BENET VS RIQUER

B de bàndol i B de barbàrie
Que Martí de Riquer digui el que diu («No vaig canviar de bàndol, vaig fugir de la barbàrie»), ja se li suposa. Que un periodista com Ignasi Aragay no li repregunti per què, per fugir d’una barbàrie, es va allistar a una altra barbàrie, ja no se li suposa. Servituds del gènere qüestionari in absentia, sense rèplica? (Avui, 29.03.08).
Per als vencedors la barbàrie sempre és la dels vençuts. Fa quaranta anys que ho diuen. Molt bé, que ho diguin, però no se’ls ha de deixar sense rèplica, perquè llavors sembla com si la seva barbàrie fos civilització. En boca de Martí de Riquer sona a prepotència gens senil. Ni un bri de rectificació. No hi havia cap altra opció que la vostra? Què es pot construir de civilitzat sobre la barbàrie que tolerava la vostra erudició medievalista, però es proposava d'exterminar una nació cultural?
Sort que les preguntes que no fan o no poden fer els periodistes a vegades les fa la coincidència atzarosa dels esdeveniments. Com ara que l’actualitat informativa ha fet fet compartir focus a Martí de Riquer amb Josep Benet. L’un assistint a la gala de presentació de la seva biografia, l’altre rebent el comiat de cos present just abans de l’aparició de les seves Memòries. Dos historiadors, deien les cròniques. Dues respostes històriques a la pregunta sobre la barbàrie. Però no respostes equivalents. La igualtat de valor històric passi, la de valor actualitzat no passa.

LE PESSIGOLLES DE LA CRISI

Protegir-se dels protectors.
Cada dia em costa més d’ofegar el goig que sento quan anuncien crisi. No me’ls crec, perquè no són mai sincers, però penso que qui sap i que aniria prou bé que una crisi frenés –anava a dir aturés– uns anys la bogeria constructora col·lectiva que encimenta el país. El col·lapse del sector immobiliari durant –posem-hi– una dècada és un d’aquells pensaments que em fan pessigolles quan m’adormo. Que s’acabessin les obres començades, això sí, però que no en comencés cap més en deu anys. Ni cases de pisos, ni polígons, ni urbanitzacions, ni carrers, ni cinturons, ni edificis singulars ni plurals, ni plans generals ni intervencions especials de protecció del territori. Diuen els savis que el territori es protegeix sol, però de l’únic que no pot protegir-se és dels seus protectors. També diuen que no cal témer la crisi, sinó els qui l’anuncien, que solen ser els qui la creen o en tot cas els qui se’n beneficien, mai els qui la paguen. Són pensaments fora del sistema, ja ho sé. Però de quin sistema? No pas del meu, sinó del que em té atrapat. Llavors em ve la son, sento les pessigolles de la crisi i m’adormo.

UNIVERSITAT TGV

No idealitzeu la Universitat.
Quan un estudiant abandona la universitat perquè l’havia idealitzada i ha deixat d’interessar-li, la culpa no se sap si és de l’estudiant o de la universitat o de tots dos (Avui, 23.03.08). Quan més d’una tercera part d’estudiants pleguen o canvien de carrera, perquè la universitat no satisfà les seves expectatives, no s’hi val repartir culpes. És el sistema que fa fallida.
Però el sistema no només és incapaç de satisfer les expectatives que la universitat genera en estudiants adolescents, sinó que els desqualifica per idealistes. «No idealitzeu la Universitat», els diuen els administradors del sistema en fallida.
Tenen raó. Com idealitzar la Universitat de Catalunya, que no sap/no pot/no vol aprofitar l’oportunitat de Bolonya? De fet l’oportunitat de crear una universitat més aproximada als ideals de Catalunya i d’Europa ja ens ha passat de llarg. La universitat de Bolonya arriba a Barcelona com el TGV, després de passar per Madrid. O sigui, ni més catalana ni més europea. Més espanyolitzada. A la Catalunya de les universitats els idealistes perden. Guanyen els administradors de la subordinació.

POESIA MUNDIAL

Som de mots
Dia Mundial de la Poesia. Arriba amb el diari El Punt «La poesia» de Josep Piera, en vint-cinc-llengües. Molt bé, Institució de les Lletres Catalanes/UNESCOcat.
Divendres Sant. Cinc anys de la guerra de l’Irak. Lluna plena. Dos missatges més de Bin Laden als "homes savis" d'Europa. Any Internacional de les Llengües. El calendari va fent la seva via, per dies, plenilunis, anys, segles, mil·lenis, mil·lenis d’anys llum, per anys de llengües vives, mortes, moribundes, agonitzants, immortals, per poesies de mots, per mots de poesies, Moriturae te salutant. Llengües de l’Any de les Llengües traduïdes, intraduïbles, ininterpenetrables, immediades.Traduir sense mediar. Poesies del Dia Mundial de la Poesia fora de calendari, fora de mediació. Guerres fora de poesia.
Hi ha veus que ens han fet ser de mots, diu el vers de Josep Piera.
I veus que ens han fet ser de no-mots. Veus que ens salven de la depressió. Som millors que el que volen fer-nos creure els que fan les guerres.

MONTAIGNE/RABELAIS

Ximpleries acurades o serioses

La culminació de la publicació dels "Assaigs" de Michel de Montaigne en traducció de Vicent Alonso és una bona notícia. Tant pel fet en ell mateix com perquè aquest III volum ja el teníem en traducció d’Antoni-Lluc Ferrer i ara podrem comparar dues traduccions. L’incipit convida a triar entre
«Ningú no està exempt de dir ximpleries. La dissort és de dir-les acuradament» i «Ningú no està exempt de dir ximpleries. La desgràcia és dir-les seriosament». El canvi de «dissort» per «desgràcia», d’«acuradament» per «seriosament» i sobretot la caiguda de la preposició «de» davant de l’infinitiu, indiquen quina és la posterior, passada per la pressió del català dit «contemporani».
Altrament descobreixo lectors que confessen sentir-se decebuts de la lectura dels Assaigs de Montaigne. «Me l’imaginava més gran», diu Francesc Hervada al blog Fusteria de Text.
Un amic em deia: –Més Rabelais i no tant Montaigne. Jo diria:–Montaigne sí, però Rabelais també. I no sabria dir si és una ximpleria acurada o seriosa.

TRADUCTE

Acte lingüístic

Al curs de Literatura i Traducció llegim que segons càlculs recents dues mil llengües tenen traduccions totals o de parts substancials de la Bíblia. Cap altre acte lingüístic no és comparable a la traducció del Llibre a dues mil llengües. Si la faç de la terra existeix, porta al damunt una capa de literatura bíblica traduïda. Discutim els actes lingüístics que genera Internet. Diuen que cada dia circulen 36 mil milions de missatges. En quantes llengües en quines magnituds significatives, a més de l’anglesa? No, no són comparables. L’originalitat del fenomen de les traduccions del Llibre és la mateixa traducció. Ni l’hebreu del primer Testament ni el grec del segon ja no els parla ni els escriu ningú. Sense traducció no existeixen. A l’origen ja eren traducció. Escriure un llibre traduït. Arribem a la conclusió que no hi ha original. De debò? Només hi ha traducte? Tot acte lingüístic és traducció? Aneu a buscar Steiner i ho discutirem: "Un prefaci a la Bíblia Hebrea". O Gaudí : "l'originalitat és el retorn a l'origen". O Perejaume: l'edifici de cap per avall, suspès, invertit, capgirat, per un fenomen traductiu, l'energia traductiva de l'acte lingüístic.

EXPIACIÓ

El silenci que no menteix

No callar és una forma d’encobrir la derrota justa. El derrotat injustament calla. Per contra, el culpable xerra i xerra. Ho sap prou el jutge del Cercle de guix caucasià. Quants electors autoacusats i arrepentits tenim? Xerraires o muts. Després d’eleccions, apareix el fenomen de l’elector arrepentit del seu vot o de la seva abstenció. Les autoritats l’haurien d’ajudar donant-li l’oportunitat de rectificar. Va tenir un dia abans per a reflexionar. Ara, passat el dia després de segona reflexió, hauria de poder treure’s del damunt una culpa que l’esclafarà fins a les pròximes eleccions. No és bona per a la salut social la presència de tants ciutadans penedits d’haver fet el que han fet. Cap expiació no hauria de ser perpètua com la del Temple Expiatori de la Sagrada Família. Electors arrepentits uniu-vos! Cap a una nova llei electoral que us doni una segona oportunitat.

EL MONSTRE MÉS FRED

El silenci que menteix

Callar és una forma de mentir. Mentir no és pas sempre dir coses contràries a la veritat. El silenci també menteix. Com el silenci dels poderosos que administren la veritat i la falsedat. En temps de campanya electoral Nietzsche em fa pensar en el mutisme patològic, encobert de xivarri mediàtic: «l’Estat és el més fred dels monstres freds. És fred fins i tot quan menteix; la mentida que surt de la seva boca és: “Jo, l’Estat, sóc el poble.”» La mentida de l’Estat afectat de mutisme és tan freda que corgela el cor de les persones que fan un poble.

PALAU I FABRE (DE)CLAMANT

¿On podré deixar dit? (28 de febrer).
Ens hem saltat el programa del seminari de Literatura i Traducció i hem anat de dret a Palau i Fabre. ¡Quina experiència llegir poemes seus amb gent de vint anys que no saben ni que existís! Avui tocaven les cosmogonies, els mites dels orígens del món que han construït les religions i les literatures antigues d’ençà dels temps fundacionals. Els llibres de la Bíblia, l’Alcorà, els Vedes, els mites maies. Quatre propostes literàries en traduïbilitat incessant. Avui, a més, s’ha incorporat al seminari una altra Laura, de Catalunya. Benvinguda.
L’enllaç amb la poesia de l’Alquimista ha vingut rodat. Hem llegit el seu Cant espiritual en quatre llengües, primer distintes i després totes quatre alhora. Ha fet una música com un coral de Bach.
He recordat que Palau i Fabre escrivia versos per ser dits i deia els versos declamant, posant-hi la matèria fònica que solda música i sentit. Sentir i veure Palau declamar «Los dos campanars», és un regal immens de Perejaume el dia que va fer ressonar setanta veus «verdagueres» declamant Verdaguer simultàniament des de setanta punts del terme de Folgueroles, mentre Palau, únic i sol, (de)clamava al peu del pedró monument l’elegia final de Canigó.
¿On podré dir, on podré deixar dit, on podré inscriure
la polpa del fruit d’or sinó en el fruit,
la tempesta en la sang sinó en la sang,
la poesia en la veu del poeta sinó en la veu de la seva poesia?