No traïu el traductor«El seu pensament girava quan recordava el millor de la seva joventut. Però quan de temps es pot passar un home recordant el millor de la seva joventut? Per què no gaudir del millor de la vellesa? Potser és que el millor de la vellesa és això, la nostàlgia pel millor de la joventut». El protagonista septuagenari de la novel·la
Elegia de
Philip Roth, amb traducció de Núria Parés, m’ha arrossegat fent-me fer preguntes com aquestes que, ara que tinc tants anys com ell, em toquen més directament al cor de la memòria, allà on guardem el millor de la joventut i el millor de la vellesa.
Al cap d’uns dies d’acabar la lectura del relat de Philip Roth, quan encara m’envoltava el perfum de l’atmosfera narrativa que només escriptors com ell saben crear i traduccions com la de Núria Parés saben recrear, vaig veure’n una crítica al suplement literari setmanal del diari
Avui. Vaig buscar-hi què hi deia de la traducció. Doncs, sorpresa. No sols no li dedicava ni una sola frase, sinó que el nom de la traductora no figurava a la fitxa de l’encapçalament. Ocultació. Menyspreu. Negligència. Inèpcia.
No és pas un fet aïllat. Mireu al mateix
Avui la secció setmanal “Llibres al dia”, on sistemàticament s’escamoteja la traducció. El setmanal
Presència d’aquesta setmana (23 02-01.03. 2007) dedica crítiques a dues obres de notable envergadura, com són
El problema de Sòcrates, del filòsof i politicòleg Leo Strauss, i
Irreversible, del narrador costumista Theodor Fontane. No hi trobareu ni un mot sobre qui n’ha fet la traducció ni de quina llengua. Igualment a la fitxa de novetats que registra un llibre d’Amos Oz. [A l'Avui de 5/6.04. 2007 Leo Strauss continua sense traductor].
Les ressenyes de llibres a la premsa de països que tossudament no sabem imitar no deixen mai de portar quatre coses sagrades: l’editorial, el nombre de pàgines, el preu i, si escau, el nom del traductor o la traductora, acompanyat de la llengua i del país. «Traduït de l’anglès (Austràlia)». «Traduït de l’espanyol (Argentina)». «Traduït del català (Balears)». Aquí en passem. Tants llibres d’estil, tant reclamar professionalitat però resulta que incomplim una petita gran norma que estableix la diferència entre la feina graponera i la feina ben feta.
Fa deu anys, en un article que va circular pels diaris d’Europa, George Steiner lamentava que en art i cultura el secundari triomfés sobre l’essencial. En un concert de Beethoven s’imposa el director per damunt del compositor. En teatre i òpera, els autors més eminents, de Shakespeare a Mozart o Rossini, queden postergats pels directors d’escena i els intèrprets. En art preval el comissari d’exposició per damunt dels artistes. El que és essencial, l’obra i l’autor, són suplantats, ocultats, menyspreats, negligits.
Avui hem avançat i triomfa el terciari i el quaternari. Electricistes i fusters, perruqueres i maquilladores, xofers, equips mòbils, serveis de catering, l’apuntador i la tieta de Granollers, tothom té un lloc als crèdits dels films en llistes interminables de noms, sovint illegibles i escamotejades per les cadenes de televisió. Però, si es poden llegir, no hi trobareu els traductors dobladors del guió. Un últim cas. Fa uns dies a Catalunya Música anunciaven en concert “La Bella Maguelone”,
Die Schöne Magelone, música de Joahannes Brahms i lletra de Ludwig Tieck, amb l’al·licient que l’actor Jordi Dauder recitaria el text en català. Us penseu que varen dir qui n’era el traductor?
En literatura traduïda la traducció no és secundària, sinó essencial. És, doncs, potser per això que queda relegada «steinerianament»? No, estalvia’t la cínica brometa, company. Quan llegeixis
Elegia, no només llegiràs Philip Roth, sinó també Núria Parés, que te l’ha traduïda en una prosa catalana llisa, fluida, guspirejant. Per això no m’acostumaré mai a l’estulta persistència de menysprear la traducció. Ni mai deixaré de denunciar els qui a una pàgina de diari denuncien la misèria de la cultura catalana i des de l’altra pàgina la practiquen.
El 9 Nou. 02.03.2007
