dimarts, 12 de febrer de 2019

EL MOMENTUM DE VERDAGUER: RECOL·LOCAR LA LLENGUA CATALANA AL MÓN MUNDIAL.


És un encert de la Història mundial de Catalunyadirigida per Borja de Riquer, triar El multitudinari enterrament del poeta del poble,  referit a Jacint Verdaguer (1845-1902), confiar-ne la redacció a Margarida Casacuberta i col·locar-lo entre els capítols introductoris del segle XX, encapçalats amb l’etiqueta El nou-cents. Modernització en temps de tempestes. 

Com és també un encert flanquejar l’«avatar Verdaguer» entre 1900. París, pol d’atracció d’artistes, intel·lectuals i músics d’una banda i, de l’altra, 1905. Víctor Català, la novel·lista emmascarada, per tancar amb 1907. L’alçament solidari d’un poble, o sigui Solidaritat Catalana, que el mateix Borja de Riquer ja va definir des de la Gran Enciclopèdia Catalana com el «Primer moviment unitari català creat a partir del fet nacional, l’any 1906». 

L’encert, però, de Verdaguer, el protagonista, fou múltiple: si congregar una multitud al seu enterrament per haver desafiat el bisbe Morgades i el Marquès de Comillas té mèrit, també en té haver recol·locat la llengua catalana al món de les llengües de l’Europa del segle XX, el nostre, després de patir menyspreus, persecucions i oblits dels propis catalanoparlants, també de «catalanoescrivents» i de defensors del bilingüisme, que la deixaven/deixen substituir per la castellana i la donaven/donen ja per llengua a extingir. 

Per això també seria un encert per a una Història mundial de Catalunya, que el momentum del retorn modern de la llengua nacional catalana al fòrum mundial de les llengües no fos escenificat tant en l’enterrament multitudinari de Verdaguer, com també en altres moments de la seva carrera d’escriptor d’èxit: l’un és un moment conegut, el de l’any 1865, quan el joveníssim poeta de vint anys es consagra solemnement a la Llengua Catalana com a única llengua de l’escriptor que es proposa de ser, en un solemne compromís davant dels seus companys d’estudis i d’ambicions literàries. 

L’altre moment, conclusiu, és el Discurs a l’Acadèmia de Bones Lletres que pronunciava cinc mesos abans de morir el juny de 1902. Allà, en l’avinentesa de fer un Record necrològic del seu admirat poeta i erudit Joaquim Rubió i Ors, escriu el seu propi testament d’escriptor, el que compta per a la posteritat i que no és sinó la confessió d’un escriptor de la Renaixença que fa balanç dels resultats positius de la seva pròpia aposta per la llengua catalana, que veu com va recuperant l’estima dels propis parlants, l’interès dels erudits i el respecte de la comunitat postbabèlica multilingüe. Aquesta és la gesta de l’escriptor que retornà la llengua catalana al lloc que l’havia col·locada Ramon Llull, un lloc a la Història universal.