En obert.
Ei! Traductor de Borchert! Em preguntes: «Com vols que jo escrigui res després de llegir-te? Ja en tinc prou de veure com ho fan els amics. La meva vanitat ja queda satisfeta». D'això, de sentir satisfeta la teva vanitat llegint el que escriuen els teus amics se'n deu dir escriure per procuració, oi? I si et digués que jo escric perquè no em llegeixi ningú, com en diries? Escriure per escriure, en el buit, per vici? O si et digués que la meva vanitat queda satisfeta quan em llegeixes tu?
El més probable és que em diries que no t’ho creus. I tindries raó, però només en part. Escriure en un blog és això, escriure per escriure. Com quan d’adolescents omplíem llibretes de versos. A l’edat d’ara és escriure per necessitat d’enviar missatges de nàufrag des de l’illa que s’enfonsa i llençar-los en una ampolla al mar, sabent que no arribaran a ningú que no estigui en el naufragi. Sóc el blogaire de manual, condemnat a pensar que pensen que escric per a l'univers. Però, tant se val, escriure és encertir-me de mi mateix. Tu, en canvi, això d’escriure, no. Traduir, tampoc? Ah! Sí! Ara de poc has traduït els poemes de Joan B. Bertran. Ja et vaig dir que els trobo més bons que els originals. Originals d’orígens espuris.
I tant que ho havies fet, de traduir, i ho havíem fet a quatre mans. Michel Quoist, Gianni Rodari. Els Quatre contes de Borchert, no, són teus en exclusiva. Es nota que no hi sóc, no serien tan bons (et torno, doncs, la floreta). Gràcies de fer-me’ls arribar en fotocòpia de qualitat. Hi hauries d’incloure l’estudi «Wolfgang Borchert in Catalogna: La traduzione di Ramon Cotrina», que va publicar el butlletí de la Societat germanocatalana, Mitteilungen...
Em dius que t’estimes més llegir. I si llegeixes un amic, millor. Satisfà la quota de vanitat que necessites. Una vegada em vas dir que escriure com ho feia l’Espriu no valia la pena, ja ho feia ell, l’Espriu. I escriure més bé que ell, uf! quina mandra! Jo, en canvi, penso que si no ho escric jo, mal que sigui malament, ningú no ho escriurà per mi. Mai cap Espriu gran o petit no ho escriurà per mi.
A Vic, quan vàrem engegar les edicions d'Eumo, no sé si recordes que ens venia a veure un home que ens portava llibretes plenes de versos perquè volia que li publiquéssim un llibre. "Em surten sols, els versos", deia. "Em ragen. Els diumenges a la tarda la dona i la nena s'asseuen davant la tele o surten a passeig al carrer. Jo, amb la llibreta i el llapis, ja em veuríeu de cap a la taula i vinga a fer versos. No us enganyo". I en preguntar-li quins llibres llegia, ens va contestar que no, que ell no era pas de llegir, que a ell li anava l’escriure.
Quants Borcherts esperen la teva traducció! Ningú no te la farà per tu. Acabo de llegir dos llibres que la Carlota em va dur de la Fira de Frankfurt, Am Beispiel meines Bruders d’Uwe Timm i Mein Jenseits de Martin Walser. Pensava en la traducció que en faries. Tampoc ningú no espolsarà per tu el Retaule de pols que s’empolsa a les lleixes de la teva memoria d’escriptor. Annina Scalas, experta en els contes curts (Kurzgeschichte) de la literatura alemanya, de Borchert en especial, deia a l’estudi de la teva traducció que a l’obra de Wolfgang Borchert si rispecchiano il destino e la profonda disperazione di una generazione precipitata nell’abisso.
En quin precipici s’ha precipitat el destí de la nostra generació? I la profunda desesperació d'alguns dels seus representants que ens han sigut tan pròxims?
