El camí passa, aquests primers dies de desembre, entre camps nou llaurats. Les pluges han estovat els conreus i els tractors s’afanyen a solcar-los, esventrar-los, obrir-los en llenques de terra grassa. Ran del marge del camí en passa un. Llesca amb precisió uns solcs ben entallats que s’alcen un instant, es doblen caragolant-se i cauen sobre si mateixos com fan les onades de mar dels surfistes. El baf de la terra humida flota un instant a l’aire. Els tons del color terrós són canviants. Iguals i diferents a cada peça segons que la llaurada sigui més nova o més vella.
El camí entre camps llaurats aquests primers dies de desembre voreja el cicle de l’any. Ara toca guaretar, estovar els camps, els rostolls. És un destí? No és el nostre destí. Vindrà, vindrà un altre juny, el decisiu. Aquest solc de la rella del tractor assegura la sembra, augura la collita. Som el Solc immortal d’una estranya semença, en vers de JV Foix.
