EL SETÈ JOAN

Sis Joans
Han enderrocat la torre de l’Escola Sis Joans al capdamunt del carrer Anglí. Plantada en els intersticis del sistema franquista, va viure unes dècades dels ideals educacionistes de la tradició pedagògica catalana, però va sucumbir a l’enderroc dels valors que il·luminava el far de l’humanisme representat en Carles Riba, autor dels contes Sis Joans, publicats fa vuitanta anys el 1928.
Res no és perdut per sempre. Al Teatre Nacional de Catalunya arriben els Sis Joans entre els espectacles programats dins del cicle El Nacional petit: «Sis Joans, sis contes morals amb els quals Carles Riba va voler ajudar els nens i les nenes a créixer i a formar-se com a persones lliures i responsables.» Els ideals educacionistes que tornen? que volen tornar? que haurien de tornar? que han anat aigua avall per sempre? Que reneixen incessantment?
La torre d’Anglí se n’ha anat aigua avall, runa i ruïna. Hi construiran un nou edifici. Els Sis Joans reneixen al TNC, anirem a aplaudir-los als intersticis simbòlics del teatre com a educació i apareixerà el setè Joan. El Joan i la Joana que creuen en els ideals de l'educació.

Futurs Jo@ns...

M'HA TELEFONAT LA JULITA

Ensenyar a caminar
M’ha trucat la Julita per dir-me que em va ensenyar a caminar.
–Sóc la Julita. Te’n recordes? Et puc dir de tu, oi?
–Sí, sí…
–Jo et vaig ensenyar a caminar. És que t’ho volia dir. Te’n recordes?
El link m’ha funcionat. La Julita, i tant!, la mainadera. Em diu que té vuitanta-quatre anys. L’únic que recordo és que, quan ja no em feia de mainadera, anava a casa seva perquè em pentinés. Em sabia fer unes ondes com ningú més. O qui sap si hi anava perquè m’omplia de petons. El seu xicot era el mosso i es van casar i prosperar. No en vaig saber mai més res.
No hi havia caigut. La Julita reivindica el títol d’ensenyar a caminar, del know how que ens allibera de les quatre grapes. Ensenyar a caminar deu ser un dels primers i fonamentals ensenyaments iniciàtics.«Amb la consciència crítica d'espècie, comencem a sentir-nos humanitzats», Eudald Carbonell.
Baixar de la falda de la Julita degué ser com baixar de l’arbre el meu ancestre i desafiar dempeus les regions ignotes de l’existència. Gràcies, Julita, d’ensenyar-me’n.

IMPACIENT

Els ametllers no floreixen si no ho diuen els noticiaris
Llegeixo el poeta italià Antonello Borra:

Per què no aconsegueixo de viure el present?
Estic sempre ja en el després
o encara dins l’abans, com un impacient.

Em pregunto si la impaciència és de no saber esperar o de no poder aguantar? Viure el present és el que prometen tots els noticiaris per terra, mar i aire, de paper, ràdio i TV. El present passa per davant de casa, surto a trobar-lo i té,veig que els ametllers han florit. Per què cap noticiari no n’ha dit res? El present deu ser dissimular que els ametllers han florit. No he dit res.

ONZE DE FRANKFURT

Pomes i cebes.

La poesia de Günter Grass, «Liebe geprüft / Amor comprovat» (Vegeu el post de post-Frankfurt de 15.10.07), que a la presentació del llibre Carrers de frontera a la Fira del Llibre de Frankfurt vaig llegir en clau d’unió/desunió dels amants i vaig estendre a la unió/desunió de les cultures d’expressió alemanya i d’expressió catalana, pressuposa una primera lectura contextualitzada en clau històrica i política germanoalemanya, a l’època dels dos estats/dues pomes, la República Federal i la República Democràtica, que partien no només el territori geogràfic sinó l’espai mental i sentimental de molts alemanys. Em semblava que entre alemanys no calia al·ludir a l’obvietat, però ara, en veure el llibre Onze de Frankfurt, on es recull amb altres aportacions, m’adono de la necessitat de fer explícit que el motiu del poema és –també– la unitat/dualitat dels alemanys partits per la frontera interalemanya, o germanoalemanya, de la qual el mateix Grass és exponent fins a les seves memòries, on “pela la ceba” sense pinyol de la seva pertinença a un país que és un i dos alhora. Quin país, però, no ho és?
A "Les 2 Catalunyes" (Avui 15.01.08) en què Albert Om enumera les múltiples dualitats del país hi afegiria la Catalunya que sap que és dues i la que no ho sap, la Catalunya que llegeix "Les 2 Catalunyes" d'Albert Om i la que no les llegeix, la que mossega la poma i la que pela la ceba.

MÉS DE L'ANY DE BLOQUER

Llançats al flux voraginós de l’espai cibernètic
En l’haver de l’any de bloquer/blocaire hi compto també que el llibre en paper Puntes i Punters ha fet descobrir el bloc a alguns amics i els ha fet escriure coses tan sucoses com aquesta que reprodueixo:

Ricard: Espero que el nou any us provi, i que a tu especialment et prova ho comprovo amb el volumet que m’ha arribat fet de puntes i cops de punter, amicals i cordials, tanmateix, i que, si més no, té l’avantatge de la palpabilitat enfront de l’eterialitat dels blogs cibernàutics amb els quals em perdo i m’hi perdo. Si no m’erro, endevino en aquest recull un assaig, exposat, de deixar constància dels esdeveniments que incidentalment tracen les incisions que et marquen cada dia, o alguns dies més que d’altres, de manera que pots abraçar fàcilment amb una mirada retrospectiva el curs que traces en aquest terrer que és el nostre. Bé, no sé si aquest correu no serà un paper més llançat al flux voraginós de l’espai cibernètic i, com a tal, llençat al buit. Per si mai t’arriba, però, qui sap si no podríem quedar de trobar-nos un migdia amb l’excusa de dinar per aquests verals i poder parlar d’això i d’allò, o, si tant m’apures, dels durs coixins que a cops de punta ens fem, uns penelopant, altres circeant. Una abraçada, Manel.

(No et sap greu, oi?, Manel, que penelopi amb el teu correu. T'agafo pel mot dinar.)

BALANÇ: HAVER

L'illa d'Atlàntida

Primer any de bloquer
Sota la pressió del pensament que el que estic fent amb el meu bloc és resistir a despenjar-me del món i de l’època que m’han tocat de viure, el primer aniversari de bloquer em porta a fer balanç del primer any. A l’haver hi poso el llibre de paper Puntes i Punters. Existeix gràcies al bloc. El bloc em va lligar al compromís d’escriure la «punta» setmanal per al butlletí electrònic de la UVic i al compromís de respondre un per un als «punters» en agraïment a la seva contribució a la Miscel·lània. La majoria dels amics que aquests dies reben el llibre no deixen, però, de dir-me que ara sí, que llegir en paper és una altra cosa. Crec que l’edició diamant que n’han fet la Carlota i en Ton Granero per a EUMO augmenta la superioritat del paper en les preferències dels meus amics, molts dels quals són renitents a la pressió dels blocs i de les pàgines electròniques.

EL BLOC I LA GRUA

Un any de bloc
Fa un any que els biciclistes de pega em van regalar un bloc que deia que una vegada els biciclistes de pega em van regalar un bloc que deia que em regalaven un bloc perquè no em quedés enmig del fang. Al principi em pensava que em regalaven una joguina per distreure’m. Després em vaig adonar que era una juguesca per veure com s’ho fa un intel·lectualet com jo, quan arriba a setanta anys. Com que m’estimen, no volen veure’m parat a la cuneta, mentre el món que m’ha tocat de viure va fent la seva via.

Gràcies, ciclistes. Heu convertit la pega en sort. No sé si el bloc traspua moviment, però el fet és que m’empeny perquè no m’arrambi a la zona de seguretat a esperar que vingui la grua a buscar-me. Vindrà igualment, encara que no l’esperi. Mentrestant circulo enmig del trànsit de l’època.
L'època serà la meva època, mentre hi circuli. I si embusso, arrambeu-me o us aguanteu.

SI FOS EL REI BLANC

Si fos el rei blanc regalaria ganes de regalar llibres. Si fos el rei ros regalaria ganes de llegir-ne. Si fos el rei negre regalaria temps per a llegir-ne. Com que no ho sóc, els he escrit aquesta carta:

–Mireu, senyors reis, resulta que al meu país passem una gran calamitat: la gent no llegeix. Els uns no en saben, els altres no tenen temps o no en tenen ganes. El fet és que no llegeixen. Els comptadors donen xifres tan elevades, que costa de creure: la meitat de la població no obre mai cap llibre. Ho heu entès, oi? Un de cada dos presumptes catalans és illetrat convicte. Aneu pel carrer pensant que tothom és si fa o no fa igual, però resulta que una meitat és totalment diferent de l’altra. Tan totalment diferent com ho puguin ser els lectors dels no lectors.
Vosaltres, els tres reis, sou prou diferents de diferències d’aquelles que diuen positives. Només cal veure els tres colors de l’única raça humana que us fa més iguals que diferents. Però també us igualen els llibres. Diuen que sou més savis que reis, més gent de llibres i cultura que de ceptres i exèrcits. Per això la rellevància que teniu durant les festes de Nadal us ve de la cultura i no de la condició règia, tan poc apreciada en temps tan poc monàrquics. Fins al punt que us converteixen en màgics andreus de jocs de mans.
No us estranyin les identificacions que neguen la identitat. Molta gent ha rebut la felicitació d’un alt organisme educatiu que desitja «feliços dies», així, en asèptic, per no ferir ningú, però ferint més gent que la que presumptament no volia ofendre. Ho heu d’entendre: si us retiren la condició de reis i us desitgen «feliç màgia de Nadal» (del conseller, s’entén, perquè l’altre Nadal, el vostre, és innominable), no us n’estranyeu. L’important és que aneu passant cada any i que cada any us puguem rebre com el que vulgeu ser: reis, savis, mags o simples passavolants sense cap més poder que el que us vulguem atribuir, com ara el poder que us atribueixo sobre la lectura fent-vos destinataris dels meus desitjos més fondos.
Res no desitjo tant –en termes diguem-ne socials– com que llegir llibres sigui una activitat de tothom. Tan general com rentar-se les dents i les mans. Ja sé que no tothom se les renta, però és com si tothom ho fes, perquè ningú no gosa confessar que no ho fa. En canvi, hi ha abstemis de llibres que no tenen cap vergonya de dir-ho, com aquell regidor de cultura d’un ajuntament franquista que presumia de no haver llegit mai cap llibre i que això no havia pas frenat la seva carrera política. Això és el que desitjaria que no pogués passar.
No us estigueu de regalar llibres. El que passa, però, és que regalar llibres no vol pas dir que seran llegits. Aquí rau, senyors reis, la qüestió. Per això us proposo que abans de regalar llibres, regaleu, primer ganes de llegir-ne, introduint en les consciències el rau-rau de la curiositat lectora, el gustet de la lletra impresa, el convenciment que la lectura fa créixer, la presumpció que llegint es respira més bé. Llegir no dóna la felicitat, però pot ensenyar perquè no dóna la felicitat.
Ara bé, amb les ganes de llegir heu de regalar temps per a llegir. Com que sabem que el temps és elàstic, heu de regalar capacitat d’organitzar l’agenda i d’assignar-hi hores de lectura que no siguin els moments d’espera de la son d’abans d’apagar el llum. Prioritzar la lectura és un propòsit relativament freqüent, tant com no complir-lo. Doncs, regaleu la força d’eliminar la possibilitat que la manca de temps serveixi d’excusa.
Ja sé que demano coses més difícils que regalar llibres. De llibres en regala el president Montilla i tot. I bé que fa. Però vosaltres sou mags, dotats de la capacitat que us donen els meus desitjos i els de la meitat lectora del país. Per això, si no podeu regalar ganes de llegir i temps per fer-ho, no us hi amoïneu. És culpa de la feblesa dels nostres desitjos. No creiem prou en la possibilitat de desempatar el cinquanta per cent que llegeix i el que no llegeix. Amb tots els respectes.»

Publicat a El 9 Nou 04.01.2008

PAISATGISME A L'ESTANY

L'estany i el seu príncep
Amb l’arribada del 2008 les ganes de reprendre, de tornar-hi, m'han crescut inesperadament pel cantó d’una sorprenent descoberta. He conegut un home jove, un noi, que té un estany. Sí, sí, té un estany de veritat. Petitó, més aviat és un estanyol, però tanmateix té tot el que ha de tenir un estany. Fa unes dues hectàrees, l’aigua arriba a un metre i mig de fondària, té dues illetes, un entorn de canyís, una ufanosa vegetació de ribera i el que és l’essencial d’un estany, aus, ocells, rèptils, peixos, selvatgines. Avifauna. Per això són els estanys de veritat. No és una meravella? I una segona meravella és anar a l’estany el dia d’acabar el 2007, trobar-hi un home jove, un noi, equipat amb aparells de fotografia, que es presenta i et diu: «l’estany és meu. Volia un estany i em vaig fer aquest. El vaig comprar en estat d’extinció entre el secà i l’aiguamoll, el vaig enfondir, restaurar, replantar i ara ja és un estany de debò.»
Jo sabia que en els contes hi surten nois que tenen un planeta o un asteroide i que, quan hi arriba un aviador, li demanen que li dibuixi un xai. Però no sabia que hi ha nois que tenen un estany o, segons com us ho mireu, estanys que tenen un noi. Jo, l’estany ja el coneixia, és clar. Aquell dia, tornant de Pals per l’Estany Marisc i can Bac, passava a veure’l com acostumo a fer de tant en tant. Allà m’hi esperava la sort de fer la coneixença del noi de l’estany, del seu descobridor, en definitva del seu creador, que és un enginyer mediambiental i paisatgista de Girona. Me’l va ensenyar com qui ensenya la cosa més estimada de la vida, perquè es veu que de petit ja somiava tenir un estany, estudiar ornitologia i tot això de l’avifauna i fer país fent paisatge com qui el pinta en una tela de cavallet.
Avui l’enginyer i paisatgista m’ha enviat un correu amb la presentació del seu estany il·lustrada amb fotografies, que és una nova petita meravella. Després de demanar permís per explicar «una bonica història d’un petit paradís al cor de l’Empordà», comença:
–L’any 1991 vaig decidir comprar una de le cubetes de l’antic estany de Boada, al municipi de Palau-sator (Baix Empordà) i convertir-la en un estany–.
Així, amb aquesta naturalitat lacònica, continua la presentació del procés de recuperació de l’estany. Sense amagar les dificultats naturals –comprensibles– i municipals –incomprensibles– que va haver de superar fins que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya li va donar la raó: tenia tot el dret de fer-hi el seu estany i engrandir un bocí la superfície humida de l'Empordà petit.
–I aquí el teniu– comenta al peu d’una imatge. –Ben ufanós en arribar la primavera del 2005, amb una bona part de la superfície dominada per les aigües lliures i un cinyell de vegetació palustre que permet que la fauna s’hi arreceri–.
En tinc un goig fondo de saber que l’estany de Boada, a les Closes Fondes, que tant estimava, ara me l’estimaré més, perquè se m’ha personalitzat en la història del seu creador, del príncep paisatgista que planta el somni de la seva vida en un estany del paisatge de l'entorn.

CAP D'ANY

Comencem bé. L’any nou m’ha fet venir ganes de tornar-hi, per dir-ho d’alguna manera. Les sento pujar d’endins. Sota la retòrica banal de les dotze campanades alguna cosa deu haver-hi de molt fondo en el cap d’any. Deu ser que el cicle de la natura encara fa rodar les societats organitzades segons el calendari, amb els individus que hi estem atrapats. Abans eren les feines del camp que marcaven el ritme, ara són els grans magatzems.
Pel que fa a les meves ganes de tornar-hi, potser no m’han vingut només de l’ancestre. També hi ha contribuït el llibre El (des)crèdit de la cultura. Llegint-lo aquests dies m’han revingut estímuls per continuar fent d’intel·lectual culturalista, de treballador de la cultura que s’havia dit en un temps. Al capdavall és el que he fet tota la vida.
Hi ha libres que són interessants o informatius o distrets. D’estimulants no n’hi ha gaires. Aquest ho és. És un llibre col·lectiu que, desconjuntat i tot ¬–com no podia ser altrament– i potser gràcies també al desconjuntament, planteja qüestions essencials, noves i urgents sobre una quaestio disputata tan vella com anar a peu, la cultura.
A qui se li acut parlar de cultura a les nostres alçades post de tot, més postculturals que mai després del fòrum de les cultures. Cultura? Això tan horrible que a vegades fa treure la pistola, o tan soporífer que fa venir una son eterna, o tan pretensiós que fa tancar els llibres. Doncs, sí, se’ls ha acudit a una gent a qui la cultura fa pensar, discutir, investigar, escriure i, a més, editar en llibre el que pensen, discuteixen, investiguen escriuen. La cultura agafada com un tot i vinga, som-hi, comencem per les definicions i a veure on arribem. Fent tempteigs, però sense pors. Citant autoritats, però sense reprimir-se. Aventurant idees, però sense esbojarrar-se. Assajant, vaja, que vol dir provant de dir el que encara no s’ha dit o no s’ha dit de la manera que ho puc dir només jo.
Aquesta és la clau del llibre sobre El (des)crèdit de la cultura, escrit sobre muntanyes de crèdit, que m’empeny a emprendre un altre any amb més ganes. Resulta que no és una novetat de llibreria, però tant li fa, per mi és nou d’idees. Fins i tot d’idees d’alguns dels autors que em pensava que ja me’ls sabia. Són Fina Birulés, Joan Borja i Sanz, Salvador Cardús, Carles Llinàs i Puente, Josep Murgades, Oriol Pérez Treviño, Bernat Puigtobella, Magí Sunyer, Eulàlia Vintró. L’han coordinat Trinitat Gilbert i Albert Mestres per a inaugurar –era el 2005– la col·lecció «Argumenta» de les Edicions El cep i la Nansa de Vilanova i la Geltrú. No assenyalo cap nom sinó tots. Ho podria fer, però m’interessa més el conjunt, el resultat final, que és fruit tant dels assaigs que m’agraden més com dels que no m’agraden tant. Hi endevino una solidaritat que no sabria dir d’on els ve, però que no podria tampoc negar. Les preguntes que et fas llegint qualsevol dels assaigs sobre El (des)crèdit de la cultura salten de l’un a l’altre, són preguntes de preguntes fetes a unes altres preguntes. Per això m’ha agradat. És un llibre dels que obre més interrogants que no en respon. Això, fer preguntes costa més que respondre-les.
Una pregunta de les bones, si no té resposta, no passa res. Val més una pregunta sense resposta que una resposta dolenta. Val més un llibre que et compliqui les coses que no un llibre d’autocomplaença que et digui el que ja saps i et faci sentir genial perquè «ja ho deia jo».
Llegiré els altres llibres de la col·lecció «Argumenta». Ja havia llegit el núm. 5, Mutacions d’una crisi. Mirada crítica a l’edició catalana (1975-2005), que ara també redescobreixo per allò de la solidaritat, no entre els assaigs d’un volum sinó entre els volums d’assaig de la col·lecció. Ara també em fan set els altres volums, el 2, el 3 i el 4.