VANITAT DE LES MEVES VANITATS

‘Omar Khayyâm

"Llegir ‘Omar Khayyâm assegut al bar
a la vora del mar i després cridar
el cambrer i dir: «Si us plau,
vi per a aquest hipòcrita lector!»". Antonello Borra

"En el remolí de la vida només són feliços els homes que es creuen savis i els que no tracten d'instruir-se. Jo he estudiat tots els secrets de l'univers, i he retornat a la meva soledat envejant els cecs que em trobava." 'Omar Khayyâm

"Oh vanitat de les meves vanitats,
reflecteix-te al mirall,
digue’m que no em faig vell,
jo ja ho sé quina és la veritat." Antonello Borra

SALVAT-PAPASSEIT

Andrea, Laura, Lucía

Primera sessió del Curs de Literatura i Traducció. Som quatre, tres alumnes i jo. Tots lliures. Tot opcional. Són l’Andrea, de Mèxic; la Laura, de Galícia, i la Lucía, d’Andalusia.
–Per què heu fet aquesta opció, si teniu el castellà de llengua A? Ja sabeu que el curs és en català i que tractarem la literatura i la traducció amb amplitud universal i multilingüe, però des de la perspectiva catalana.
–La resposta –em diuen– encara no la tenim prou clara. Ho sabrem quan hàgim acabat el curs.
Està bé, això de decidir-se per tempteig. Un símptoma de l’època? Elusió del compromís? Més aviat hi veig un vestigi de llibertat d’estudi. En el sistema universitari actual no hi ha espais per a l’activitat intel·lectual lliure. La maquinària funcionarial, que ara es presenta disfressada de Bolonya, ho cobreix tot. Ni els estudiants ni els professors no poden decidir res. Tot els ve dictat. Com Woody Allen, que a la pregunta del seu fill sobre qui mana a casa, respon:
–Naturalment, mano jo. –Però, després d’un silenci, continua: –Naturalment, les coses importants les decideix la mare.
Aquí ni l’estudiant ni el professor no decideixen res d’important. Ho decideix la mare funcionària.
Per començar el curs hem agafat la poesia de Salvat-Papasseit «Diumenge», de L’irradiador del Port i les gavines, en la traducció a l’anglès de David H. Rosenthal. Provisionalment ens hem inclinat cap a la impossibilitat de la traducció literària.
El vaporet passeja els bells somnis atlàntics,
ran dels molls en la calma.
Són bells els somnis atlàntics somiats des de Mèxic, Galícia, Andalusia?
L’home de les taronges passa el carretó ple.
Passar i passejar. El nexe entre «passa» i «el carretó ple» ens descobreix la creativitat lírica de la sintaxi.

FORTUNA IMPERATRIX MUNDI

Un ioc periyós
El veritable perill no és el professional incompetent que no sap dir ni «lloc» ni «joc», sinó el manaire incompetent que el posa davant del micro d’un mitjà audiovisual. Conec un assessor lingüístic en nòmina que no ha distingit mai entre l'ela catalana i l'ela castellana. «Voleu dir?», va confessar un dia que li feien observar que al mitjà «assessorat» per ell s’estenia la pronúncia castellana de l'ela castellana. «Com dius que es distingeix?».
Un deu a l’article de Lluís Montserrat a l’Avui, 15.02.08. Un pas més: noms i cognoms dels veritables responsables del ioc periyós.
O de la Carmina, que no és la meva amiga, sinó el conjunt gloriós de poemes medievals Carmina Burana, passats per Carl Orff a una cantata escènica. Mentre celebrava la denúncia del «ioc periyós» a l’Avui, a Catalunya Música m’etzibaven la Carmina. La pobra veu de qui no sap ni un borrall de llatí ni sap consultar Viquipèdia, on trobarà que carmina es pronuncia càrmina, no hi té tanta culpa com qui li permet de fer el ridícul des de Catalunya Música, altrament prou curosa en competència lingüística. O Fortuna Imperatrix mundi! Per què ens enganyes fent-nos perdre sempre?

BRECHT A COP CALENT

Bellesa dramàtica
Torno de veure El cercle de guix caucasià. He intentat d’abstreure’m de les primeres lectures i de les representacions alemanyes dels anys seixanta a Tubinga, on el vaig descobrir. El jutge Lizaran m’hi ha tornat. Amb perdó, sigui dit, de Bert Brecht i picant l’ullet a Feliu Formosa. El cas és que m’he deixat endur alienat per la màgia teatral. El didactisme no ha aconseguit de tornar-me a la lliçó ni d’ensenyar-me res. Fins m’he oblidat de la sobreescenificació. Tot era paraula i música, text i gest, irresistibles. Ni èpica ni lírica, bellesa dramàtica. Gràcies, Feliu. Gràcies, Lizaran. Gràcies, Laia/Cabo San Roque.

VI I LLIBRES

In vino amicitia. Per dues vies diferents m’han arribat sengles ampolles de vi. Totes dues del Priorat. Una de Nunci Negre 2002 i una de Pedralets 2003. Escric el nom del vi amb itàliques com els títols de llibre. Potser el vi ha substituït el llibre en cercles de lletra i oci? Regalar llibres, parlar de llibres, recomanar llibres, és com envair la intimitat de l’altre i alhora ensenyar la pròpia. Em dius què llegeixes, sé què no llegeixes. Un vi compromet, però no compromet tant. El llibre va d’idees, el vi, de gustos.
Abans no existia el regal del vi perquè no existia la cultura/el cultiu del vi. Ni de fet ni de paraula. Del priorat negre dolç que amb bots de dues cargues ens servia l’Oliaire de Roda de Ter es deia que era responsable de la majoria d’úlceres d’estómac del país.
Abans el vi feia sang, avui fa amistat, perquè ho tenim tot: bons vins i un riquíssim discurs vinater alimentat per distingits cellerers que inspiren pàgines i pàgines de tota mena d’experts,que permeten de parlar del vi a la taula sense crear sospites d’esnobisme. Simplement parlar-ne, educadament, com es parla dels canelons que ens mengem, si els ha fet la mestressa de la casa. Uns moments, uns detalls. Coses d’altres temps, potser futurs?

CULTE/CULTURA

Milions d'Argos i un sol Hermes

7 de febrer. A la Universitat lectura de textos de l'antologia Sempre voldré voler d’en Segimon Serrallonga, presentada per Víctor Obiols. Trenta lectors. Un acte de culte/cultura. La mateixa arrel, colere, cultivar. El grup ret culte, fa cultura. Dimensió secularitzada del culte religiós. L’individu conreua, cultiva una relació referencial amb el personatge –lectura d’un poema– en comunió amb el grup. El ritus cultual/cultural és expressió del reconeixement del personatge alhora que de l’individu que reconeixent-lo es reconeix en la comú-unitat. Amb la dosi corresponent d'esoterisme. Un silenci d’iniciats acollia lectores i lectors ordenats de la A a la V, mentre a la pantalla es renovava i es repetia la iconografia del poeta en moviment. En Miquel Tuneu oficiava la litúrgia, presidida per la rectora. Hi ha hagut un ingrés. Tothom n'ha sortit reconfortat. Hi he llegit Lletres de goig a Toni Pous:

Oh meitadívol
ultrant de goig ambdues parts de la coral esfera [...]
Corren pel món finit els milions
d'Argos moderns [...]
A la nit, al «Jardinet», lloc segimonià major (Mon, Sigmund, Hèctor i Víctor), sessió dedicada a Hermes, matador d’Argos, amb el grafista Ton Granero, el polític Quim Capdevila, l’actor Joan Anguera, el cinèfil Andreu Roca, el pintor Pep Vernis i Lota. A Hermes l’intèrpret adreçàvem les libacions.

COINCIDÈNCIES LETALS

Universitat emprenedora i Universitat funcionarial

Mentre un diari espanyol de Barcelona fa d’escambell a vuit rectors perquè, després d’apropiar-se de la denominació d’origen «Universitat de Catalunya», presentin reivindicacions corporatives i etèries a un govern que no ho sap/no contesta, un diari europeu de Frankfurt presenta una Universitat de Munic com un exemple d’«Universitat emprenedora» que respon als requeriments actuals amb l’autonomia de què gaudeix i la creativitat que se li suposa. Mentre els uns semblen ploraneres funcionaritzades davant d’un conseller que no els estima, els altres saben que ja són grandets per emacipar-se i competir «emprenedorialment», amb risc i sense avantatges de sortida, amb totes les universitats i totes les empreses de recerca i d’innovació. Si el Conseller Huguet d’allà tampoc no els estima, tant els fa. Tenen l’autonomia universitària i saben servir-se’n.

NAJAT EL HACHMI I BARACK OBAMA

La no-teologia literària d'una novel·ista catalana, premiada amb el premi Ramon Llull, predicador i màrtir entre sarraïns
L’escriptora Najat El Hachmi descol·loca l’entrevistador:
– Com a immigrant del Marroc…
– No, no, perdoni, jo no sóc ni immigrant ni del Marroc. Sóc escriptora. Això és el que sóc. Pregunti’m com a escriptora.
–A la novel·la L’últim patriarca la fe islamista…
–No, no, perdoni. És que sóc atea.

La teologia política d'un candidat a la presidència dels Estats Units d'Amèrica i seguidor de l'Església Unida de la Trinitat de Crist
Barack Obama planteja la seva conversió al cristianisme com una decisió i no pas una revelació. Admira les «comunitats de fe» que proporcionen als seus membres orientació i donen als esdeveniments sentit fonamentador. «Els americans volen poder situar les seves vides en un gran sistema coherent. Volen sortir d’una solitud crònica. No estem condemnats al no-res després d’aquest llarg camí. Sense un receptacle que reculli les meves creences, sense pertinença a una comunitat de fe, estaria marginat i sol». Això és el que caracteritza Obama, que la seva confessió satisfà tant als creients com als ateus. (Jonathan Raban)