucció dels llibres d’Eumo em troba llegint la novel·la d'anticipació de Louis Sébastien Mercier, L’An 2440: rêve s’il en fut jamais. L’autor protagonista, que vivia al París pre-revolucionari de la dècada de 1770, es desperta un dia set segles més tard, l’any 2.440. Se’n va a la Biblioteca Nacional de França i en comptes dels milions de llibres que esperava de trobar-hi, li ensenyen tres o quatre mobles on quarden tots els llibres de la biblioteca. Els altres els han cremats. Una comissió d’experts els va llegir tots, els va reduir a l’essencial, en va expurgar els errors i les repticions i això és el que en queda. La resta va anar al foc. Cinquanta mil diccionaris, cent mil poemes, vuit-cents mil tractats de Dret, un milió sis-cents mil de viatges, deu mil milions de novel·les. Mercier se n’alegrava, no pas perquè odiés els llibres, sinó perquè estimava massa els que considerava imprescindibles, dignes de perdurar, però eren colgats de muntanyes de llibres inútils o plens de falsedats.

La piromania llibrera –propensió patològica a provocar o presenciar focs de llibres– pren formes diverses. A més del foc real dels piròmans de llibres instaurats per la Santa Inquisició, hi ha el foc simbòlic de la censura, present sense interrupcions en la història del llibre. Ara publiquen als U.S.A. una edicó de Les aventures de Huckleberry Finn de Mark Twain, expurgada de totes les expressions que un professor hipersensible considera que avui són racistes. S’ha passat al foc simbòlic de la correcció política capaç de destruir una gran obra literària mutilant-la.

La supressió del magatzem de llibres que al capdavall no es venen no serà pas la fi de l'Editorial Eumo. Mentre ho penso, no sé imaginar-me la Universitat de Vic sense la seva editorial. Els inquisidors cremaven llibres per preservar l’ortodòxia religiosa. Els bibliotecaris de l’any 2240 cremaven llibres per salvar l’excel·lència. Els comptables editorials d’avui porten llibres a les plantes de reciclatge per equilibrar el pressupost anual. Per continuar editant llibres. Tres formes d’una sola piromania. Mercier va posar massa lluny l’any de la seva utopia reaccionària. Ja ens acostem al seu món de pocs llibres triats per ell. És un món que considera ucrònica la defensa del valor immaterial del llibre.

LECTURA PLEINAIRISTA

2011-01-05T23:29:00.008+01:00

M’ha tocat el Passatge d’Anníbal.

Hem fet una lectura pleinairista de Verdaguer entre el bosc i els conreus, declamant, sota un cel d’hivern i una natura expectant. Amb el seu poema Canigó a la mà n’he llegit unes estrofes caminant i parant, mentre l’equip d’imatge i so davant meu gravava l’escena visual i àudio. M’imagino a la pantalla com un dels personatges de Fahrenheit 451 de Ray Bradbury, quan caminen pel bosc repetint-se xiuxiuejant el llibre que han de memoritzar, per tal de salvar-lo de l’extinció a què el tirà té condemnats tots els llibres que pensa que fan pensar que és un tirà. Els llibres de paper seran destruïts pel foc, però els lectors convertits en llibres vivents els salvaran imprimint-los a les pàgines de la memòria amb lletres indestructibles.

Posats en una situació tan extrema, no em faria res que m’assignessin el Canigó de Verdaguer. Acabaria d’aprendre-me’l de memòria, millor dit, de cor, que és la manera d’aprendre per no oblidar. Si calgués salvar un sol llibre en català, no seria una mala opció. Canigó és una summa de la catalanitat com l’Odissea ho és de la grecitat i l’Eneida de la romanitat. Els seus dotze cants amb més de quatre mil tres-cents versos recorren la geografia i la història del nostre poble. Del passatge d’Anníbal pel Pirineu i el naixement de la idea catalana al cor de l’Europa carolíngia fins a la plenitud de l’estat fundat pel casal de Barcelona i acabant amb l’anticipació d’una independència literària i total.

La gravació d’avui és una de les 125 que conformen la producció àudiovisual de Canigó en 125 veus, tantes com anys fa que Verdaguer el va publicar. L’any 1886. Veus diverses en la mateixa llengua, veus independents en prosòdia polifònica, veus professionals de dicció artística i veus de lectors corrents, infantils i adultes, veus de personatges i de gent anònima. La idea de llegir el poema Canigó en 125 veus la vaig llançar com el pescador de canya tira l’ham. La Casa Museu Verdaguer de Folgueroles demanava suggeriments per a commemorar el centvinticinquè aniversari del gran poema, que s’esqueia el 2011. Ja en una efemèride verdagueriana anterior Perejaume va idear la lectura simultània de l’obra del poeta des de punts geodèsics que cobrien el terme de Folgueroles. Doncs, per què no llegir Canigó amb tants lectors com anys fa que el poema té lectors?

La idea, l’han perfeccionada a Folgueroles i la gent de l’àudiovisual ha situat les lectures en escenaris diferents, tots en obert, tots a l’aire lliure i tots en veu de lectors ambulants. La suma de les seqüències rodades farà una sola peça audiovisual, que conformarà un àudiollibre i un llibre digital. Davant l’amenaça que el llibre de paper desapareixerà engolit per la tirania mancomunada de la sostenibilitat, la globalitat i l’ecotecnologia, Canigó de Verdaguer, el poema transfronterer dels catalans de banda i banda del Pirineu, tindrà una versió incombustible en la veu, la imatge i la lletra sobreimpresa d’aquest llargmetratge.

Hem anat, doncs, a llegir a plein air. Els nois de la gravació han trobat que els exteriors de l’Empordanet els anaven bé a ells, entesos de les formes i la llum, i als versos, pel silenci que hi fa. Érem tres lectors: Miquel Desclot, de Fontclara; Toti Soler, de Palausator, i jo de Sant Feliu de Boada. Havíem pensat en un dia de sol, d’aquells d’hivern amb un bleix de tramuntana que esbandeix tota calitja i fa aparèixer a l’horitzó la silueta del muntanyam nevat de Canigó. No hem tingut sort i ens hem aconsolat amb fons de Montgrí, que de sobte el sol ha il·luminat, o de velles pedres de murs, casalots, campanars.

El fragment que m’havien assignat és de la gran oda del Passatge d’Anníbal, del cant VII, el «Desencantament» del dissortat Gentil que tanmateix té la sort d’enamorar-se i de sentir com «el cor de l’home és una mar, tot l’univers no l'ompliria». N’he llegit les primeres estrofes d’alexandrins, quan Verdaguer imagina l’exèrcit d’Anníbal travessant el Pirineu per Espolla, Carbassera i coll Tarrés, Puig Maçana, la roca de Montbram i el bosquet dels Horts. Una geografia tan realista com fantàstica. Però més enllà de les dades precises, ell hi posa la música dels topònims meravellosament acordats en vers. I en realitat l’exèrcit d’Anníbal el veia com una serp enorme que corre i anguileja,/ des de Banyuls a Salses, de Salses fins a Osseja,/ podent dues vegades lo Rosselló faixar.

He caminat, doncs, declamant versos immortals vora la pineda i l’olivar, arran del camí antic de la Bisbal a Pals, entre la vall de Pantaleu i el pla de Sant Feliu de Boada. Sense Canigó nevat de fons, la càmera veia el campanar inacabat del poblet, la ratlla del Montgrí a l’horitzó, allargant-se cap a llevant, allà on amb el sol l’Estartit i les Illes Medes ixen del mar, amb les pinedes de Pals, els turons i les dunes i la fada de Begur. L’encontre de versos de Verdaguer amb paisatges empordanencs de Josep Pla, a qui pressentíem escoltant des de Llofriu, feien una combinació tal que fins i tot el sol ha sortit a badar una estona quan passàvem al vers que diu que els faigs i les moixeres són canyes que s’ajauen i que de la fona d'un foner balear la pedra surt brunzenta, o aterra o fa portell.

Què són 125 anys per a un poble, un demos com el català? Què són 125 peces del poema Canigó per al tresor immens i incombustible del patrimoni literari de llengua catalana? Tanta bellesa no pot no ser per sempre.

JANUS

2011-01-02T21:19:00.007+01:00

Aquest vespre Janus el Vell es reflectia cansat, envellit, a la copa. Però en fer dringar les copes, passades les 12, un jove Janus d’ulls brillants, m’ha somrigut amb la displicència de la joventut i m’ha semblat que teníem la mateixa piga a la galta i he brindat esperançada. Bon any. Carlota

Gràcies de recordar-me que Janus ha tornat a tombar l’any. L’esperança del teu brindis se m’ha encomanat. Més pel que es tanca i deixem enrere, que pel que s’obre i ens espera al davant. El vell i el nou! Quants anys fa que Janus ens ho estampeix al front!

El tomb de l'any ha entrat a casa sense trucar, com escau. Amb el mateix cop de porta ha obert l’any vinent i ha tancat l’any sortint. No sabem si l’any ha tombat per bé, però volem creure amb tu que sí.
La gent diu coses. Per exemple diuen que l’any passat fou un any maleït, però que l’any que ve segurament ho serà més. Diuen que els que diuen saber tot el que vols saber, quan ho vols saber, no saben en realitat el que diuen.

Janus és tot just al cancell i sembla vacil·lar sobre si l’any que acaba d’obrir serà millor o pitjor per a la gent que diu que no hi ha cap autoritat infal·lible. Però no goso pas demanar-li què en pensa, perquè no és pas segur que pensi res. La seva feina és obrir i tancar.

En canvi, la gent sí, que pensa, i la gent diu coses sobre el tomb de l’any i sobre els qui pontifiquen sobre el tomb de l'any. El que et puc dir jo és que a Janus li he vist la mateixa piga que li has vist tu i m'ha semblat un bon auguri penjat damunt els vostres caps.

TRADUIR EN TEMPS MORTS

2010-12-30T13:52:00.007+01:00

Traduir en temps morts pot donar res més que escriptures mortes? Ho diu una escriptora de nom mediàtic: «vaig començar com a traductora i encara faig traduccions, però només hi dedico els temps morts». És el maleït prejudici que fa de la traducció una activitat literària de rang inferior. És l’autoodi del traductor que, a desgrat del progrés de la teoria i la pràctica de traduir, no para de retroalimentar la poca estima de l’escriptura traductiva. Temps morts per a traduir! Maleït virus de l’originalitis i la fidelitis que infecta el sistema de l’escriptura, la lectura, l’edició, la crítica. Qui tradueix en temps morts s’autocondemna a escampar literatura morta.

És que hi ha temps morts per a l’escriptor/escriptora? Tant si escriu escrivint com si escriu traduint, l’escriptor/a no escriu en temps morts, si no vol caure en el forat de l’escriptura morta. S’entén que quan els capitans o els entrenadors dels equips de pilota demanen d’interrompre el joc, no ho fan pas per canviar de camp ni de joc ni de competició, sinó simplement per revisar les tàctiques. I això és temps mort. La rèplica fàcil és que l’escriptor/a, quan acaba un llibre, necessita refer-se, inspirar-se, abans de posar-se a escriure’n un altre. I mentrestant, en l’espera, tradueix, que vol dir reescriure el que troba escrit i que no li cal inspiració, creativitat, inventiva. Aquí hi ha la fal·làcia: creure que la traducció és una forma d’escriptura més mecànica que creativa. Si fins i tot tenim màquines de traduir! Doncs, resulta que no, traduir és escriure tant com ho és l’escriure. No hi ha escriure sense traducció. Escrivim traduint tant com traduïm escrivint. No es tracta de brodar amfibologies. L’escriptura és traductiva sempre o no és escriptura.

Sort tenim dels escriptors que escriuen en temps vius i encomanen vida a l’escriptura. Tant si escriuen per ells com si ho fan per interposició. Sort que aquest dies de Nadal porten regals impagables d’escriptures traduccionals de grans escriptors contemporanis. Com Miquel Desclot, amb un recull de títol focià (o foixià), Sol, jo, cremant a l'ombra, o com Xavier Pàmies, amb narracions de ressonàncies intimistes, magnètiques, Tots els contes de Nadal. Les poesies de Miquel Desclot alcen els models intel·lectuals de vida i d’art més exigents, formulats en paraules, colors, volums, i practicats pels millors artistes del Renaixement ençà. Les proses narratives de Xavier Pàmies fan circular uns relats de vida imaginada en les ciutats de l’Europa blanca de fora, ennegrida de dins, de carrers hiperpoblats de destinacions cancel·lades, despatxos empatxats de crisi moral i aeroports col·lapsats de boira gebradora.

Dir que Miquel Desclot tradueix Michelangelo Buonarrotti i que Xavier Pàmies tradueix Charles Dickens és una manera de dir que sí, que molt bé, en prenc nota. I…? No m’enganyo. Llegeixo Desclot. Llegeixo Pàmies.

RETRONXA DE NADAL

2010-12-25T10:35:00.011+01:00

4 Poesies per a Nadal de 2010

L’Oracle de Xavier Graset

de Catalunya Ràdio

Em demaneu que digui una poesia de Nadal. Us en proposo quatre. Me les porta l'atzar i s’aparten de les habituals. La primera, que sembla extreta d’uns Pastorets, és de Jacint Verdaguer (oi que m’ho consentiu?) i forma part del libretto d’un quadre líric amb música d’Enric Morera, estrenat el 1901, que per primera i única vegada posa el poeta de L’Atlàntida entre els escriptors de teatre. La segona, que desprèn una tendresa pròpia de pessebre, és de Joan Arús, poeta que es mereixeria més que l’única línia enverinada que li dedica Viquipèdia. La tercera, de Salvador Espriu, és un raig de llum negra, un crit de cec que ni en la nit clara de Nadal no troba el camí de la llum. L’última nadala, de Carles Miralles, remet als falsos missatges nadalencs que es repeteixen any rere any, com en aquell 1966, a l’inici d’una «transició» cap al punt de partença. Trieu. Si haig de triar jo, diré la d’Espriu. Però abans deixeu-me començar amb la retronxa.

Avui l’infant arrencarà a plorar, després de mirar-nos un moment a l’hora de les postres i de veure que som oficialment tan pobres. Salvat-Papasseit, que era fill d’un fogoner de la Companyia Transatlàntica, es veu que ho sabia prou. Verdaguer, que havia treballat a la mateixa companyia naviliera, ho sabia d’una altra manera. Segons ell, avui l’Infant no plora pas. A la rosa penjat de la mamella, xucla mel com una abella, mentre deixa el somriure a la Trinitat, que ho contempla des del bell cim dels cels.

Si avui el tretze vegades paternal Joan Maragall torna altre cop del Liceu com la nit que hi va esclatar una bomba Orsini, trobarà l’infant innocent que, després de deixar, satisfet, la buidada mamella, se’l mirarà altre cop i tornarà a riure bàrbarament. O si Homer fa tornar Hèctor a defensar Troia dels grecs i s’acomiada de l’esposa estimada, es trobarà que el fill el rebutja i es refugia en l’esvelta nodrissa, que el rep en l’aromàtica sina i s’hi arrauleix tot xisclant. Avui el lactant de la marededéu de la llet del Mestre de Canapost tornarà a fer el rotet després de mirar-nos un moment a l’hora del telediari i de veure que som tan mesells.

Jacint Verdaguer: L’Adoració dels pastors

Cor de Pastors

Com ull que s’amaga en la serra

lo sol s’ha aclucat;

i la nit deixa caure a la terra

son vel estrellat.

En la volta del cel enflorada

la lluna somriu,

oh pastors!, pleguem la ramada

i anem al pletiu.

Mes no sentiu

quina olor

de roses de pastor,

de lliris i violes,

clavells i julioles?

Per què, per què eixa nit

cels i terra han florit

…………..

Joan Arús: Nadala

Jo seria un ocell

adormit a la branca,

sota el fred de la nit

i l’estrella més alta.

Dormiria quiet,

amb les ales plegades,

quan la nit és foscor

i silenci i basarda.

En ple somni, de cop,

una estranya gatzara

trencaria el meu son

i la nit fóra clara,

clara com un matí,

amb el sol a les branques,

fos el tou de la neu

i florides les plantes;

i pertot cants d’ocell

i un estol d’ales blanques

i renou de cançons,

de ferrets i de flautes.

i jo, pobre de mi,

no sabent el que passa,

cantaria ben fort

i estendria les ales.

Si jo fos un ocell

en la Nit del Miracle.

…………..

Salvador Espriu: Prec de Nadal

Mira com vinc per la nit
del meu poble, del món, sense cants
ni ja somnis, ben buides les mans;
et porto sols el meu gran crit.

Infant que dorms,
no l'has sentit?
Desperta amb mi,
guia'm la por de caminant,
aquest dolor
d'uns ulls de cec dintre la nit.

…………….

Carles Miralles: Nadal de 1966

Salvador dels homes, va néixer, home,

en un pessebre.

Per a nosaltres ha nascut

aquest nadó, fill d’una verge.

Ens arriben, llunyans,

ecos d’una vella mitologia,

potser oblidada. Ens arriben

i ens troben que perdem l’esma rere petites

sol·licitacions de cada dia:

els comptes que devem,

la televisió,

el raspall de les dents,

l’última guerra.

L’infant predicava l’amor, diuen.

L’infant va néixer per a tots, diuen.

Ressò de campanes, després, només

per a uns quants entre milions i milions

d’éssers. Va néixer per a tots,

repeteixen. Predicava l’amor,

asseguren. Reis poderosos

corrien com infants portats pel somni

d’una estrella. Reis poderosos

assassinaven infants innocents,

per raó d’estat o per vici,

sense passió. A uns i altres,

també als que no eren reis,

arribà l’eco i els trobà que havien

perdut l’esma rere petites

sol·licitacions de cada dia:

els comptes que devien,

la televisió,

el raspall de les dents,

l’última guerra.

Eren, tots plegats, homes diferents,

rojos, blancs o grocs, de llevant o de ponent.

Tenien una carn igual, un cor igual.

Per a nosaltres ha nascut

i torna a néixer

aquest nadó,

fill d’una verge.

SOM L'ECO D'ALLÒ QUE DESCONEIXEM

2010-12-21T00:23:00.004+01:00

Sabem que no existeix i per això hi creiem. Si existís, no hi creuríem, ho sabríem. Saber, creure, heus aquí la qüestió. En diuen ciència i fe. Però potser no es tracta tant de ciència com de coneixement. La fe, no és també una forma de coneixement, encara que no sigui ciència?

Quan érem petits, no ho sabíem. Per això hi crèiem. Existia. Ara que sabem que no existeix, ho sabem sense creure-hi. «Ja és savi», dèiem de qui sabia d’on venien els nens i qui eren els reis i el tió. La saviesa dels qui deixaven de creure en les bases de la innocència i descobrien les de la humanitat. Allò que existeix, ho coneixem o ho desconeixem. Allò que no existeix, ho creiem o ho descreiem. És el més enllà de cadascú? El desconegut d’on som l’eco?

(Llegint Mein Jenseits, de Martin Walser)

DE QUI ÉS "EL QUADERN GRIS"?

2010-12-16T00:30:00.010+01:00

Després de llegir La Plaça del Diamant, de Marguerite Duras, he començat el Canigó, de Manuel de Pedrolo. Me’ls ha descobert Pierre Bayard a Et si les oeuvres changeait d’auteur? on llegeix Els germans Karamazov, de Zola, i Madame Bovary, de John Le Carré. Després d’ensenyar-me a sentir a parlar de llibres que no han llegit, també aprenc a Bayard de no parlar dels que llegeixo. Amagar les fonts, disfressar-les, donar pistes perdedores, confessar-ne de falses, és avui més que mai l’art de llegir creativament. Reescriure l’obra és l’única forma interessant de lectura. No sóc sinó lector de l’escriptor que espera de ser reescrit, perquè és l’única via d’escriure. Com Eugeni d'Ors espera amb candeletes que li llegim Le Plagiat par anticipation. De qui és El quadern gris?

LA CADIRA BUIDA

2010-12-10T22:53:00.006+01:00

La cadira buida de Liu Xiaobo a Oslo fa pensar que a l’imaginari de molts catalans, al saló on reparteixen els premis Nobel, hi ha una cadira permanentment buida. És la corresponent a la llengua catalana, exclosa dels premis de Literatura perquè l’estat espanyol la té segrestada, sense internacionalitzar-la.

No és pas per rebaixar la gravetat del cas Liu Xiaobo ni per equiparar la flagrant injustícia de no deixar-lo anar a recollir el seu Premi de la Pau. La nostra cadira buida és per denunciar una altra flagrant injustícia: l’exclusió del català a tenir un premi Nobel de Literatura.

També és per recordar que cap premi Nobel de literatura en castellà, altrament dit espanyol, hagi fet mai cap gest a favor de la llengua catalana. Al contrari. L’últim ha anat a Oslo i ho ha aprofitat per atacar nacionalistes democràtics amb eixordadors brams d’ase hipernacionalista. La cadira buida és dues vegades buida.

PASSIÓ ADÚLTERA

2010-12-01T20:40:00.013+01:00

Ah, estimada Natàlia Soynónskaia! El dolor sembla ser la nostra sort comuna. El dolor i la humiliació de veure’ns sotmesos als rics i als poderosos fins i tot en allò que tenim de més nostre. És que ni tan sols no sabem explicar el nostre amor? Ni tan sols no sabem construir el relat del que ens passa quan ens estimem. No ho enténs? Ells sí, vull dir Lev Nikolàievij Tolstoi i la seva dona Sofia, ells sí que en saben. Diuen els savis que ningú com ells ha aconseguit de narrar la passió adúltera. Has llegit la Sonata a Kreutzer? Ni ningú com ells ha sabut explicar la infelicitat conjugal. Has llegit La felicitat conjugal? És que la nostra passió i la nostra infelicitat no són autèntiques com les seves? O és simplement que no sabem escriure? No ens passa el mateix que a ells o és que no sabem dir-ho com ells? És que Isabel de Galceran o Laura no senten la passió adúltera amb tanta intensitat com Anna Karènina? O és que Narcís Oller i Miquel Llor no la saben narrar com Tolstoi? Jo no m’ho crec, però jo no sóc ningú. Només sóc qui pot dir-te: llegeix, estimada, el llibret de Tatiana Kuzminskaia, Destí d’una dona de poble, traduït per Josep M. Farré Pedrós. Un conte que no figura als programes ni als suplements de llibres dedicats al gran Tolstoi en el centenari de la seva mort. Si el llegeixes, a més del dolor, tindrem en comú el privilegi de la lectura d'una història d’amor dolorosa i tanmateix joiosa. Ja ho veuràs. No et perdis el final. Ja em diràs si no confirma dues coses: que el destí d’Aníssia, la pobra dona de baix de tot, és tant o més noble que el de la dama de l’alta societat Anna Karènina i que la passió adúltera d’Aníssia per Matvei és d’una tendresa superior a la de l’esbojarrada bleda Anna pel comte Vronski. Per això l'Anna es mata i l'Aníssia viu, casada amb un altre, repetint-se que el va estimar perquè era senzill de cor. Sí, llegeix-lo, a veure si arribes a pensar com penso jo mateix que en la història d’amor escrita en cent pàgines per Kuzminskaia hi batega un amor i un dolor com els nostres tant o més intensament que en les inacabables mil de la telehistòria escrita per Tolstoi. Diuen que Tolstoi i Sofia ensenyaven a Tatiana Kuzminskaia a escriure i que li corregien el que escrivia. Encara millor. A mi la cosa em confirma que els senyors sabien que més enllà de Yasnaia Poliana hi havia enamorats i enamorades com Aníssia, Danilo i Matvei. Qui sap si el 20 de novembre de fa cent anys, quan Tolstoi moria en una estació de tren de rodalies, no fugia de l'estació central en cerca de la seva Aníssia.