dimecres, 9 de juny de 2010

ODA A HÖLDERLIN

Amic de jovenesa, a tu revinc ple de gratitud
als vespres, quan entre les branques del lilà
del jardí endormiscat
no passa sinó el ressó del brollar de la font.

Ningú ja no et coneix, amic!; anys ha que el nostre temps
s’ha allunyat dels callats encisos de Grècia;
sense pregàries, sense déus,
anys ha que passa avall el poble cobert de pols.

Però a la secreta colla dels foraviats,
a qui el déu marcà d’enyorança l’ànima,
els ressonen endins les notes
de la teva divinal arpa encara avui.

Fatigats del dia, anhelants ens girem
vers l’ambrosia de la nit dels teus càntics,
perquè amb el batec de les seves ales
ens cobreixi de somnis daurats.

De quin fons insondable emergeixen aquests versos de Hermann Hesse? Qui sap si del mateix «enyorament inextingible» del poema de Hesse, enyorat de Hölderlin, enyorat de Grècia! Qui sap si l’ambrosia de la nit dels «seus» càntics no cobrirà de somnis daurats la versió enyorada, enyoradissa!








Der Wanderer über dem Nebelmeer
Friedrich Caspar David