La cinta escabellada dels meus actes
A Ramon Cotrina. Per molts anys.
Ho saps, Mon? Sí, que ho saps. Ho saps d’ençà que escrivies aquest vers perdut en la cabellera de la teva adolescència. Potser ni te’n recordes, però fulgura en la teva vida com un raig lluminós de làser que vol concentrar el dispers i dispersar el compacte.
És el vers que fulgura en nosaltres, els teus amics, aplegats avui aquí, als teus vuitanta anys, per a felicitar-te’n i felicitar-nos-en, de ser amics teus.
Són vuitanta llaços de La cinta escabellada dels meus actes. És el teu vers. L’escrivies tu, quan a la teva vida encara no hi havies fet ni vint llaçades.
El vers que Carles Riba destacava en els apunts de lectura del teus poemes, quan preparava el pròleg a Estudiants de Vic 1951.
Riba degué percebre la bellesa del decasíl·lab, La cinta escabellada dels meus actes. Hi sentia, amb tu, la vida, l’incessant esbullar-se i trenar-se dels nostres actes.
Ara, a més de la bellesa, els teus amics hi percebem l’amistat que ens lliga a tu, l’amistat amb què ens lligues a tu.
Hi pouem la fidelitat radical, a les arrels del país i de la llengua que ens és la pàtria.
Hi compartim la veritat, que ens posa a la banda dels buscadors de llum en pau i en justícia.
Hi trobem la recerca de la felicitat, del goig de voler ser humans contra la barbàrie.
Hi patim l’enyorança del que hem perdut i esperem retrobar en algun tombant del camí.
Hi descobrim la teva vila de Sant Joan de les Abadesses, comtal i abacial, i ca l’Aiet, a la plaça de l’abadessa Emma, on guardes La cinta escabellada dels teus “versos”.
T’ho recordem avui els amics enllaçats a la teva cinta.
Barcelona, 20 d’octubre de 2012.
