És un encert
de la Història mundial de Catalunya, dirigida per Borja de
Riquer, triar El multitudinari enterrament del poeta del
poble, referit a Jacint Verdaguer (1845-1902), confiar-ne la
redacció a Margarida Casacuberta i col·locar-lo entre els capítols
introductoris del segle XX, encapçalats amb l’etiqueta El nou-cents.
Modernització en temps de tempestes.
Com és també un
encert flanquejar l’«avatar Verdaguer» entre 1900. París, pol
d’atracció d’artistes, intel·lectuals i músics d’una banda i, de
l’altra, 1905. Víctor Català, la novel·lista emmascarada,
per tancar amb 1907. L’alçament solidari d’un poble, o sigui
Solidaritat Catalana, que el mateix Borja de Riquer ja va definir des de la
Gran Enciclopèdia Catalana com el «Primer moviment unitari català creat a
partir del fet nacional, l’any 1906».
L’encert, però, de
Verdaguer, el protagonista, fou múltiple: si congregar una multitud al seu
enterrament per haver desafiat el bisbe Morgades i el Marquès de Comillas té
mèrit, també en té haver recol·locat la llengua catalana al món de les llengües
de l’Europa del segle XX, el nostre, després de patir menyspreus, persecucions
i oblits dels propis catalanoparlants, també de «catalanoescrivents» i de
defensors del bilingüisme, que la deixaven/deixen substituir per la castellana
i la donaven/donen ja per llengua a extingir.
Per això també seria
un encert per a una Història mundial de Catalunya, que el momentum del retorn
modern de la llengua nacional catalana al fòrum mundial de les llengües no fos
escenificat tant en l’enterrament multitudinari de Verdaguer, com també en
altres moments de la seva carrera d’escriptor d’èxit: l’un és un moment
conegut, el de l’any 1865, quan el joveníssim poeta de vint anys es consagra
solemnement a la Llengua Catalana com a única llengua de l’escriptor que es
proposa de ser, en un solemne compromís davant dels seus companys d’estudis i
d’ambicions literàries.
L’altre moment,
conclusiu, és el Discurs a l’Acadèmia de Bones Lletres que
pronunciava cinc mesos abans de morir el juny de 1902. Allà, en l’avinentesa de
fer un Record necrològic del seu admirat poeta i erudit
Joaquim Rubió i Ors, escriu el seu propi testament d’escriptor, el que compta
per a la posteritat i que no és sinó la confessió d’un escriptor de la
Renaixença que fa balanç dels resultats positius de la seva pròpia aposta per
la llengua catalana, que veu com va recuperant l’estima dels propis parlants,
l’interès dels erudits i el respecte de la comunitat postbabèlica multilingüe.
Aquesta és la gesta de l’escriptor que retornà la llengua catalana al lloc que
l’havia col·locada Ramon Llull, un lloc a la Història universal.
