REREFONS

El rerefons que parla

Em demanes si el fons del poema d’Ernst Meister, “Der Grund kann nicht reden / El fons no pot parlar”, també vol dir fonament. Doncs, sí. Grund en alemany és un concepte multidireccional. A més de “fons” i “fonament”, vol dir “sòl”, “el terra”, “pòsit”, “causa”, i, a semblança de l’anglès ground, té una variada gamma de derivats i compostos. Tants, en el fons (perdona’m), com en català, que deunidó.
Traduir Grund per “fons” era obligat pel context del “fons marí”. Traduir-lo per “fonament” dispararia el sentit cap a direccions com ara el “fonamentalisme”, mot incorporat pel DIEC, que el defineix com “corrent extremista i intolerant que deriva d’algunes ideologies polítiques i confessions religioses” i l’acompanya de l’exemple d’ús, Fonamentalisme islàmic, que em fa apel·lar a la part que em toca de responsabilitat en l’opció, no pas perquè hagi contribuït a la nova (segona) edició del Diccionari normatiu, sinó perquè em solidaritzo amb els membres de la Secció Filològica i de la meva secció, la de Filosofia i Ciències Socials, que tenen la missió específica de vetllar per la correcció lingüística l’una i per la correcció filosòficosocial l’altra, dels mots i de les seves definicions.
El fons no pot parlar, però el rerefons sí, quan explica els fets per les seves causes, com és el cas del rerefons familiar i educatiu que explica la trajectòria de les persones o del rerefons polític que explica la crisi econòmica o del rerefons conceptual que explica la tria del fonamentalisme islàmic i no de l’antiislàmic.
Que el rerefons podia parlar m’ho ha recordat la nota que m’envia Josep M. Terricabras per informar-me de la publicació del nou llibre Cons i Neocons: el rerefons filosòfic, “que vol ajudar a escatir el rerefons filosòfic del neoconservadorisme, intentant d’explicar les raons profundes de l'existència d'aquesta ideologia en el món polític d'avui”, i que té d’autors, a més d’ell mateix, “destacadíssims experts en el tema, com ara Miguel Herrero y Rodríguez de Miñón, Toni Negri, Josep M. Esquirol, José Manuel Bermudo, Ramon Alcoberro, Josep Olesti Vila, Josep M. Ruiz Simon, i Joan Vergés”. Terricabras em demana també que difongui la invitació a “la presentació del llibre, que anirà a càrrec de Ferran Requejo (catedràtic de Ciència Política de la Universitat Pompeu Fabra) i que tindrà lloc el proper dimecres, dia 26 de setembre, a les 19,30h a l’Ateneu Barcelonès (carrer Canuda, 6 - Barcelona; tel 93 3436121)”. Amic Terricabras, no costa de complir amb els amics.

FRANFURTÍADA 1

Enfonsar-se

Desccobreixo que enfonsar-se té un altre sentit. A més d’anar-se’n a fons, vol dir tornar-se fons, esdevenir fons, ésser fons. En el naufragi tot just comença el procés de transformar-se en fons. Naveguem en aigües sostingudes pel fons marí, detritus sedimentats del temps. La llengua, la flota castigada dels mots, s'aguanta damunt el cúmul d’enfonsaments dipositats al fons del subconscient. La condició humana és fondària inescandallable, muda, sense glotis. Emergim, immergim, submergim. Però el fons no parla. El quadern de bord acaba allà on comença l’enfonsament.
L'Atlàntida enfonsada, del de Folgueroles, la Ciutat que s'enfonsa!, del de Lleida, no són al fons, són fons.
M’ho ha ensenyat el poeta alemany Ernst Meister, un poeta poc conegut aquí, en el poema Der Grund kann nicht sprechen / El fons no pot parlar”, que en català fa una cosa així:

El fons no pot parlar

No escriu cap dietari, ell,
el fons, que es basa sobre mort i morts,
que sosté les columnes d’aigua
i la sempre
derrotada flota dels mots…

Ell, cobert de ferralla rovellada i fosca,
sense glotis Dessil·labat sota
aletes remadores, quilles guiadores!

Emergeixo?
Prou m’arrapo en la tenebra
com en esques malmeses
de vestit d’infant fenici,
desamarrada àncora de plom,
erràtic eco, el
derelicte d’un llaüt…

M’immergeixo?
Busqués amb llanternes, trobaria
un llibre de bord, el qual tanmateix
d’estar mort
no parla, sinó només
del començament del naufragi:
ENS ENFONSEM ENS
TORNEM FONS.

(De la Frankfurter Anthologie. FAZ de 21.07.2007)

EL VANO (suplementem «Jo no» del dia 12)

El «vano» ja no és només un terme anostrat i beneït pel DIEC (a instàncies de Joan Coromines) com a sinònim de ventall, sinó que és el nou complement de moda masculina, adequat per a copresidir la cerimònia d’inauguració d’Exposicions, com ara la de «L’Institut d’Estudis Catalans, 1907-2007. Un segle de cultura i ciència als Països Catalans», segons que ve marcada (la moda) per les noves tendències de la castissa cort de Madrid i arriba (el vano) a Barcelona de la fina mà del funcionari subaltern copresident de l’exposició.

L’instrument que serveix per a agitar l’aire ja no és només el ventall, sinó també El vano, tal i com Narcís Oller traduí Il Ventaglio, comèdia de Goldoni, «que es prestava admirablement com a llibret de la música alada i saltironant d’Amadeu Vives, el nostre gran líric, digne èmul de Mozart», que deixà l’òpera El vano, inacabada i inèdita. «Fatalitat de l’òpera catalana que ens ha privat d’una segona Flauta màgica. Però és una pena immensa que no es pensi a representar-la, completa o no». Suggeriment: estrenar El vano, òpera d’Amadeu Vives i llibret de Narcís Oller/Goldoni, al claustre de l’IEC, sota la copresidència del vano de la «Sociedad Estatal de Commemoraciones Culturales». No es mereixen.

Jo no

No assistiré a l’acte d’inauguració de l'exposició «L’Institut d’Estudis Catalans, 1907-2007. Un segle de cultura i ciència als Països Catalans», que d'aquí a una estona vindrà a copresidir amb el president de l’IEC un funcionari subaltern d’Espanya en missió de representació del govern de Madrid, sense cap altra presidència anunciada de cap altre president ni copresident de cap dels Països Catalans. La magna i magnífica Exposició, una autèntica meravella, es mereixia una altra inauguració. El fet supera la meva endurança. Ningú en tot l'IEC no protesta? Som tots mesells? L’endemà de l’11 de setembre del 2007, encara habita en mi un perdedor de l’11 de setembre del 1714. Cap gest heroic per a un espetacle de fira? Quan els mesos vinents anant a l’Institut, la «nostra» acadèmia nacional, vegi l’Exposició, pelaré la ceba dels cent tels sense que se’m neguin els ulls. Avui repetiré Jo no amb els més de cent «institutors» que varen fundar i construir no pas l’I[Provincial]EC, sinó l’Institut [Nacional] d'Estudis Catalans.

La Futur

La futur

Convida-la
amablement,
si és que saps on és,
si és que coneixes l’adreça
en què has de trucar!
Si mai ve,
pregunta a la cobertadeboira
i gèlida senyora
amb compte i temença,
no toquessis pas el vel,
no li toquessis pas el vestit.
Et clavaria una pinya,
t’abandonaria
fotent-se’n.

Parlar,
crec, ho té prohibit
com els peixos.

«Die Zukunft». Johannes Kühn, Mit den Raben am Tisch. Hanser Verlag, 2000. FAZ, 08.09.2007

Mai no havia llegit cap desqualificació tan extrema del futur, del que s’acosta, de l’imminent. L’antifuturisme més radical. El futur és una dama perillosa. Com que en alemany és un mot femení, die Zukunft, afegeixo a la traducció una transgressió gramatical (també és en femení die Vergangenheit, la passat, i die Gegenwart, la present). La futur no té rostre, no té cap mena de presència, o sigui de present que es pugui veure ni tenir-ne cap vivència. La futur és opaca, indesxifrable, irreal. No és sinó un indret inaccessible de l’imaginari. Això sí, die Zukunft és una dama amenaçadora. No la irritéssiu pas, que és temible com l’oracle de Delfos.
A una altra pàgina del FAZ llegeixo un comentari a un passatge del llibre de Rüdiger Safranski, “Romantik”. Eine deutsche Affäre. Hanser, 2007, on es diu que el que distingeix el Romanticisme de la Postmodernitat és que els romàntics pensen tenir alguna cosa al llur davant, mentre que els postmoderns pensen tenir-ho tot al llur darrera. Com a eslògan funciona. Planteja el posicionament dels actuals davant el/la futur i els desqualifica per passatistes.

PUNTERS i 25

73 Blau Montseny
Seguint els Rims dels verbs irregulars, «Si rectament vols conjugar / qualsevol verb irregular, / en compte ten algun dels tics / que a l’arrel nien i a l’afix» (Antoni Pous), agafes dos verbs per l’arrel i, deixant-ne caure l’afix, en fas el nou paradigma verbal en tres formes: «érem» i «som» del verb substantiu, únic, definidor de l’autodefinidor diví, passat i present, plural, i «vinc» del verb performatiu per naturalesa, indicador de futur fins i tot en present. Penges el paradigma com un collaret al blau del Montseny i hi acorrues dues vegades set petjades.

74 Tots azimuts
Polígon de quatre costats: teler de fabricar teixits de trama i ordit per vestir el meu/teu projecte que tu, el Modista, has portat a la passarel·la del futur. Polígon de quatre costats: caixa de compondre textos de lletra i sentit, tipografia i grafisme, per compaginar els llibres del teu/meu projecte que tu, el Caixista, has projectat a la galàxia Gutenberg. Polígon de quatre cantons: taller per congriar, en llistats alfabètics de quatre angles, setanta dissenys menys set que tu, el Dissenyador, tenses vers tots els azimuts dels punts cardinals. On sóns les set direccions que hi falten?

75 Pòrtic
El poema «El temps per a cada cosa» d’Eclesiastès (Qohèlet) oposa els contraris subsumint-los en les simultaneïtats com ara la d’entrar i sortir del pòrtic, que és també porxo, galeria porticada, claustre. Els claustres no són ni per entrar ni per sortir sinó per entrar i sortir alhora. El desplaçament del pòrtic-claustre institucional de la Rectora, que encapçala la Miscel·lània i aquí passa al capdavall dels Punters, vol subratllar que la Universitat és la domus que s’edificà la Saviesa, per entrar-hi i sortir-ne, tant com per romandre-hi i esmerçar-hi la vida en pro de la Ciència i de la Pàtria.

Jordi Sarrate: «Dibuix»; Anton Granero: «Il·lustració»; Assumpta Fargas: «Pòrtic», dins Miscel·lània RT. Scientiae patriaeque impendere vitam. Eumo, 2007.

PUNTERS 24

70 Fotografia amb fotògraf
No és el mateix veure’s en fotografia amb fotògraf que en fotografies sense. En les fotografies corrents el fotògraf no hi entra, se'n queda fora. En aquestes hi entra i a vegades hi deixa una presència subtil, diversament perceptible per part de l'espectador, segons que sigui anònim o implicat o sigui el mateix subjecte objectivitzat de l'ull de la càmera. De fotografies amb fotògraf, en tinc algunes. En cap com en la teva (teva? meva?), Víctor, punter 70, capicua, m’hi sento tan acompanyat d’algú que entra amb mi a la festa i hi deixa una presència subtil, perceptible només en la penombra.

71 Camins infinits
Quan l’amistat té les arrels en els setantes, entre l’èpica de l’Untergang de l’amic de Hitler i la lírica de les llibertats aurorals, a vegades cristal·litza el que hi ha de més humà en les nostres vides assetjades per la deshumanització de setanta guerres en sentanta anys i llavors ens retrobem –no pas sols, Pep, sinó amb tots els altres– en els guixots màgics, ancestrals, del 7 i el 0, plenitud i buidor, que ens centrifugaven com més ens centripetaven cap al centre on les 10 Tannkes de la Memòria ens portaven per camins infinits a descobrir que l'Abstracte és Art i que Fer versos és escriure en joia / contra tot.

72 Traductura
Escriptura un, Verdaguer dos, Terra tres, Editar quatre, Escriure cinc, Signe sis, Missatge set. El tot gira sobre el seu eix. Missatge un, Signe dos, Escriure tres, Editar quatre, Terra cinc, Verdaguer sis, Escriptura set. Escriptura un i Escriptura set. El tot reordena les parts segons els climes, les edats, les preferències i les lleis no escrites. Quina és la posició millor? Hi ha posició millor? Altre cop el sis més un. Escriptura igual a Literatura. Tota la Literatura és (Sagrada) Escriptura. Traductura. Traduir la Sagrada Escriptura és entrar en el sagrat de tota escriptura, la teva també, Jordi.

Víctor P. de Óbanos: «Fotografia»; Josep Vernis: «Camins infinits»; Jordi Cano: «Per tot», dins Miscel·lània RT. Scientiae patriaeque impendere vitam. Eumo, 2007.

PUNTERS 23

67 Enjondre
Atès que la defensa de la idea que les universitats dels Països Catalans siguin la Universitat Catalana i que els seu centres de recerca siguin la Recerca Catalana troba dificultats a l’hora d’expressar-se fins i tot entre la «comunitat científica/universitària catalana», caldria per ventura adoptar la mesura cautelar que diu que val més no defensar una idea abans que defensar-la inoportunament? O, per contra, no cal continuar reafirmant l’utòpic en les nostres vides d’universitaris i recercadors? Enfront de tant realisme, no ens cal anar enjondre en cerca d’una altra realitat?

68 Sis més un
Domini del set. Nascut el 1937. Estudis començats el 1947. Continuats a l’estranger el 1957. Acabats el 1967. La dècada dels 70 al 79, pletòrica: filla Carlota, «Sis Joans», «Paraula menor», Col·legi de Sant Miquel, Escola Universitària de Mestres, Reduccions, Filologia Catalana, Hipèrion, Sota la roda. El gran 7 del 87: Estudis Universitaris de Vic, Infermeria i Empresarials. El grandiós 7 del 97: Universitat de Vic. El 7 del 2007: setena dècada. Setantí. Ram miscel·lani de setanta flors

69 L’aporema
Escriure és a vegades simple prolongació de l’acció, com a la inversa sovint és l’acció que prolonga l’escriptura. Torna l’aporema: al principi era la paraula o era l’acció? La síntesi és en el triangle: paraula-acció-escriptura. O en el cercle: professor que ensenya professant-rector que actua regint-escriptor que literaturitza escrivint. Una obra literària no deriva pas de la biografia de l’autor, però n’és inseparable. S’inventen l'una a l'altra com els amants. Enfront de les incerteses de l’existència en el món contemporani ens queda el baluard de la literatura. Tota: la que escrius, la que llegeixes.

Ricard Torrents: «Què és la Universitat o de la conveniència de rellegir Humbold»; M. Àngels Verdaguer: «Cronologia de Ricard Torrents»; Miquel Tuneu: «Bibliografia de Ricard Torrents», dins Miscel·lània RT. Scientiae patriaeque impendere vitam. Eumo, 2007.

PUNTERS 22

64 Geriagogia
Ara que sóc gran com la gent de l’Aula de la Gent Gran, la pedagogia, que és «la ciència o art d’ensenyar i d’educar els infants», em sembla més plena de sentit que mai. El diccionari la defineix «ciència o art», desarmant així els qui es barallarien per una de les dues parts, com igualment li dóna la missió «d’ensenyar i d’educar», per no disgustar ni els que van d’ensenyants ni els que van d’educadors. En canvi, la definició queda curta amb «els infants». Els adults o postadults que no tornaríem mai a ser infants també entrem en la ciència i l’art d’ensenyar i ser ensenyats, d’educar i ser educats.

65 Joc etern
L’afany d’anar a la captura d’energies originals devia venir de la idea de Riba sobre «els moviments de resistència, d’alliberament, de tornada a les arrels profundes, mudes, anònimes de la nació», paral·lela de la de Novalis sobre el «retorn a la pròpia ànima com a la més antiga pàtria». Germanisme no és germanofília. Fou una opció de l’atzar. Primer foren els francesos, després els italians, els anglesos i, per últim, els alemanys, i transversalment grecs, llatins i hebreus. «El vent del retorn que m’exaltà» venia de descobrir la dimensió política de la vocació intel·lectual.

66 Triar
En un càrrec hi ha fracassos que són motius de joia tant com els èxits. No aconseguir de fer entendre un projecte en seria un, quan fer-lo entendre vol dir rebaixar-lo. Un càrrec és disposar de possibilitats d’actuació estructurades funcionalment i d’opcions de cridar-hi col·legues a formar equip de (di)recció. Qui hi és cridat és tan lliure de triar com qui el crida. Tota vocació és aposta, llibertat sobre llibertat, però també risc sobre risc. El millor èxit i el pitjor fracàs tenen origen comú, triar i deixar-se triar. Però ningú de fora en té la clau, perquè el castell de la llibertat s’obre per dins.

Lluís Tort i Terrés: «L’Aula de la Gent Gran de la Universitat de Vic»; Joan Triadú: «Ricard Torrents a la cruïlla del seu mestratge»; Montse Vilalta: «Ricard Torrents, rector», dins Miscel·lània RT. Scientiae patriaeque impendere vitam. Eumo, 2007.