PUNTERS 21

61 Recció
Si el director dirigeix, el rector regeix. L’un té la direcció, però l’altre no té pas la recció, propietat lingüística de determinades paraules sintàcticament interdependents. Per què uns verbs són transitius i regeixen acusatiu, mentre uns altres queden intransitius, tancats en ells mateixos? Com la (In)Transició del franquisme. I encara hi ha el rei, que ni dirigeix ni regeix, sinó que regna, verb intransitiu. Quina estranya solidaritat, quina misteriosa afinitat lliga unes paraules amb unes altres? Succeir o precedir en un càrrec és com l’abans i el després d’un enllaç sintàctic?

62 L’indret
La localització com a art, consistent a trobar llocs implicats en l’acció del film, deu ser apassionant. És descobrir l’encaix de l’acció amb el lloc que la conté. És crear la seqüència. Si reïx, l’art de la localització transforma el lloc en indret, un lloc únic que porta l’acció com a marca humana. L’indret és el punt on temps i espai s’interseccionen per esdevenir el temps espai i l’espai temps. «L’home que se’n va del seu indret» era per a Espriu «com l’ocell que deixa el niu». Hi ha llocs i accions que mai no faran un indret per més que sigui als mapes. N’hi ha que fan l’indret que no és als mapes.

63 Goliats intel·ligents
Oi, Toni, que hem fracassat com a generació en l’intent de construir un sistema nacional d’ensenyament? Oi que no sembla pas que la generació que ens ha succeït triomfi? Però potser no és això. Potser entre tanta identitat líquida també s’ha liquat el projecte d’escola i universitat catalanes. Potser ni tan sols la cohesió social ja no és cap prioritat. Potser l’autocrítica, si no el cinisme, ens ajudarà a suportar el dolor de la derrota. No n’hem sabut. Havíem oblidat que érem davids que ens les havíem amb goliats intel·ligents. M’apunto a retrobar l’astúcia salvadora en la pedagogia.

David Serrat: «Els meus quatre anys a la Universitat de Vic»; Lluís Solà: «El lloc I l’acció»; Antoni Tort: «La raó educativa. Ricard torrents I la pedagogia», dins Miscel·lània RT. Scientiae patriaeque impendere vitam. Eumo, 2007.

PUNTERS 20

58 Ho volíem tot
Quan l’economia no es posa al servei de les idees, idees i economia cauen al forat. Quan la gerència no se subordina als projectes, projectes i gerència es dissolen en vapors allosos. Ho volíem tot, però l’obscurantisme ho tenia tot. Tot no, gairebé tot, i justament va ser pels intersticis del «gairebé» que es va produir l’encontre del possible amb l’ideal. Tant si és de pont com de punta, el millor atot del projecte universitari de Vic és haver tingut economia al servei de les idees. Si és de pont, va pontar del col·legi de Sant Miquel a la UVic. Si és de punt, va ser punter, al davant de tot del projecte.

59 L’endocarpi
Els projectes culturals tenen equips de persones que els dirigeixen comprometent-s’hi amb el projecte personal o no són projectes sinó embalums al servei de les persones que els dirigeixen. Per això, Ramon, saps prou que projectes com la UVic són fruita que creix i madura de dins enfora, de l’endocarpi al pericarpi, dels equips de direcció a les aules i a les biblioteques, als laboratoris i als Eumos, als despatxos i als patis. La compenetració com a mètode de treball en equip pressuposa afinitat d’idees, entesa en les decisions de cadascú i generositat de sentiments, la gratitud un d’ells.

60 La boira
Deies, el 1992, que del meu retorn a Vic el 1968, després de l’ampliació d’estudis, quasi t’atreviries a parlar-ne en un sentit mític, odisseic, com de qui «de molts pobles veié les ciutats, l’esperit va conèixer» i torna a casa, «a treballar-hi imbuït d’un sentiment de missió». Per a mi avui, el 2007, el viatge començava llavors, o recomençava, en cerca d’una Ítaca pressentida a l’altra banda de la boira «que es va anar espessint al segle XX» i del reagrupament dels conjurats del Seminari de Vic dels anys cinquanta per tornar a partir "tots cinc" amb nous inscrits a la nova expedició.

Jaume Puntí: «Ricard Torrents i Bertrana, director del Col·legi de Sant Miquel 1970-1077»; Ramon Pinyol i Torrents: «Encomi de Ricard Torrents»; Segimon Serrallonga (+): «Presentació de Ricard Torrents», dins Miscel·lània RT. Scientiae patriaeque impendere vitam. Eumo, 2007.

PUNTERS 19

55 Més enllà de la Literatura
Un curs de literatura és una capsa tancada que guarda els tresors de les grans obres de l’art literari i de les grans expectatives educatives. Entre el professor que ha llegit i fa llegir, d’una banda, i l’alumne que llegeix i vol llegir, de l’altra, s’engeguen processos complexos com els vaivens de la vida. A vegades la capsa no s’obre, a vegades s’obre i llavors els tresors de la literatura i els tresors de l’educació enriqueixen una vida més enllà de la literatura i de l’educació mateixes. I s’obrí, Josep, quan l’obscurantisme amenaçava de convertir l’art literari en no art i l’educació en enemiga de la literatura.

56 Món i província
Els crítics que estudien el nostre sistema lingüístico-literari des d’un sistema com és el dels països de llengua alemanya solen tenir una concepció goethiana, o sigui mundial, de tota literatura nacional, que no solen tenir els que ho fan des del sistema castellà-espanyol. Aquells entenen que no és una Weltsprache sinó qualsevol Sprache allò que pot fer una Weltliteratur. La literatura mundial es fa amb llengües nacionals, oi Hans? Hi ha literatura, Joanot, que se’ns imposa en traduccions «a cinquanta llengües», però no té res de Weltliteratur, és Provinzliteratur, provinciana en estat pur.

57 El fracàs de qui
La comunitat científica catalana (dels Països Catalans) pateix una malaltia crònica: catalanitis. La catalanitis és la insuficiència aguda de la competència lingüística en català. Les universitats i els centres de recerca estan plens de professors i científics que no han publicat ni publicaran mai una sola pàgina en la llengua nacional. La raó és competencial –no en saben– i ideològica –no en volen saber–. Els editors de prosa científica, d’assaig, d’erudició i de recerca saben prou que el fracàs de l’ús del català com a llengua de cultura científica no és imputable al català sinó a la seva comunitat científica.

Josep Gallart: «Curs d’Història de la Literatura. Batxillerat al Col·legi de Sant Miquel dels Sants de 1974 a 1976»; Johannes Hösle: «Ricard Torrents, un estudiós excepcional de Verdaguer»; Manuel Llanas: «Ricard Torrents, editor», dins Miscel·lània RT. Scientiae patriaeque impendere vitam. Eumo, 2007.

PUNTERS 18

52 Els «com si»
El «com si» costa més de sostenir en temps com els presents, en aquests dies d’agost de 2007, quan el «com si de Xirinachs» es confronta amb el «com si de Tarradellas» (i dels tarradellistes actuals), que un dia, en veure’l vestit informalment, li digué aquella frase que forma part del nostre folklore polític: «Ei, mossèn, d’excursió? Ja us rebré quan en torneu». Com ara, Francesc, quan la confrontació del «com si de les noves raons de la Universitat» amb el «com si de les novíssimes raons dels poders establerts» amenaça de conduir-nos al model d’Universitat de Novíssima Planta.

53 Llavor i espiga
Els mestres i els estudiants de mestre seran sempre llavor d’Universitat, de la d’ara i de la del futur, com ho foren fa trenta anys de la de Vic. El dia que la Universitat catalana va assumir la formació dels mestres va ser un gran dia per als mestres i per a les escoles, però més gran dia per a la Universitat. Aquell dia, rectora, es va plantar «la llavor educativa» al cor de la institució. Una llavor que, com és sabut, a vegades cau al camí i s’asseca, altres vegades se la mengen els ocells, però a vegades cau en terra bona i germina i creix i grana. Saber ser llavor és començar de ser espiga. Com saber ser alumne és començar de ser mestre.

54 Precursors
La relació d’un crític amb els seus autors és plena d’amors i desamors, perquè l’un a l’altre no es donen mai del tot i sense reserves. Verdaguer m’ha interessat, m’ha confós, m’ha fascinat, m’ha decebut. L’he hiperllegit, l’he magnificat, l’he traït. En el meu harem –vull dir el meu cànon català–, ocupa un lloc de preferència que no es correspon pas amb el temps que li he dedicat, però es troba entre els «precursors», aquells que ens obren camí cap al destí que sigui, però no porten a cap messies. Ells són l’anticipació. Precursors perquè ens guien cap a l'execel·lència des de l'excel·lència.

Francesc Codina: «L’optimisme militant de Ricard Torrents»; Assumpta Fargas: «L’escola de mestres: la llavor»; Pere Farrés: «Sobre el verdaguerisme de Ricard Torrents», dins Miscel·lània RT. Scientiae patriaeque impendere vitam. Eumo, 2007.

PUNTERS 17

49 Ca l’impressor
Si aquell apunt juvenil de Verdaguer sobre l’existència d’un escultor a Folgueroles va donar el fil que ha permès de teixir aquesta densa trama d’art i de continuïtat d’una família d’artistes present a Folgueroles al llarg de gairebé tot el segle XVIII, vés a saber, Joan, si l’altra anotació del nostre protohistoriador que diu A Folgueroles hi hagué impremta, de la que en resta una gramàtica llatina, no donaria també el cap d’un altre fil que ens portés a saber més coses de l’activitat impressora del poble del poeta contemporani més imprès i del «llatí de Folgueroles» de la gramàtica que presumptament s'hi imprimí.

50 La part i el tot
La UVic, en efecte, va néixer com a projecte d’universitat general de Lletres, Ciències i Tecnologia sobre la idea platònica que les parts formen el tot però que cada part conté tot el tot en algun dels seus aspectes. Sabíem que integrar-hi les Ciències de la Salut significava una operació transcendental no pas per a unes ciències que seguien la pròpia dinàmica sinó transcendental per a la Universitat. Allunyar-les del centre de decisions, ni que sigui a fi de bé per acréixer-les, vol dir, Anna, assumir el risc de tornar-les a la perifèria i d’afeblir-les afeblint el tot.

51 Veure’s traduir
Sentir-se retratar de traductor com en un hipotètic quadre de Lucas Cranach, el Vell, retratista dels dos creadors de la traducció humanística moderna, Luter i Melanchton, que hauria pogut portar un títol com El taller del traductor o El traductor en el seu taller; veure’s traduir (o caldria dir veure’s traduït?) en la descripció de qui contempla des de dins el negoci de traduir entre cuirs mesells d’una època ociosa per a autoretratar-s’hi amb traç gruixut i subtil alhora, constitueix una de les experiències d’escriptor que fan benjamino-pousiana la tasca del traductor.

Joan Vilamala: «Els Pujol, escultors de Folgueroles, en el record verdaguerià»; Anna Bonafont: «En reconeixement»; Manuel Carbonell: «La tasca del traductor Ricard Torrents», dins Miscel·lània RT. Scientiae patriaeque impendere vitam. Eumo, 2007

PUNTERS 16

46 Andròmeda
Conjunció astral a Andròmeda, en ocasió dels Jocs Florals de Manlleu la tardor de 1902: Verdaguer, de president, que no hi assistí per defunció a la primavera; Josep Carner, de premiat, que amb divuit anys i acabada la carrera de Dret hi obtingué el premi instituït pel bisbe de Vic, Torras i Bages; també d'instituïdors de premis, el fabricant Rafel Puget, «el senyor de Barcelona», i l’hiperfabricant Albert Rusiñol, president de l’Associació de Fabricants del Ter i del Foment del Treball Nacional; el seu germà Santiago, d'ombra que hi planava amb els Jocs Florals de can Prosa anunciant El místic; i d’asteroides, una munió.

47 L’espiral
Una reserva: oi, Natxo, que els missatges del Consell d’Europa sobre el desenvolupament de la competència plurilingüe no parteixen pas de considerar les llengües en una situació ideal d’estabilitat i d’igualtat d’oportunitats, sinó que no obvien l’evidència empírica de la creixent universalització de l’unilingüisme anglès, encobert en apologies del plurilingüisme i estimulat pels vents de la globalització, i que no ignoren que el país anglòfon més poderós del món ha deixat de traduir llibres i articles científics d’altres llengües i d’augmentar la inversió en formació plurilingüe a l’escola?

48 El mar de l’infinit
Després dels versos de Lamartine em vénen els de Verdaguer: Què en resta de vostres vides, / oh roses florides / de l’abril passat? / Lo que resta de l’hermosa / que sota eixa llosa / la mort ha desat. / Mes no, que la vostra flaire / s’esvaní per l’aire / i el seu esperit / vola amb ales de gavina / dins ta ona atzurina, / mar de l’infinit. – («En lo cementiri») i encara: Com cau la fulla / per la tardor, / tal se despulla / de sa bellesa / la jovenesa. / Tota hermosura / floreix i mor: / la sepultura / guarda en l’ossera / llur polsinera. («Diada dels morts». Lema: Omnibus una quies).

M. Àngels Verdaguer Pajerols:«Documents per a l’episodi dels Jocs Florals de l’Associació Catalanista Rafel de casanova de Manlleu (1902): cartes al secretari, Lluís Coll i Espadaler»; Ignasi Vila: «Adquisició de llengües i competència multilingüe»; Pep Vila: «”La memòria dels morts”, un poema d’A. M. L. de Lamartine, en versió catalana de mossèn Joan Planas Feliu (1881)», dins Miscel·lània RT. Scientiae patriaeque impendere vitam. Eumo, 2007

PUNTERS 15

43 Agrarietat
Qui guanya avui la lluita, Cinto, de l’agrarietat que enfronta el faber contra l’ager? L’enfrontament s’ha invertit i ara la Fanga s’aixeca contra can Fanga. L’urber, agrarieritzat. Verdaguer té només cent seixanta dos anys. A can Tona va destruir la fanga i va fer de l’aixada arma de destrucció massiva que les plantes capola i ratlla, / parteix, trinxa i aterrolla, / esmenussa i atenalla, / puny a terra, sega i dalla, / mata, esquartera i degolla, com més tard al carrer dels Mirallers convertiria la creu en ploma d’escriure. –Mentider–, li deia un dimoni urbanita. –Mai no has fangat.

44 D’ostres i de perles
No és, Toni, que la nostra pròpia infantesa és la perla tancada en l’ostra que mai no aconseguirem d’obrir ben bé? Oi que sabem més d’ostres que de perles? Que el bosc de les Ciències de l’Educació no ens deixa veure els arbres de les criatures? Te’n recordes de quan llegíem Teihlard de Chardin? I de l’ontogènesi, que fa passar els individus, en la pròpia evolució, pels estadis que passa l’espècie? No és que tota educació és autoeducació, perquè el nucli irreductible de la llibertat és innat i no adquirit? Qui estudiarà l’educació que els adults rebem dels infants? Qui els ensenya a educar-nos?


45 Els relators
De fet, cadascú de nosaltres és una mena de personatge de ficció dins la narració que ens expliquem a nosaltres mateixos. La sensació d’un jo continu que viu una vida contínua ens ve dels avis, que diu el poeta, que són les narracions. Dins el nostre cap el llenguatge no calla mai. O parla o escolta. Fins i tot quan dormim, es manté actiu el motor lingüístic. Dins del cap ens diem a vegades veritats a vegades mentides. Però la nostra tàctica fonamental per a definir-nos i controlar-nos i protegir-nos és explicar-nos, autonarrar-nos sobre qui som, com en aquest microrrelat que ve del teu, Miquel.

Jacint Torrrents i Buxó: «Les feines de pagès durant la joventut de Verdaguer»; Antoni Tort I Bardolet: «El dret de l’infant a l’educació: un deure adult»; Miquel Tuneu: «Relats i dramatització (notes per a un assaig)», dins Miscel·lània RT. Scientiae patriaeque impendere vitam. Eumo, 2007

PUNTERS 14

40 Scriptura mnemonica
La memòria del futur. No recordes el temps a venir? Tancat en l’ambre de la memòria. La memòria que traspua de paraules primigènies, ingènies, omnigènies. La memòria que de tu tenen les paraules. Les dius, però abans t’han dit elles. Et recorden. Recorden la teva memòria. L’escriptura memorialitzada, memorialística. «El millor mètode mnemònic és aquell que garanteix l’organització en un tot comprensible dels elements complexos que no es presenten estructurats». Amnèsies/memòries sensòrio-motores, socials, de fixació o retrògrades, d’evocació, lacunars, selectives, infantils.

41 El lobby mallorquí
Com més sabem de l’«aguiló de Catalunya», més feina ens dóna entendre la seva complexitat, la seva talla de figura nacional del romanticisme català. La coincidència que el 17 de maig de 1845, data del naixement de Verdaguer, sigui la data d’una carta pròleg al recull de les primeres poesies, és com una llambregada sobre la relació Aguiló-Verdaguer de tanta transcendència per a ells mateixos i per a nosaltres tots. Qui va influir més en qui? El mestre, envejós del deixeble que el supera? L’acrimònia de Picó afegeix un nou element d'interès a la comprensió del lobby mallorquí a Barcelona.

42 Patrimoni literari
Agafar la idea de patrimoni, «béns que una persona hereta dels seus ascendents i transmet –o els dilapida o els hi prenen– als seus descendents», i transmetre-la a l’àmbit de la literatura, constitueix en ella mateixa una operació de transmissió patrimonial de gran abast que hauria d’atreure el que queda de sensible als valors culturals en els intersticis del sistema, establint que els beneficiaris no són mans mortes sinó receptors transmissors que poden alienar-los o engrandir-los, perquè no són béns immobles sinó accions sotmeses a ampliacions de capital i a opes hostils. Patrimonialitzar llengua i literatura és tot un programa.

Emili Teixidor: «Memòria i escriptura»; Margalida Tomàs: «Notes sobre la poesia de Marià Aguilé dels anys quaranta»; Carme Torrents: «El patrimoni literari català i consum cultural», dins Miscel·lània RT. Scientiae patriaeque impendere vitam. Eumo, 2007.

PUNTERS 13

37 Autodidactes
Algú ha dit que al nostre país tothom és autodidacte. Generacions senceres de catalans han estat privats dels aprenentatges bàsics sobre el propi país que els ciutadans de països constituïts adquireixen de manera normal a l’Escola i la Universitat. Les generacions actuals és segur que han fet innecessari l’autoaprenentatge? Les aventures de Josep Lladonosa donen per un Bildungsroman, on, com Hans Giebenrath, cauria esclafat Sota la roda del sistema, o, com Wilhelm Meister, passaria els Anys d’aprenentatge recorrent campus de l’Espai Europeu d’Educació Superior en cerca de formació.

38 Contextos
El dia 17 de maig de 1945 feia cent anys que havia nascut Verdaguer a Folgueroles, però feia deu dies que l’exèrcit alemany havia signat la capitulació a Berlín (7 de maig) davant dels nordamericans i els britànics i en feia nou que ho havia fet (8 de maig) davant dels soviètics. El context de la fi de la II Guerra Mundial, a la qual van participar tres folguerolencs, un d'enrolat en la División Azul i dos en el maquis francès, projecta llum internacional damunt les commemoracions verdaguerianes intracatalanes de 1945, inclosa L’Atlàntida de Junyent/Riquer amb data de 1946.

39 On és Polònia?
Simpatia, fraternitat i solidaritat del catalanisme del segle XIX envers els pobles oprimits. Verdaguer va escriure un homenatge tan bell com carregat d’ideologia a la «infortunada» Polònia «esbocinada», escrivint que a Sant Petersburg «jo recordava, adolorit, l’inic i indisculpable esquarterament de la Polònia per les tres grans potències veïnes […] Pobre poble! No ho ha perdut tot encara; encara té més que sos botxins, que semblen tenir-ho tot; té més que la immensa Rússia i la potenta Alemanya: ha perdut la pàtria, mes li resta la fe!». Resulta que avui tenim Polònia a Catalunya?

Pere Solà i Gussinyer: «Autoaprenentatge i compromís cívic d’un intel·lectual català del segle XX: Josep Lladonosa i Pujol (1907-1990)»; Llorenç Soldevila i Balart: «Contribució a l’estudi de les commemoracions verdaguerianes de 1945 als Països Catalans»; Magí Sunyer: «Els pobles oprimits a la Literatura catalana del segle XIX: agermanaments i exemples», dins Miscel·lània RT. Scientiae patriaeque impendere vitam. Eumo, 2007.

PUNTERS 12

34 Monuments escrits
La visita de Llorente a Folgueroles l’any 1908 per assistir a la inauguració del pedró-monument de Verdaguer a la «seva» plaça del poble, fa pensar que el monument té cent anys i que les adherències d’història que el van recobrint mereixerien una revisió, començada fa poc amb la monografia sobre els picapedrers que el varen construir. El VII Congrés Internacional Verdaguer de 6-8 de novembre de 2008 sobre «La construcció contemporània del sistema lingüisticoliterari català» ofereix l’oportunitat de continuar-la en el mapa dels monuments/espais escrits.

35 Més que una col·leció
Sí, la col·lecció literària juvenil «Sis Joans», tan ben analitzada aquí, estava vinculada amb l’escola del mateix nom, «Escola Sis Joans», una d’aquelles escoletes que s’havien orientat en els ideals del Catalanisme noucentista, preservats en els intersticis del règim franquista, i que una directoreta general va suprimir cedint a les pressions dels «treballadors de l’ensenyament», esdevinguts després i avui reciclats joans/joanes manaires: el Feréstec/la Feréstega, el Barroer/la Barroera, el Brut/la Bruta, el que/la que turmentava les bèsties, el/la Golafre, el dropo/la Dropa.

37 Universitaris contrastats
Un dia la historia de la Universitat a Catalunya de la segona meitat del segle XX estudiarà la trajectòria d’alguns noms propis per posar-los al seu lloc, com ara la dels tres següents: els dos reusencs Josep Laporte i Gabriel Ferraté, màxims responsables de la política universitària catalana a partir del III Congrés Universitari Català de 1978, i Miquel Siguan (que va fer La guerra a vint anys), que hi contrastarà amb la seva trajectòria d'universitari convençut que el progrés depèn del gruix de la cultura general i no del nivell d’especialització, de la qualitat de les persones i no del càrrec o dels títols que ostenten.

Rafael Roca Ricart: «Teodor Llorente i l’homenatge a Jacint Verdaguer (1908)»; Carme Rubio: «Dues experiències dins la literatura infantil i juvenil a Catalunya»; Miquel Siguan: «Les tres edats de la Universitat», dins Miscel·lània RT. Scientiae patriaeque impendere vitam. Eumo, 2007.

PUNTERS 11

31 Geològicament parlant
Pensar que des de fa uns 12.000 anys ens trobem situats ¬–geològicament parlant– a l’últim període interglaciar, entre el sistema Quaternari i el Neogen, acostuma a impressionar. Situant, com fa la geologia, ciència «local», els nous coneixements en una localitat i anomenant-los amb el seu topònim, emergeix una peculiar geografia del món, que habitualment il·lustra sobre la nacionalitat dels geòlegs i excepcionalment sobre les seves preferències, com les d’Oppel, que batejà el seu estrat o estatge amb el nom del déu Tithonos i és conegut, degudament passat al català, com a Tithonià.

32 Precedents i conseqüents
Convocar precedents històrics sempre és avaluar. Avaluar és sempre jerarquitzar. Retreure els precedents d’Eumo Editorial constitueix una presa de consciència que els autors ascètics anomenaven «composició de lloc», recomanada per abans de posar-se a meditar i prendre decisions. La marca Eumo, viatjant com per Google Earth, passa per Uvic-Vic-Osona-Barcelonia-Catalunya-Països Catalans-Hispània-Europa-Món. Obre l’espai globalitzat/globalitzador. Tiba el temps de l’edició postguttemberguiana i del lector postinternauta. Alteja de pilotatge.

33 Aigües profundes
Conèixer d’antic un poeta i tenir-lo desat al prestatge dels autors coneguts, a penes saludats, encara que amics no confessats d’afinitats profundes, no és pas el mateix que topar-m’hi avui en aquests quinze poemes que me n’ofereix un altre amic, ara insospitadament revelat traductor poeta, tornant-me a les «aigües profundes» d’on surten «les paraules» que no són «buf sonor», flatus vocis, sinó un dietari riu de versos i preguntes que es responen amb més versos i preguntes, perquè les paraules són la fondària, el «torrent desbordant» i «la font de vida».

Salvador Reguant: La Geologia com a ciència «local»; Modest Reixach I Pla: «Precedents històrics d’Eumo Editorial»; Joan requesens I Piquer: «Miguel Torga. Una tria», dins Miscel·lània RT. Scientiae patriaeque impendere vitam. Eumo, 2007.

PUNTERS 10

28 La unitat del llenguatge
Debat sempre vell i sempre nou sobre la unitat del llenguatge. «L’home comunica la pròpia essència espiritual en la seva llengua». Walter Benjamin a Sobre el llenguatge en general i sobre el llenguatge dels homes, traducció d’Antoni Pous. I encara un altre pensament seu: en totes les cultures conegudes el nom individual garanteix a cada persona la seva creació per obra exclusiva divina i per això el nom és creador. La saviesa mitològica ho ensenya en la tesi que diu que el nom és el destí de cadascú. Qüestions obertes de la ciència, la filosofia, la poesia, l’ètica.

29 L’acció dramàtica
Si l’escola és un teatre, l’escenari, els decorats, els actors i els espectadors en formen part essencial. L’acció dramàtica, però, és allò que els dóna unitat i sentit. Sense ella no existeixen. Hi ha res de més «dramàtic» que un teatre en desús? Els escenògrafs, els taquillers, els actors, tendeixen a usurpar el protagonisme. Només un bon argument pot donar a l’escola una bona acció dramàtica, això és educativa. L’escola no transforma la societat però ha d’ensenyar a transformar-la. La societat transforma l’escola, però sense escola la societat no es transforma.

30 Mètrica i traducció
Aprendre nocions de mètrica formava part dels programes d’ensenyament d’abans, quan s’estudiava llatí. Ara es podrà estudiar mètrica retrotraduint en català el Canigó traduït a l’anglès. Qui es vegi amb cor de passar a versos catalans aquest Mitsummer bouquet canigonenc haurà de crear un nou «Lo ram santjoanenc», si vol traduir els efectes mètrics creats per la «reorganització» dels heptasíl·labs verdaguerians en tetràmetres anapèstics alternant-se amb monòmetres en anglès. La traducció és una font inexhaurible de llengua, de mediació entre llengües.

Joaquim Pla i Brunet: «Llenguatge científic i lliure albir»; Antoni Portell i Llorca: «Noves realitats, educació i escola»; Ronald Puppo: «Aproximació a una prosòdia anglesa per al cant primer de Canigó», dins Miscel·lània RT. Scientiae patriaeque impendere vitam. Eumo, 2007

PUNTERS 9

25 El sol s’acluca en mar de sang
Exercici sistàltic: a) llegir el vers de Verdaguer de feresa el sol s’acluca / quan los veu en mar de sang («La batalla de Lepant», 121s) i determinar, vistes les accepcions d’”aclucar-se”, si el sol s’acluca en mar de sang; b) determinar per què «sanguinós» de l’alexandrí com sanguinós cometa que pel cel s’arrossega (L’Atlàntida, IV, 43) no es troba als diccionaris; c) comparar la «sanguinitat» del sol amb la seva «rossitud» a Lo sol caduc, a palpes, buscant sos cabells rossos (Ibid.VIII, 59), Ros és lo dia; sos ulls són de flama/ té per agafa lo sol en son pit («La nit I el dia» 9s, Al Cel).

26 Enfinestrem-nos acongestats
La vocació auroral del país tot just comença amb les noces de la nit i el dia. Déu los casà i és l’aurora sa filla [que] s’enfinestra al balcó d’Orient. La fi és en el començament, l’alfa és en l’omega, l’ésser és en el desésser. Com els astres de la Via làctia que en la blavor sidèria s’acongesten («La via làctia», 22, Al Cel), és acongestant-nos que ens aplaudirem –quan lo poema de set cants fineixi– en la glòria de la múltiple i enfinestrada incomplitud amb Gaudins i Verdaguerns, Liostins i Palauerns, Foixins i Mironers.

27 L’autor i l’editor
Nous materials per a la futura monografia sobre Verdaguer i els seus editors. Hauria de començar amb un capítol inicial sobre l’estat de l’edició en català a la segona meitat del segle XIX, continuar amb capítols sobre Verdaguer autoeditor, els editors de Vic, els de Barcelona, des de la primera a l’última època, els de Perpinyà. Hi destacaria aquest capítol sobre Jaume Massó i Torrents al capdavant de les edicions de L’Avenç, que representa el primer intent de vendre Verdaguer com un autor modern(ista). Quina influència va tenir l’autor Verdaguer en l’edició, en els seus editors?

Víctor Obiols: «La sang I la posta: un cas cèlebre d’analogia poètica»; Perejaume: «Pre-Cel»; Ramon Pinyol I Torrents: «Les edicions verdaguerianes de la Tipografia “L’Avenç”», dins Miscel·lània RT. Scientiae patriaeque impendere vitam. Eumo, 2007.

PUNTERS 8

22 Retrotraducció
Més sobre «belles infidels». Advertència als editors (Le Monde 15.06.2007) perquè, acomplerta l’edició crítica dels Essais de Montaigne, s’afanyin a publicar-ne una edició pour le vaste public. La idea rival seria una retrotraducció al francès dels Essais a partir de la «superba» traducció a l’anglès de Michaël Screech (Penguin) o de l’anàloga a l’italià de Fausta Garavini (Adelphi). Quin Don Quijote en francès traduiríem al català? Traduiran els Essais traduïts per Vicent Alonso? L’existència de la retrotraducció em va arribar en els intents de passar a l’arameu l’Evangeli de Mateu transmès en grec.

23 Arxiduc i Arximés
«Príncep errant, amic de les lletres i de les arts, profundament religiós i alhora intensament llibertí», profundament i intensament cosmopolita i mariner i políglota i polígraf i col·lector de literatura popular i historiador i geògraf i tractadista de les Illes Balears, Ítaca, les Illes Eòlies, botànic i filòleg i lul·lista i primer defensor (enfront del mite de la Escuela de Toledo) de l’Escola de llengües de Miramar creada per Ramon Llull i profundament i intensament valedor de Verdaguer fins a ajudar-lo en els presumptes negocis d’aigua medicinal de Vallcarca. Arxiduc Lluís Salvador i Arximés.

24 Poeta/teòleg místic

Per què la poesia mística de Verdaguer ha trobat més reconeixement en l’àmbit de les lletres castellanes que en el de les catalanes? Per què molts crítics catalans li han negat la condició de poeta místic, mentre que els castellans, que en poesia mística hi entenen prou, exalcen els seus valors místics sense reticències? De Manuel de la Revilla a Menéndez Pelayo, de Pardo Bazán a Clarín, d’Azorín a Juan Ramon Jiménez. Els nostres teòlegs noucentistes, eclesiàstics i laics, demanaven teologia de Tubinga al poeta del Seminari de Vic que els castellans han apreciat teòleg místic.

Manuel Llanas, Pere Quer: «La tercera traducció francesa del Quixot i el pròleg del traductor: context, situació i comentari»: Josep Massot i Muntaner: Jacint Verdaguer i l’Arxiduc Lluís Salvador»; Joaquim Molas: «Sobre Verdaguer i la literatura espanyola de la Restauració», dins Miscel·lània RT. Scientiae patriaeque impendere vitam. Eumo, 2007.

PUNTERS 7

19 Impostura agressiva
«La representació de determinades obres foranes d’escassa ambició literària comportava el bandejament dels autors catalans dels escenaris professionals de Barcelona». Confrontació més que «dramàtica» de dos sistemes lingüísticoliteraris operants en un mateix territori. Tot un Prudenci Bertrana emmascarat per paelles. Traduir/versionar, recurs per a encobrir plagis i cobrar drets d’autor. Un autor hongarès inventat. «Les misèries d’un autor dramàtic» són misèries d’un sistema de Teatre Nacional sotmès a la colonització d’un altre sistema de Teatre Nacional.

20 Frontereres
Com es (re)coneixen els escriptors/traductors en el forceig de les escriptores/traductores per (re)conèixer-se en elles mateixes! Intraductible, il·lingüe, le monosexisme monolingue de l’autre? Xarada ponsiana derridiana de la quíntuple aliança: dona catalana proletària escriptora traductora/traduïda. Oneiropompe. Uns confins sense fronts esborren la frontera nova entre fronters vells i la frontera vella entre fronters nous. Transgressió de la promiscuïtat, promiscuar, «menjar, en dies que l’Església ho prohibeix, carn i peix en un mateix àpat».

21 Reunió de plaers
Un déu juganer estira fils perquè, mentre navego en la lectura sobre òperes italianes en el primer romanticisme, els intensament clàssics de Catalunya Música facin sonar fragments coneguts d’òpera francesa i alemanya, en concret de Thaïs de Massenet i Lohengrin de Wagner, que són les dues meves primeres òperes al Liceu. Ho desconec tot de l’òpera de Rossini Ricciardo e Zoraide, que feia parlar a Monteggia, als inicis d’El Europeo, de «la reunió de plaers» que proporcionen les òperes italianes, però m’apunto a la reunió, que inclou també el plaer de la lectura.

Enric Gallén: «Història d’un presumpte autor hongarès traduït al català»; Pilar Godayol: «Maria-Mercè Marçal: traducció “entre dones”»; Manuel Jorba: La receptivitat de l’òpera italiana durant el primer Romanticisme», dins Miscel·lània RT. Scientiae patriaeque impendere vitam. Eumo, 2007.

PUNTERS 6

16 Sí, en Josep Grau també hi és
La constel·lació d’Estudiants de Vic 1951 és això, una constel·lació, «un dels grups arbitraris que s’ha format amb els estels fixos i la regió del cel que comprèn un d’aquests grups». Les constel·lacions foren imaginades per orientar-se en el firmament i conèixer millor la terra i les evolucions de l’any: pluges, freds, sembres i collites. Aquests inèdits de Josep Grau corroboren que és astre de la constel·lació amb llum pròpia. Una constel·lació que forma altres constel·lacions i n'és formada (Riba (Hölderlin), Triadú, Molas), les quals també són variables segons que evolucionen els observatoris del cel.

17 L’enigma dels gravats de Jesús Infant
L’any que el Cercle Artístic de Barcelona va recollir dibuixos dels seus associats per a una campanya de recaptació de fons per a l’entitat, el 1895, és l’any que Verdaguer preparava l’edició de la trilogia Betlem, Natzaret i La fugida a Egipte en un volum, Jesús Infant, edició que el poeta, després de desestimar uns dibuixos d’Alexandre de Riquer, va il·lustrar amb tres gravats que no porten signatura. De qui són? Llegint els noms dels dibuixants de la Barcelona d’aquells anys, torna el neguit de saber-ne l’autor. També per aturar lectures demeritòries del poema.

18 Els intersticis dels estudiants
I tant! que haurà de derivar en conversa aquest monòleg contundent, lúcid, apassionat sobre el que m’apassiona: ensenyament, educació, instrucció. «És una persona instruïda» era el millor elogi. Formació, Bildung, que també vol dir cultura. Tot escriptor de Bildung/cultura alemanya escriu tard o d’hora el seu Bildungsroman, la seva novel·la de formació. «Té estudis», també deien. Sempre he pensat que la síntesi d’aprendre i ensenyar era estudiar, voler saber. La «deriva totalitària» porta el sistema a perfeccionar-se com a totalitari. Però hi ha els intersticis dels estudiants.

Pere Farrés: «Per a Ricard Torrents, a propòsit d’una lectura»; Francesc Fontbona: «Una sèrie de dibuixos del Cercle Artístic de Barcelona (1895)"; Jordí Galí: «Sine ira et studio», dins Miscel·lània RT. Scientiae patriaeque impendere vitam. Eumo, 2007.

PUNTERS 5

13 Miquelangelodèscloto
Ja m’havies preguntat si sabia «la terra on floreix el llimoner». A més dels quatre Rims pedrosos de Dante i de les més de vuitanta peces del Cançoner de Petrarca, ja hi havia llegit vint Rimes de Miquelàngel o Michelangelo (Miquel Àngel no, oi?). Ara entres al «cabal de la nostra llengua literària» vint poemes més d’aquest geni, els talents del qual no es jerarquitzen. El teu nou «tribut a una pàtria tan elegida com heretada» m’ensenya monedes amagades del tresor: espillar-se, amigar, bellor, visiva, bleir, morint sense, tot meu bé, entant, toldre, membrar, feral, esmitjar-se, entreallunyar.

14 Reencantament
Qu bé rellegir els Cants íntims d’Apel·les Mestres a l’estímul dels seus primers versos comentats aquí i recordar el cant alpestre de «la» Jungfrau, el massís alpí de nom fabulós, donzella, poncella, verge. Encara en recordo les estrofes apreses al seminari de la Gleva cantant-les en els fulls d’un Cançoner de muntanya del Centre Excursionista de Catalunya, sense que ningú ens digués qui n’era l’autor: «Dalt de la Jungfrau/vora del cel blau,/tindràs un palau/en cada nevera [«glacera» ens feien dir]./ Tindràs un tresor/d’edelweis en flor;/les estrelles d’or/tindràs per llanternes… Per què no es prengué o no fou pres més seriosament?

15 Els 600 milionaris
Quina història la del floc de cabells de Beethoven! En faran un producte mediàtic en forma de film i bestseller? «Els cabells del geni» contenen la història de doscents anys d’Europa. Començaria amb la mort de Beethoven a Viena el 1827, amb l’esquilada que li féu Ferdinand Hiller, i acabaria –provisionalment– amb la subhasta del reliquiari a Sotheby’s el 1994, la compra per part de magnats mord-americans i la deixa a la Universitat de San José de Califòrnia. Un dels episodis seria dedicat a Barcelona 1881, quan el músic esquilador Hiller la visità i –diu– hi havia «600 milionaris».

Miquel Desclot: «Vint poesies de Miquelàngel»; Josep M. Domingo: «Virtut, reencantament. Sobre la poesia primera d’Apel·les mestres»; Carola Duran Tort: «La Barcelona de 1881 vista per un músic alemany: Ferdinand Hiller», dins Miscel·lània RT. Scientiae patriaeque impendere vitam. Eumo, 2007.

PUNTERS 4

10 Autor-editor

Puja en aquesta correspondència entre l’escriptor Pin i Soler i el seu editor Aldavert, la figura de l’editor, peça clau en la construcció del sistema lingüístico literari català contemporani, en «un país en què la premsa tan poc ajuda a les obres literàries». «Los diaris de Barcelona continuen muts sobre “Els Garrigas”. Quin país de poca-soltes!» «No puc de cap manera perdre un cèntim més, però al mateix temps só aficionat de cor a la literatura catalana i devot fervorós dels que vénen a ajudar a la propagació del catalanisme en qualsevol esfera».

11 Música en estat projectual
La funció de la música en la fixació dels mites nacionals catalans troba en aquest estudi dos exemples eminents, Enric Morera i Amadeu Vives, inspirats en Canigó per a emprendre unes peces musicals que no passarien de la fase projectual. Quin dia podrem escoltar la fada de Lanós d’Amadeu Vives cantar «la melodia d’un deix orientalitzant lleu», que «no canvia la llangor i la tristesa fins al darrer instant, mentre el piano imita amb arpegis l’arpa que, segons el text, acompanya la veu de la fada i muda la tristor en joia»?

12 Traducció a les revistes balears
De tants traductes (136 textos) se’n dedueix, diu l’autora, «la germanofília, pròpia de la Renaixença, mantinguda sobretot per Mateu Obrador Bennàssar (faig memòria que va ser secretari de l’Arxiduc) i per Miquel Victorià Amer». Quan llegirem la llegenda de «L’aucell del paradís», en versió de Josep Taronjí, «rondalla original de Suècia»? Qui és «Mr Schubert» que l’ha feta conèixer «als francesos». També: «Verdaguer en Italia» de Joan Lluís Estelrich (traductor de Heine), que «aplega i comenta la traducció a l’italià d’una selecció de fragments de Canigó».

Isidor Cònsul: «El binomi autor-editor. La correspondència entre Pere Aldavert i Josep Pin i Soler»; Francesc Cortès: «Dos projectes de Vives i Morera al voltant de Canigó»; Lluïsa Cotoner i Cerdó: «Catàleg de les traduccions publicades a la Revista Balear de Literatura, Ciencia y Artes i Museo Balear de Historia y Literatura, Ciencias y Artes. Primera aproximació», dins Miscel·lània RT. Scientiae patriaeque impendere vitam. Eumo, 2007.

PUNTERS 3

7 La raó de Hamlet

La qüestió és la qüestió mateixa, la disjunció. L’aut aut del danès. La interrogació. La interrogació? Sí, no l’interrogatori. Hamlet no dubta, es pregunta. Si vols educar, no vacil·lis, qüestiona’t. Educar és partir del dubte metòdic per superar-lo. Si en educació, com en economia, a més de coneixements teòrics, transmets principis morals. Educar és plantejar opcions. Saber fer preguntes és tan productiu en termes científics com educatius. Educar és preguntar-nos a qui serveix la reforma de Bolonya. És preguntar-nos què esperem de nosaltres mateixos dedicant-nos a l’educació universitària.

8 La raó del poeta

Si els versos es fan amb mots, no pas amb idees, és perquè les idees també es fan amb mots, o sigui amb sentits, no pas amb versos. Els mots són sentits, logos d’abans de tot i de després de tot, que són al dins dels versos i de les idees. I la poesia? Art de fer sentit, creació verbal, construcció de sentit amb els sentits dels versos i les idees. Retroalimentació del sentit. Sentit genera sentit. Al principi hi havia la paraula i la paraula era acció, era l’acció. Fer sentit. Hi ha mots sense sentit. Hi ha els diferents sentits d’un mot. L’ofici del poeta i del filòsof és fer sentit.

9 La raó del narrador

«Omplir de sentit l’espai i el temps era, per a Víctor Balaguer, a la base del procés de recuperació de la narració de la història». En narratologia de ficció el narrador conta la història, l’autor la hi fa contar, el lector la contempla. Autor i lector habiten el món real. L’autor crea un món alternatiu amb personatges, escenaris i esdeveniments que formen la història. El lector entén i interpreta la història. El narrador existeix en el món de la història i hi apareix per fer-s’hi comprendre. Hi ha en ciència històrica aquestes tres entitats?

Enric Casulleras: «Dubtar o no dubtar: aquesta és la qüestió»; Francesc Codina: «L’ofici del poeta i el benefici de la poesia»; Montserrat Comas: «”Pertinença” i “Procedència” en Víctor Balaguer» dins Miscel·lània RT. Scientiae patriaeque impendere vitam. Eumo, 2007.

PUNTERS 2

4 La raó mística femenina
Datat a Vic-Foligno, l’estudi de Maica Bernal és un generador d’electricitat entre dos pols de poesia mística. Flaixos, «visions», enlluernaments! Un «transport» que ennavega per mars de literatura mística, coneguts/desconeguts, orientadors/perdedors, familiars/estranys. Francesc d’Assís i Ramon Llull, Clara d’Assís, Angela de Foligno, Clara de Montefalco, Hildegarda de Bingen, Anna Caterina Emmerick. Caldrà cartografiar de nou? Jacint Verdaguer i Eulàlia Anzizu seran a l’epicentre d’una escola mística poètica catalana? «Mística femenina» conté una redundància?
5 La raó científica
Posar la Ciència dels Aliments al servei de la bona taula només ho pot fer una experta de la química de les substàncies i de la química de les relacions interpersonals, com és la doctora Consol Blanch, de la Fatarella, afincada a Vic d’ençà dels dies llunyans que evoca refent els itineraris gatronòmics per la ciutat i la Plana de Vic dels pioners de la protouniversitat. Amb «aliments i sentits» es fan, a tot estirar, bons plats, però la bona taula demana la tercera pota, la companyia. Sense bona companyia no hi ha ni tan sols taula. Hi ha la barra de l’autoservei.
6 La raó dialògica
Quan la lliçó esdevé diàleg, «mestres i deixebles» esborrem les distàncies de la «i» que ens separen i esdevenim, tots, estudiants, interlocutors, a la recerca del coneixement. No pas l’interrogatori ni el qüestionari, sinó la conversa i la interlocució fan progressar el conegut sobre el desconegut. Conversar, dialogar, enraonar. Recordo el temps que «enraonar» un noi i una noia volia dir que tenien relacions amoroses. El temps que una persona enraonada era aquella que obrava conforme a la raó. L’educació és vèncer el mutisme, extreure la paraula del fons de la in-fància, de la no-parla.

Maica Bernal: «Passió, dolor, escriptura. Espiritualitat femenina umbra en l’obra de Jacint Verdaguer i d’Eulàlia Anzizu»; Consol Blanch: «Els aliments i els sentits»; Jaume Carbonell: «Mestres i deixebles. El poder de la conversa», dins Miscel·lània RT. Scientiae patriaeque impendere vitam. Eumo, 2007

PUNTERS 1

1 Actualitat vs història
Seguint l’estela de grans mestres com Pierre Vilar i Josep Fontana, l’historiador Albareda no apunta al passat, sinó al present. Vegeu amb quin rigor planteja l’actualització dels drets històrics en l’Estatut del 2006 com a camí cap al reconeixement de les aspiracions catalanes. D’ençà que als anys vuitanta es posà a ensenyar Ciències Socials a futurs mestres, Albareda empeny el projecte indivisible: idees, llibres, universitat. «Referències», la col·lecció que dirigeix per a Eumo Editorial, és referència màxima per als estudis històrics catalans.

2 La recerca identitària
La Societat Verdaguer és de Verdaguer de títol, però no d’interessos literaris. Ramon Bacardit ho demostra amb un penetrant estudi sobre Àngel Guimerà, component, amb Verdaguer i amb Oller, de la tríada fundadora de la literatura catalana contemporània. L’interessant de l’estudi és que no s’ocupa ni de teatre ni de poesia sinó de la novel·la Rosa de Lima i la recerca identitària de Guimerà, no la col·lectiva, sinó la personal, lligada a la recerca de la identitat de la mare. Quina mare? la biològica? Catalunya?

3 La raó literària femenina
Sempre m’ha interessat l’escriptora Mary Ann Evans, doblada en el pseudònim masculí George Eliot, tant pel que escriví i traduí de l’alemany com pel que representa en la borsa dels valors literaris. Ara augmenta el meu interès l’article de Francesca Bartrina, experta en Víctor Català/Caterina Albert, la nostra escriptora/escriptor. Amb Evans/Beer/Bartrina crec que els homes i les dones estan limitats per «un malentès que els porta a establir relacions d’interdependència», però que el seu ideal «es troba en la comunicació i l’intercanvi entre els dos sexes». Crítica feminista potenciada per crítica comparatista. Un camí a explorar.

Joaquim Albareda: «Els drets històrics de Catalunya»; Ramon Bacardit: «Rosa de Lima: l’impacte de la Setmana Tràgica en l’obra de Guimerà»; Francesca Bartrina: «És George Eliot/Mary Ann Evans na autora clàsica? Una reflexió sobre el cànon literari amglès i el valor literari», dins Miscel·lània RT. Scientiae patriaeque impendere vitam. Eumo, 2007.