Bartleby i Clarel

Ateses les circumstàncies de la jornada d’ofimàtica electoral i acollint-me a l’ampliació segona paràgraf b (A.II.b) del principi de l’oficinista Bartleby, sol·licito de qui correspongui que sigui tingut en consideració que el meu posicionament –provisional, val a dir-ho– és que prefereixo deixar en suspens que m’estimaria més no estimar-me més no haver de fer-ho i tanmateix no preferir que m'estimaria més haver de fer-ho.
Pel que fa a Melville, sorprèn que entre les balenes metafísiques dels seus Mars del Sud no aparegui mai Clarel, el poema del seu pelegrinatge a Terra Santa en 150 cants i 18.000 versos, en temps que el pelegrí de Folgueroles en tornava amb cent pàgines de prosa de dietari i un miler de versos de la trilogia Jesús Infant amb què escalfà la Lliga de la Sagrada Família i el seu Art, Poder i Religió. Clarel (1876) ni tan sols no apareix a diccionaris reputats i tot just si és reivindicat des d’alguna pàgina internètica com un precursor de The Waste Land de T. S. Eliot. De Romanticisme a Romanticisme no hi ha distàncies sinó desconeixença.

Per molts anys

Benvolguda Universitat de Vic. Benvolgut Plató:

Rebeu la meva més cordial i més intencionada felicitació en el dia del vostre aniversari. Com que tots dos celebreu haver nascut el 21 de maig, em permeto la llicència de felicitar-vos alhora. Per molts anys, Plató, que en fas 2.434, si els compto bé. Per molts anys, Universitat de Vic, que en fas deu, que de seguida estan comptats. Els teus anys, Plató, no són gaire exactes, perquè al teu temps el registre de naixements d’Atenes no es devia portar amb gaire rigor. Pel que fa a la teva edat, Universitat de Vic, també ofereix variants. Hi ha qui sosté que la Llei del Parlament de Catalunya de 1997 no estableix el teu naixement sinó el teu re-naixement, perquè els teus orígens són medievals. Tant se val. Sobre el vostre naixement el 21 de maig circula una llegenda, diria que urbana més que de mossos d’esquadra, que explica la coincidència en aquests termes: diu que a la primavera de 1997, quan la història –prenyada feia anys de tu, Universitat a Vic– va arribar al punt d’anar de part, es va plantejar entre els set savis la qüestió de quin dia seria el més adient per a un naixement tan assenyalat. Com que les preferències dels set savis eren discordants, varen acudir a la sort. Que fos el destí qui fixés en el calendari el naixement de la nova Universitat de Vic. I el destí va triar el 21 de maig, com si volgués que Universitat de Vic i Plató restéssiu units per sempre més. La llegenda acaba amb una pregunta: eren trucats els daus?

Ei! Cinto!

Per molts anys, Cinto! En fas 162, si no m'he descomptat, i encara hi ets. Vull dir que encara et sentim per aquests marges i rius, et veiem a l'ermita al cel suspesa i t'enyorem com enyoraves la niuada de calàndries, quan "davant les Illes Terceres" dataves fent trampa a 17 de maig de 1875 l'oda a la terra natal més bella que mai hagi escrit poeta. Ramon Pinyol, que ho ha resseguit, no te'n fa cap retret, d'haver manipulat la datació. Jo tampoc. Si havies fet de la flor del teu nom, Jacint, el centre del teu jardí, camuflant-te sota la lletra "J" del mig de l'alfabet, també podies exalçar el dia del teu naixement dissimulant-lo al centre de la primavera. Devies trobar que aquella data rodona subratllava que complies trenta anys navegant enmig de l'Atlàntic en cerca de la teva Atlàntida, que acabà essent la nostra.
Oi que no et fa res que també feliciti en Josep Lluís, que fa anys el materix dia que tu?
Per molts anys, doncs! En fas 55, si no m'erro. Comme c'est curieux, comme c'est bizarre, quelle coincidence!, que deia aquell. També hi ets, i tant!, a rebre la primavera.
Cinto, on és l'escala de versos per on la feies baixar?

Ja es deuen prats i ribes cobrir de verds domassos,
cada turó amb la vesta de flors que més li escau,
la santa primavera per rebre entre sos braços
que amb nuvials adreços hi baixa del cel blau.

Encara una altra felicitació de 17 de maig: per molts anys, Internet! No sé quants en fas, però en faràs molts, Xarxa.

Edicions i militància

Ens hem trobat amb la filla de Gonçal de Reparaz (fill), que vaig conèixer fa quatre anys, quan va venir a negociar el trasllat del fons del seu pare des del Perú. Maria del Carmen és una dona intel·ligent i preparada que a partir del llibre La Plana de Vic, del seu pare, ha refet la seva història. Publicat el 1928, va encapçalar una de les col·leccions estrella d'Eumo, L'Entorn, en un reimpressió facsimilar de 1982. Eren moments que hauríem abassegat tot el que el franquisme havia interromput. La ciència geogràfica sobre la vivència de la terra natal, die Heimat de Hölderlin, no das Vaterland, la pàtria. I encara la pedagogia dels drets de la nació, com en els temps bons de l'escola educacionista. Reparaz, Pau Vila, Centre Excursionista, Societat catalana de Geografia.
Volíem fer venir Gonçal de Reparaz per a la presentació del llibre, però ja estava molt delicat de salut i de fet no vaig trobar gaire interès enlloc a fer-lo venir. Però es veu que la reimpressió d'aquell llibre va marcar la seva darrera etapa. La seva filla ha vingut per a reconstruir la trajectòria catalana de Gonçal de Reparaz en un documental produït per la Cartoteca de Catalunya. Suposo que Oriol Nel·lo hi és per un cap. Hem parlat una bona estona mentre ens filmaven i després hem continuat. És una meravella això de la memòria històrica. Aquesta dona, d'una cinquantena d'anys, és filla d'un home nascut l'any 1901 (el meu pare era de 1899 i la mare de 1900). Amb els records de la saga familiar respectiva sobre el Vic que a la dècada de 1920 va conèixer i descriure tan bé el seu pare, hem reconstruït més d'un segle, tot el XX, que portem inscrit en els records de la saga familiar respectiva.
Maria del Carmen reparaz m'atribueix l'inici del "retorn" del seu pare. En tot cas amb la reimpressió del llibre es va desencadenar una procés de recuperació que ha culminat en el retorn dels seus papers i en aquest documental.
Penso en "els binomis Universitat i Edicions, Ensenyants i Llibres, Educació i Cultura" de l'assaig Edicions i militància amb què vaig intentar de marcar amb tinta vermella els 25 Anys d'Eumo Editorial (1979-2oo4).

Carretera Vic-Folgueroles cap a 1920

del fons

aus der tiefe

és la carta que mai no havia d’arribar
són els camps de rostoll que envolten
el poble
és l’amiga que al telèfon
ha plorat
són els foscos roures que
s’alcen ran del sepulcre
és el castell del poble que tothom tem
tothom veu
l’amiga que canta al parc del castell
la cabellera lliure que fa mal
i un cop i un altre silenciosa se’n va
del poble
és que rere totes les finestres totes
les portes hi ha algú
són els camps de rostoll que ara
es conreuen
l’amiga que amb les mans serrades
tocava valsos al piano
és que érem massa tímids
per ballar
ella diu
són les rares ocasions
que t’has sentit lliure i
has pensat que et pretenien
és la carta l’amiga és
morta

Sabine Schiffner, FAZ 18.05.07
Traducció d'Erraté.

Una política sense país

Del transversal al seccional
Hem tancat (08.05.07) el Curs d’Alts Estudis amb la lliçó de Joan F. Mira i Miquel de Moragas sobre Un país sense política (1976) de Joan Fuster. Vista la implicació de dalt, de baix i del mig, la lliçó-cloenda mereixia un colofó sobre Una política sense país (2007). Amb els amics convenim que el regust agredolç que ens en queda neix de la qualitat dels ponents i contraponents en contrast amb l'aparent intransitivitat de la proposta.
Hipòtesis: 1) no s’ha entès 2) s’ha entès malament 3) s’ha entès i s’ha rebutjat 4) no l’hem sabut explicar. En resum, s’ha seccionat el que era transversal. Components que no eren precindibles: l’edició dels deu títols, l’audiovisual de cadascun dels deu autors, la fila zero de prominents. Es podia suspendre? Sí, és clar, d’acord amb el principi que diu que val més que no abans que a mitges, o sigui mediocre. Però no, òbviament, no s’havia de suspendre, d’acord amb la transitivitat platònica o simpathia universal dels éssers del testimoni/lliçó 5:
ens ensenyàreu que on sigui del món que és salvada, se salva
per al llinatge tot dels qui la volen guanyar.
Carles Riba, Elegia IX, 31s. "Per a Pompeu Fabra".

Deu testimonis del segle XX: Deu lliçons per al segle XXI.
Curs d’Alts Estudis sobre cultura, política i societat (1907-2007)

A més de l’accés a coneixements d’especialistes, el curs ofereix l’oportunitat excepcional d’immergir-se en la saviesa del nostre temps. Els professors que hi intervenen són membres numeraris de l’IEC, la més alta, més antiga i més compromesa institució académica d’àmbit català. Fundat fa cent anys i impulsat per figures genials com Enric Prat de la Riba, Joan Maragall i Pompeu Fabra, castigat implacablement per les dues dictadures espanyoles del segle XX, l’Institut manté una exemplaritat heroica que dóna un plus de saviesa a la veu experta dels professors d’aquest curs.
Per a entendre i decidir la nostra vida privada i pública és indispensable conèixer les idees i els propòsits que portem entre mans. Tota intervenció de qualitat en la vida actual, de l’empresa a l’Administració, parteix de coneixements de qualitat com els que ofereix aquest curs. «Vostè que exigeix qualitat, coneix aquests deu mestres?» Que vol dir: prendre les bones decisions demana coneixements de qualitat que portin a la saviesa. (Coordinació: Ricard Torrents)

Vegeu el programa aquí