Escudella barrejada

Un amic antic m’escriu que «som de nou en nou confrares» i que això de les creus de sant Jordi és des dels primers vint encreuats l'any 1982 «un prodigi que gastronòmicament a pagès en deien escudella barrejada». Qui sap si no serà una Escudella Barrejada la performança de Ferran Adrià a la Fira Documenta de Kasel i no és una altra escudella barrejada la llista d’escriptors convidats per l’Institut Ramon Llull a la Fira del Llibre de Frankfurt. O és un plat de canelons? El que serveix el corresponsal a Madrid als lectors del diari de Frankfurt (FAZ) és el plat d’arrogància teutònica que sol aparèixer als fogons provincians de les unitats de destí (a l'altiplà ibèric o a la Mitteleuropa) i que refusen els alemanys que coneixen les indigestions històriques que els ha produït i que a la taula de les literatures d’Europa hi volen asseure la literatura catalana.

Del dolor a l'art

L’artista francesa Sophie Calle és famosa mundialment perquè fa de la seva vida privada el tema central de la seva obra. El fracàs del seu matrimoni el va passar al film No Sex Last Night. Ara a la Biennal de Venècia presenta en vídeo els set minuts finals de la vida de sa mare. Un nou exemple de l’art contemporani que transgredeix fronteres. Si més no ho intenta. En aquest cas les de la vida dita privada, dita també intimitat, amb l’exhibicionisme. La mort, el desamor, la malaltia, fan esclatar en crits de dolor, expandits o continguts, que els humans filtrem amb vels de pudor. Transformar el dolor en art són figues d’un altre paner. Quan no s’abasten, les figues fan pena o fan riure. I res no hi ha de tan allunyat de l’art com exhibir un dolor que no és art, per acabar que ni tan sols no és dolor.

La teologia lingüística de Porcel

Grandiositat patètica de personatge de tragèdia grega la de Porcel avui al Palau de la Música en agraïment pel Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Ni Homer ni Ulisses, com volia Villatoro, ni la pròpia obra com ectoplasma d’ell mateix, com deia ell, sinó Orestes o Agamèmnon, posseïts pel déu. La «pàssia», el sofriment, la passió, la malaltia, el pathos, tot li ha esclatat en un borboll incontenible de Suplicant en cerca de simpatia, de compassió. Ha acudit a Heidegger per explicar les seves «lletres catalanes» sorgides del món d’Andratx, quan la mare els feia sentir l’udol del gos, «es ca que luda», que a les nits de lluna udolava per avisar la mort i veien la mort passar en cerca de l'elegit. Ha il·lustrat la seva opció metafísica apel·lant a Heidegger. La llengua té ànima, la literatura és la casa de l’Ésser i no l’expressió de la contingència, situada històricament. Metafísica versus sociologia. Penses escriure Lletres Catalanes, però en realitat és l’Ésser de les lletres catalanes el que escriu en tu.
«El pensament de Celan sobre aquests problemes sembla més aviat teològic que profà. Entén el llenguatge com a casa de l’ésser (Heidegger), i no els llenguatges com a finestres de l’ésser (Llull)». Antoni Pous, Traduccions de Celan.
Arnau, som a l'Sprachgitter que Pous tradueix per Reixa de locutori?

Benno Ohnesorg

No em puc treure del cap el que el FAZ m’acaba de recordar: que fa qquaranta anys, el 2 de juny de 1967, la bala d’un policia va abatre l’estudiant desarmat Benno Ohnesorg, que per primer cop participava en una protesta, davant l’Òpera de Berlin, contra el règim del Xa de Pèrsia, quan la reial parella, l'últim Xa de l'Iran, Reza Palevi i Farah Diba, anaven a veure La flauta màgica.
Diuen que la ferida encara no ha fet crosta prou forta. En mi ha quedat com una referència de vida dels temps de Tubinga. El Maig Francès de 1968 va prendre, amb l’habitual traça francesa a convertir la història en espectacle, el protagonisme al Juny alemany de 1967.

Seixanta-cinc Roures

He pujat (2 de juny) a Collserola per can Sentmenat, he travessat la carretera de les Aigües, he pujat al Turó d’en Cors, he carenejat fins a sant Pere Màrtir, he baixat altre cop a la carretera de les Aigües i, travessant el parc de l’Oreneta i can Caralleu, he tornat a can Sentmenat i al Desert de Sarrià.
L’objectiu primer era tocar seixanta-cinc roures. Tocar-los com en el joc de «tocar mare». Un arbre feia de «mare», que mentre el tocàvem ens feia invulnerables. Ara, fora de l’arbre, en perdíem la protecció i, si el perseguidor t’atrapava, perdies el dret a recer i no el recuperaves fins que n’atrapaves un altre tu.
Diu que «tocar mare» vol dir una cosa com tornar a casa. Doncs, això. Perquè tot va començar un tres de juny demà farà seixanta-cinc anys i perquè el vint-i-u de maig en va fer trenta-vuit que tot va esdevenir TOT a la Casa del Roure d’aquesta banda de la ciutat. I, sí, he trobat els seixanta-cinc roures.
L’altre objectiu era sentir el rossinyol de Vallvidrera que hi va sentir el Poeta un dia de maig com avui. Qui va sentir a qui? La Sintaxi encara els hi lliga tots dos, el poeta rossinyol i el rossinyol poeta. Encara «he sentida la seva harpa» al bosquet de can Sentmenat, sobre el fons de remor d’autos de la Ronda de Dalt. El «trobador del mes de maig» encara no ha deixat «eixos cims/per los vergers de la plana», perquè sap que encara «als que canten millor/los posa dintre la gàbia». Els altres tiren els daus del tripartit sobre la Barcelona inconsútil.