La carcanada del segle XX

En preguntar-se Valentí Puig a L’os de Cuvier «quina carcanada òssia permet una representació general de la literatura catalana?», aventura una llista de nou peces:
«Una pàgina de Roís de Corella, la Bèlgica de Carner, la Girona de Pla, Primera història d’Esther d’Espriu, les Sàtires de Guerau de Liost, una glosa de D’Ors, el Canigó de Verdaguer, un Bierville de Riba, un sol poema d’Ausiàs March?». Per què nou? Per què en aquest ordre? Per què no tancava a deu, amb Pla, posem per cas?
En preguntar-nos amb motiu del Centenari de l’IEC a l’entorn de quina ossada es va sostenir el segle XX català, conjecturem que l’organisme format per «cultura, política i societat 1907-2007» té una columna vertebral composta per deu vèrtebres principals:
•Prat de la Riba 1870-1917, La nacionalitat catalana 1906: El procés de recuperació institucional.
•Joan Maragall 1860-1911, La ciutat del perdó 1909: La consciència civil.
•Eugeni d’Ors 1881-1954, Glosari 1906-1920: La construcció d’una cultura.
•Alexandre Galí 1886-1969, Per la llengua i per l’escola 1931: L’aposta per l’Educació.
•Carles Riba 1893-1959, Elegies de Bierville 1943: Humanisme contra barbàrie.
•Josep Ferrater Mora 1912-1991, Les formes de la vida catalana 1944/1960: Identitats. Jaume •Vicens Vives 1910-1960, Notícia de Catalunya 1960: Una proposta de recobrament.
•Maria Aurèlia Capmany 1918-1991, La dona a Catalunya 1966: La lluita per la igualtat.
•Francesc de B. Moll 1903-1991, Els altres quaranta anys 1975: La unitat de la llengua.
•Joan Fuster 1922-1992, Un país sense política 1976: La mirada crítica.

Un canon? L’exercici de dreçar una llista que contingui el que al capdavall és incontenible és desafiant. La desena tenia una vintena d’aspirants. La temptació era ampliar-la a la dotzena o a la quinzena, però el curs no admetia més de deu lliçons. Calia pagar un parell de quotes, prou visibles en el resultat final, alhora que assumibles. Encara que n’hi hagi més de deu, aquests deu hi són. Deu testimonis del segle XX. Deu lliçons per al segle XXI. Tan solemne com es pugui. Els epífrags apunten a la formació del continuum. Les deu dècades del segle hi són representades. Qui en sàpiga més que hi digui més. Pot fer l’exercici de pujar a dotze o de baixar a set.

L’Europa de cinquanta o de cinc mil anys

Els noticiaris ens recorden que l’Europa nascuda del Tractat de Roma el 25 de març de 1957 fa cinquanta anys. Els sis estats fundadors han passat a vint-i-set, amb cinc-cents milions de ciutadans, entre els quals els catalans que encara esperem de ser-hi reconeguts.
No podré anar a la conferència Europa sense (els) europeus de l'escriptor eslovè Ales Debeljak. La invitació de Simona Skrabec em fa denteta.
L’atzar fa que la celebració del cinquantenari m’atrapi llegint que «Europa com a magnitud històrica té uns tres mil anys, només que hi comptem els seus orígens, o sigui, les aportacions de Jerusalem, Atenes i Roma».
D’acord, però n'hi hauríem de posar cinc mil, d'anys, "només que hi comptem" les aportacions del Caire i de Bagdad, o sigui d'Egipte i de Mesopotàmia.

Generació bloc

El dia que vaig fer setanta anys em van regalar un bloc. Com que això va ser al gener passat, reacciono tard a la qüestió plantejada per Manuel Cuyàs al diari El Punt de 26.10.06 sobre si La «generació bloc» s'obre pas o se’l barra. La veritat, em pensava que la blocosfera escupiria un septuagenari. Millor dit, que un septuagenari s’hi ofegaria. Error. M’estic convertint en blocaire. Per això em sembla que el fenomen no té res d’especialment generacional. És un artefacte més de «nova generació» i prou. Tan de bo fos tan fàcil de generar canvis en la successió biològica! La nova generació acostuma a ser la següent i prou. Ben mirat la blocosfera està cridada a ser un espai intergeneracional més. Un cibermercat multigeneracional. Ho ! veurem.

Poemes de pedra

Poemes (de xocolata) de (la) pedra
Això sí que és treure a la rifa sense jugar-hi. Em conviden a la Universitat de Lleida a fer-hi una conferència sobre els artefactes de Verdaguer i Gaudí del mite universal de la família divina, hi vénen més de quaranta persones entre professors i estudiants, en Josep M. Domingo em porta a dinar amb companys del seu departament (Jordi Malé, Joan R. Veny...) en un restaurant excel·lent on continuem la disputatio sobre literatura i art i universitat i el futur dels estudis de literatura i la bíblia en vers, em fa conèixer els editors dels llibres que porten el segell d’excel·lència Punctum i, abans d’anar-me’n, em regalen el llibre catàleg Poemes de pedra, de J.V. Foix, que no coneixia, perquè no havia pogut veure’n l’exposició. Una meravella de tot, de fotografia, de presentació (Joaquim Molas), d’estudi literari (Ramon Salvo), i sobretot de poesia visual de Foix.
Però la rifa de Lleida continua amb la rifa de Sarrià. Arribo a casa i em trobo al correu electrònic un text sobre els Poemes de pedra que m’envia en Manel Carbonell perquè li’n digui el què.
Me’l llegeixo d’una tirada, sense deixar-me ni les notes a peu de pàgina, de la primera
(Només des de la ceguesa que provoca la incapacitat de diferenciar entre què és important i que és superflu, què és un llibre de poemes i què és un magazín, es poden haver aventurat simplificacions de l’obra de Foix que en perverteixen la intenció i n’impossibiliten una comprensió adequada i suficient)
a les conclusives ( “Alles greift in einander” (tot encaixa amb tot), principi hölderlinià posat com a lema per Roman Jakobson a l’estudi que fa de “La vista” de Hölderlin)
o encara (És la idea hölderliniana de l’estatut del poeta en tant que mitjancer entre mortals i immortals reelaborada per Nietzsche, que l’estén a essència de l’home en general). En Carbonell se les heu amb Foix com Heidegger se les havia amb Hölderlin. Lluita de titans del pensament i la poesia.
Per celebrar-ho he baixat a la plaça de Sarrià a comprar bombons/poemes de xocolata de la pedra can Foix, d’aquells que hi figura ELL amb barret.

Entre Goethe i Hölderlin

Quan el pròxim octubre de 2007 obri les portes la Fira del Llibre de Frankfurt i Catalunya sigui el centre d'atenció del món editorial com a tema central d'aquesta edició, podria ser que no hi hagi gaires visitants conscients que aquesta presentació de la cultura catalana a Alemanya és, en el fons i en bona part, la continuació i el resultat a nivell internacional de les idees i il·lusions d'un pioner de la mediació intercultural entre Catalunya i el món de parla alemanya: Antoni Pous (Manlleu 1932- Barcelona 1976).

Extracte traduït del castellà d'una ressenya de Rafael Sevilla sobre el llibre de Ramon Farrés, Antoni Pous. L'obra essencial, pròleg de Ricard Torrents (2005). Dins Diálogo Científico (vol. 15, 1/2-2006), Tubinga.

Paraules per al Temple

26-28 de gener del 2007
Estimat amic Perejaume
Les teves Paraules per al temple (La Vanguardia, 24.01.07) em van atrapar amuntanyat. [Si no tens pressa, t’ho explico]. Vaig anar a l’Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi (Reial). Resulta que, com solen fer aquestes entitats, celebraven una sessió necrològica necrofílica dels membres traspassats l’any 2006, entre els quals hi havia Ramon Montanyà. La seva vídua em va fer arribar, a través de la rectora i d’en Ton Granero, una invitació tan convincent que em vaig avenir a fer un puja i baixa [em trobava a Vic, era dimecres] per honrar vivents difunts o difunts vivents que habiten les nostres acadèmies. Resulta, també, que l’ascensor de l’Acadèmia es va encallar. Mal presagi. No en metàfora, sinó en realitat, com correspon a la institució propietària de l’immoble, la més aviat descensiva Cambra de Comerç, i que les vuit ascensoriades persones vàrem sortir-ne saltant com vàrem poder, després d’uns moments d’imparables presumpcions sobre l’origen de l’avaria, que bé es podia trobar al Palau de la plaça del Pla de Palau, on anaven a parar els esperits dels catalans, de tots, no només dels que anàvem a honrar, sinó de tots els traspassats de 1714 ençà en virtut de la Nova Planta que regeix el reialme dels vius i dels morts. La sessió necrofílica, presidida per l’arquitecte Bonet, que no té temps de llegir el llibre que ja saps ni en tindrà mai, va transportar-me a la regió de Cronos i de Gea. L’acadèmic Antoni Pladevall, encarregat de la semblança, no va amuntanyar-nos sinó pladevallar-nos. M’hi vaig resistir. En tornar a casa, muntanya amunt, la Carlota via Mitte em va fer sentir les Paraules per al temple estampades al diari que continua batent rècords en el propòsit d’imposar la impossibilitat de la nostra església. Em vaig colgar pensant que un dia caldrà tornar a la muntanya serrada que combat la innovació pretenent massoterament que no existeix, com i també caldrà entrar al temple massís, al massís temple, sense buits, compacte, que no podrà escoltar les paraules ensordides per l’alta velocitat.
L’endemà, arribat a la feina, em disposava a escriure’t, quan de sobte m’escomet un mot fulgurant que mai no havia sentit ni llegit. Casualment paro la vista al llom d’un llibre dels que tinc drets en rastell al costat de la pantalla de l’ordinador i em colpeixen de baix endalt unes lletres capitals desconegudes i incomprensibles: PENSAMETERS. Em frego els ulls i agafo el llibre. Sí, és el teu llibre, Els cims pensamenters. Ho diu el títol de la coberta, de la portadella, dels crèdits. Al llom s’hi ha fos la N. Quina rebel·lió de lletres ha triomfat? Em dic, té, aquí ho tens. La pensa va més enllà del canvi. El prefix grec «meta», que vol dir canvi, com diu insistentment Coromines a cada ocasió que té de recordar-ho, s’ha tresnsformat en sufix i desinència. La revolta tipogràfica no va cap al metapensament sinó cap al pensament meter. La realitat és metera de la ficció. Tu et pensaves construir uns cims de pensament més enllà del món. Doncs, no t’ho creguis. És el canvi, el meter, que et canvia. Són cims que canvien el pensament. El prefix sufix del canvi és el prefix sufix absolut, el prefix sufix primordial del canvi de tots els canvis. Meta/Quan el Creador de tots els Creadors va crear el cel i la terra, la nit i el dia, l’aigua i el foc, l’aire i la terra.
La revolta pensametera va culminar en la meta com a origen del primer joc, la primera prova a què la vida sotmet els vivents, el joc de donar i enretirar la meta dels llavis del nodrissó. Té, ara t’hi acosto ara te n’allunyo. Ara t’hi deixo amorrar ara te la prenc. Un joc innocent de donar i prendre tan sublim que tota la vida en pateix. A la fi vaig entendre la rialla bàrbara de l’infant satisfet davant la buidada mamella del vers d’en Maragall la nit de la bomba del Liceu.
Gràcies, amic, de les teves paraules, més terapèutiques i curatives que les del meu llibre. Diferents per a una mateixa ferida. Fonda i sagnant, sempre oberta, com la que un dia els dos bojos de la Família es van obrir a la pròpia carn, la nostra, tan endins que encara ens sagna. Teu.