THÉRÈSE KRISTEVA MON AMOUR

La passió mística d'escriure.

Com és el femení gramatical de guru? gurua, gúrua? El faria servir per a celebrar que Júlia Kristeva, la guru de la transtextualitat i la psicoanàlisi, s’ha embrancat en una relectura de l’escriptora mística castellana Teresa de Cepeda i li ha dedicat 750 planes d’un relat –ni tractat ni novel·la– que creen disgust entre els seus admiradors. Com no desaprovar la «passió» d’una lectora atea per la literatura mística, catòlica per més inri? Com no rebutjar el títol, Thérèse mon amour. Sainte Thérèse d’Avila, que profana Hiroshima mon amour, de Margueritte Duras/Alain Resnais? L’actitud és reversible. Des de l’ortodòxia creient sostenen que sense creure-hi, sense les complicitats de la fe, no es pot entendre res de l’experiència dels místics. Ja s’ho faran. Jo em mantindré en la meva fe: la literatura és sempre literatura encara que sigui mística o a desgrat que ho sigui. Mentrestant escolto amb complicitat «tel·lúrica» el cantautor Roger Mas que canta versos de Verdaguer que diuen que són "versos místics".

NAJAT EL HACHMI

Coïssor als ulls

Les novel·les no són lliçons d’història ni tractats de sociologia per explicar el que passa, però tampoc no són simples divertiments per distreure’ns del que passa. Creen móns imaginaris on la realitat a vegades és més real que la que passa davant dels nostres ulls. Són emanacions de la vida que a vegades fan coïssor als ulls. Immersions en aigües profundes que ens descobreixen realitats submergides en aquella part de nosaltres mateixos que no voldríem veure. Ho pensava tot llegint L’últim patriarca. Si encara no l’heu llegida, llegiu-la. Hi sentireu un cop més el poder de la literatura.
[...]
L’últim patriarca es llegeix com una «novel·la d’evolució», (Entwicklungsroman), contada per la nena que, trasplantada del Marroc a Catalunya en virtut del reagrupament familiar, comença un procés de «desagrupament» que la porta a créixer prematurament cap a la vida adulta, fins a trencar la filiació del pare dèspota i aferrar-se al seu destí de dona lliure. Una novel·la d’evolució cap a la llibertat de viure i d’escriure, perquè vida i escriptura formen una unitat indestriable en la protagonista narradora. Per això llegeix el diccionari en cerca de claus ocultes i fa comparèixer «germanes» de llet(ra) com la Mila de Víctor Català o la Colometa de Mercè Rodoreda, a més de la Carol-Anne de Steven Spielberg (Poltergeist) o la professora de Zadie Smith (Dents Blanques).
[...]
Es tracta de la violència en principi més humana i més civilitzada. La violència que neix al si de la família i té en la família el seu estatge. La família com a institució primordial, jerarquitzada sobre violències transmeses com una herència. El patriarca pretesament últim és la personificació d’aquesta violència atàvica, ancestral, activada en una operació tan violent com és l’emigració i potenciada per la violència masclista de la penetració anal com a «dret» consuetudinari del mascle sobre la femella, a qui imposa la virginitat fisiològica.
[...]
Però l’emigració d’un país de «moros» a un país de «cristians», per dir-ho en els termes de la novel·la, no és només una operació de naturalesa econòmica i social o de «multiculti». És també una operació simbòlica en l’imaginari del «moro» i del «cristià», un antagonisme latent, alimentat per segles de folklore presumptament ingenu. I encara una quarta violència hi entra en joc, la de l’explotació paternalista sense pietat de la mà d’obra immigrant.
Contra tanta violència l’art d’escriure de Najat El Hachmi aconsegueix de crear un món que ens fa coïssor als ulls perquè el reconeixem nostre. Ni la ciutat d’origen ni la d’arribada no hi surten mai pel nom. La del Marroc és «capital de província» i la de Catalunya és «capital de comarca». Com Miquel Llor a Laura a la ciutat dels Sants va aixecar el vel de la boira per mostrar un Comarquinal que els comarquinalencs no reconeixien, Najat El Hachmi ens fa baixar a un món on viure no és viure a la ciutat «a la mesura humana» on a cop d’eslògans publicitaris ens hem cregut que vivíem. Hi ha una ciutat de violència de gènere, racisme, alcoholisme, drogues, explotació, que també és la nostra. Per més que mirar-la ens faci coïssor als ulls.
El 9 Nou, 21.04.08

FUTBOL/LLIBRES/ROSES

Faltava el 23 d'abril
Educatiu, l’esport? No frena ni canalitza la violència, com creuen certs intel·lectuals infantilitzats per la pilota i pels periodistes, sinó al contrari, la crea, la genera, la fomenta i la difon.

Democràtic, l’esport? En ell mateix és un dels grans sistemes totalitaris actuals. Omnipresent a les pantalles, a les converses, als noticiaris. A cada mitja hora de cada hora de les 24 hores de cada dia. No és que els mitjans estiguin al servei de l’esport, és l’esport que ha esdevingut el mitjà més poderós del món.

Identitari, l’esport? L’esport és l’únic projecte d’aquesta societat sense projecte. La nació ja no és el poble sinó un equip; ja no és el territori sinó un estadi; ja no és la llengua sinó els brams dels seguidors.

De Le Sport barbare, de Marc Perelman.

QUITRÀ A LES PANTALLES

La por del lector

Hi ha dues menes d’escriptor(e)s: els qui tenen por davant del full/pantalla en blanc i els qui en tenen davant del que han escrit. Però no són pors diferents. És la mateixa por. L’oblit i el record són la cara i la creu de l’escriptura. Així com la moneda no és moneda si no hi ha cara i creu, l’escriptura és escriptura si té cara oblit i té creu record. Amb la meitat de la por no hi ha escriptura, només hi ha por.
Escriptures de cara i creu, com la de Perejaume, que escriu una «Modalidat d’assaig, gràfic i icònic, sobre l’oblit i la llum de cada dia. Obrat amb una por que ja no és por al full en blanc, sinó que és por al full i del full en negre, por al full i del full transitadíssim, atapeït de signes i grafies, i iconogràficament enquitranat».
I la por del lector? Diria que és la por de no sentir por davant del quitrà.

LA PROVOCACIÓ DEL 20%

«És lícit enganyar el poble en bé del poble?»

Ho preguntava el rei il·lustrat Frederic II de Prússia als savis d'Europa.
És lícit manipular els tants per cent en bé dels tantspercentuats?
Hi ha tres vints per cent coincidents. El 20% de llibres en català, el 20% de comissions del Carmel, el 20% d’aigua als pantans. El del Carmel és amagat en bé del poble sota l’alfombra que val més no aixecar. El dels pantans s’aireja perquè així el poble no veu la gestió dels gestors de la sequera. El dels llibres no sols no és amagat sinó que és exhibit al poble per a intimidar el 20% que en queda. Si sou d’aquest 20% restant, prengueu-ne consciència: sou el 20%. Si sou de la maquinària que no renuncia a la solució final, no tingueu pressa, el 20% baixarà al ritme previst. L'any vinent serà entre el 19.9 i el 19.8. Ara a vigílies del dia del llibre és un bon moment per proclamar-ho. Sembla, doncs, que és lícit enganyar el poble en bé de qui té el poder d’enganyar-lo.

LA VEU I L'AUDIÈNCIA

M’envien les declaracions de Ramon Folch sobre la Universitat (EL PAÍS, 13.04.08) perquè hi digui la meva.

1) I tant que un estudiant mediocre i benestant hauria de pagar el cost de la universitat. El règim de finançament de les universitats dites públiques beneficia els rics. Quan ho entendran els pobres?

2) La mobilitat funcional dels professors no és possible en règim de funcionariat. Les places de funcionari estan blindades per les lleis de funcionaris, reblindades pels sindicats i re-reblindades per la funcionarització interioritzada. Abans funcionari, després professor. Quan ho entendran els qui no són funcionaris?

3) La Llei d’Universitats de Catalunya és un apèndix inoperatiu de la Ley Orgánica de Universidades. La LOU no és un marc, és una llei orgànica. Els administradors de les Universitats catalanes no administren sinó la submissió orgànica en la qual estan instal·lats tant els administradors com els administrats. Quan ho entendran els qui voldrien «empresarialitzar» les universitats?

4) Sense rendiment de comptes no hi ha avaluació de la capacitat operativa dels gestors de les universitats. Gestors acadèmics i econòmics. Benvinguda la pressió dels consells socials de les universitats. Bolonya, que era una esperança, s’ha tornat una trampa. Els entrampats són els que són. On són els tramposos?

5) Benvinguda una nova veu que clama en el desert del desinterès de la universitat per si mateixa. La veu és el que val. No l'audiència.

NEWSEUM

Vols ser notícia?

Inauguració a Washington del Newseum, o Museu de la Notícia, posat sota la protecció de Dyehuty (Toth en grec), el déu egipci de la Paraula i de la Lletra, corresponent a Hermes. Hi ha res de més oposat que Notícia i Museu? L’efímer i el permanent. Si no hi ha res de més vell que el diari d’ahir, la notícia d’ahir del Museu de la Notícia avui ja és al Museu. La notícia és notícia per deixar de ser notícia i passar a ser peça de museu. Les hemeroteques, diuen, no són museus, són cementiris de paper premsa. El Museu de la Notícia serà el més interactiu. Tots els noticiaris simultanis de tots els mitjans convertits en peces museístiques. El visitant serà ell mateix Notícia, peça de museu i usuari de museu que farà l’experiència d’existir/desexistir i de visitar-se en plena transformació. Pagant entrada, se suposa.

FRUITS/VELLS DOLORS

Fruits d'antics dolors.
M’impressiona (o hauria de dir m’emociona?) llegir en el Frankfurter Allgemeine Zeitung d’avui 5 d'abril els esforços d’un polític català com Josep-Lluís Carod-Rovira per fer entendre als lectors en alemany que volem que ens entenguin com a nació, que pensem que ens poden considerar una nació, que vegin com cada cop més catalans descobreixen que l’Estat espanyol no és el seu Estat, que acceptin que és una causa justa lluitar políticament per un Estat propi, que és bo per a ells intentar d’entendre una nació europea en cerca d’Estat que vol fer-se entendre. M'emociona això i que l'entrevistador, un dels (des)informadors de la Fira del Llibre de Frankfurt, no faci servir en cap moment el mot "separatista". L'ambaixada catalana a Berlin, fruit de vells dolors, obre possibilitats culturals que bé hauran de donar fruit. Bé han de donar fruit un dia aquests vells dolors. Oi que és un vers de Rilke?

DESARMAMENT

Al poeta Hugo Claus

El Dia Mundial de la Poesia, 21 de març, no vaig saber la mort, dos dies abans, del poeta neerlandès flamenc Hugo Claus. M’ha arribat ara llegint a Le Monde des Livres (28.03.08) l’adéu del seu amic Cees Nooteboom:
"[…] I és així com les últimes setmanes es varen transformar en una llarga cerimònia dels adéus, els amics que volia veure encara anaven a casa seva, la seva dona, Veerle, feia d’aquestes vetllades una festa […] Sabíem el dia i l’hora que havia triat […] El dia de la seva mort, em va trucar per última vegada, amb veu rogallosa, però neta. En penjar, pensava en el nostre primeríssim encontre, tan llunyà, pensava en el jove de testa romana instal·lat en el seu gran despatx davant d’una pintura mural d’Asper Jorn. Se n’ha anat com ha viscut, com home que no coneixia ni déu ni mestre. No li calia mestre, ell n’era un."
L’any 1980 la revista de poesia Reduccions, dedicà els números 10 i 11, de març i setembre, a la poesia neerlandesa (flamenca i holandesa). El poeta i traductor Bob de Nijs és autor de l’antologia, la traducció i l’estudi introductori. El poema seleccionat d’Hugo Claus, “Avís a la població” el dia 1 de gener de 1962, és una sàtira plena de sarcasmes sobre el paper del poeta, que acaba amb aquests versos que ens recordaven versos de Miquel Martí i Pol:

Res de missatge en aquest primer dia de l'any,

Però sí un avís a la població.

Aquest és el meu avís.
Aneu cap a casa. Després vindran, a la televisió
Els Contes de Hoffman. Eurovisió.
Mireu-ho.
[...]
I reciteu
L'oració del qui diàriament us mana i us domina,
l'oració dels vostres terrenals governs, que són governs-tripes de Déu.

Pare nostre
Que sou al cel,
Sigui santificada la vostra Bomba,
Vingui a nosaltres el vostre Regne,
Que els vostres Megatons s’inflamin ací a la terra
Com al vostre Cel.
La nostra arma nuclear de cada dia doneu-nos, Senyor, en el dia d’avui
I perdoneu la nostra Pau provisional
Així com vosaltres perdoneu els qui resisteixen amb grinyols de pau
I no permeteu que nosaltres caiguem en la temptació del desarmament,
Ans que puguem ser incinerats i desaparèixer.
Per tots els segles dels segles.
Amén.