Fantasmes i barruts

Vinc d'una sessió d'aquestes en què un barrut suposadament expert pren la paraula per fer una comunicació anunciada amb temps o en què un càrrec del que sigui ha d'intervenir per cloure l'acte. No s'ho han preparat i pretenen salvar la situació amb el recurs col·loquial. Probablement són incompetents i seria pitjor si s'ho preparaven, però no són capaços ni de renunciar a parlar ni de fer-s´ho preparar per algú altre. Sense sentit del ridícul, es fan el trempat denigrant la retòrica, l'eloqüència i la vergonya. Som a casa. Col·loquialisme banal que no dissimula la incompetència. La qüestió és ser-hi.
Agafar la paraula és agafar poder. Però és perdre autoritat, si no s'agafa bé. Les paraules són venjatives.

Coautor

Si us voleu fer coautor d’una gran obra d’art, interveniu-hi trencant-la, guixant-la, repintant-la, fent-hi una o més d’una de les intervencions a l’abast de la vostra creativitat o de les vostres compulsions artístiques. L’artista interventor Pierre Pinoncelli és jutjat per la mutilació d’una peça de Marcel Duchamp, exposada al Centre Pompidou. Es tracta de Fountain, un urinari de porcellana blanca, signat R. Mut 1917. La defensa esgrimeix que no és un acte de vandalisme. És art sobre art. Reivindica que l’obra ha adquirit una nova identitat artística i que l’artista interventor n’és coautor. Ben mirat, si «autor» ve del verb augére, “augmentar, fer progressar”, té més autoria Pinoncelli (qui és?) que no el mateix Duchamp. La Fontaine immòbil, fossilitzada, ha augmentat a cops de martell progressista. En endavant caldrà revisar què cosa sigui la propietat intel·lectual, els codrets d’autor o els drets de coautor.

El paper de la informació

La ràdio dóna la informació, la televisió la il·lustra, la xarxa l’expandeix i els diaris la fixen. El mateix diari que vol fixar la meva confiança en el paper informa de l’assassinat racista a Istanbul de l’escriptor «turc d’origen armeni» Hrant Dink. Informar d’un «turc d’origen armeni» en comptes d’un «armeni de Turquia» o d’un «armeni de passaport turc» és com informar d’un «espanyol d’origen català» en comptes d’un «català d’Espanya» o «català de passaport espanyol». «Origen» no és sinó un eufemisme per amagar «nació». Si el paper fixa, té més responsabilitat de ser veraç.

(Publicat a L'apunt. UVIC, 23.1.06)

El primer joc

Qui diu que el primer joc és el de donar i enretirar el pit? El joc primordial de tenir i no tenir. Quan el creador separa el cel i la terra, la llum i les tenebres, el recer i la intempèrie. La possessió i la fretura. La separació del sagrat i el profà, del diví i l'humà a la litúrgia de totes les religions.

Escriptura d'alt risc

Hi ha escriptor(e)s que intenten depassar els límits. Els que no ho intenten, els fixen. Dels arriscats, n'hi ha que s'hi estavellen, n'hi ha que els traspassen. Els altres serveixen de contrast, de recordatori dels límits i del plus ultra.
Elfriede Jelinek practica l'escriptura d'alt risc. Travessa la ratlla o l'esborra o s'hi estavella. Sempre ho intenta.

Desvergonyiment i literatura

Quan la prepotència és desvergonyida pot crear el miratge del talent. Sóc de la banda dels guanyadors de la guerra i què? El franquisme em va anar molt bé i què? És una desafiant contribució a la recuperació de la memòria històrica. Ells no ho han oblidat mai que durant quaranta anys van exercir de guanyadors. Quan sembla que els perdedors se n'obliden, surten a recordar-ho i els ho refreguen pels nassos. Aquí, a Catalunya, a Barcelona. Amb aires displicicents de grans dames i nobles cavallers. El desvergonyiment supleix el talent. No tenir vergonaya desperta admiració. El cinisme aparenta intel·ligència. La Maquinària infla escriptor(es) del cinisme que passen per genials. Arrogant-se una superioritat que no és de talent sinó de violència, engreixen l'engranatge de l'alteroedició. Aparenten intel·ligència, quan sota les frases atrevides no hi ha sinó desvergonyiment, xuleria, arrogància, superioritat socioeconòmica, blindatge familiar, herència de poder. El talent veritable ha de conviure amb la seva aparença. Podria en un cas extrem usar les mateixes armes?

Jean Daniel "fascinat" pel Llibre de Gentil i dels tres savis, de Ramon Llull, més ben dit, de "Raimundo Lulio, un mallorquín que escribía indistintamente en catalán, latín, hebreo y àrabe". El llibre representa el breu moment de tolerància que es creia reservat als andalusos de Còrdova però que es va estendre "a la Catalunya de Mallorca, Barcelona i el Rosselló". Més val això que res. L'ocultació pren formes pintoresques, però el fum sempre respira. Ni els més intel·ligents, com el director de Le Nouvel Observateur, no se'n surten. Els absoluts que assassinen l'ha portat a Llull i a la seva doctrina: exposades les raons de cadascun, el cristià, el musulmà i el jueu decideixen no escoltar la resposta del gentil, perquè fins ara han discutit amablement, però en el moment que el gentil faci l'opció d'un d'ells, convertirà els altres dos en enemics. Era Llull un criptogentil? A Raimon Pannikkar no li va agradar gens que li ho recordés en una increpació que començava "És Déu americà i Bush el seu profeta?". Daniel no vol ser ecumènic, vol ser eclèctic. Les coses clares, sí senyor. Com l'amic filòsof que em diu: No jo no sóc agnòstic. L'agnòstic no sap què hi ha més enllà. Jo sí que ho sé: no hi ha res. A mi no m'agrada l'amalgama. Font: retall passat per un col·lega d'afinitats traductives del diari oficial del país, del seu, del 4.12.06.

El començament de tot

C'est l'histoire du commencement du monde. Le ton du conte, du temps que le monde parlai. Cela se sent dans la syntaxe, et la charge des mots. C'est bien un commencement dans le sacré, avant que le divin ne s'en dégage. Et ce ton doit se faire sentir. C'est le langage lui-même qui est un rituel et un temoplle. Del llibre Au Commencement. Traduction de la Genèse, d'Henri Meschonnic, que m'ha passat en V.O., potser per suggerir-me un tema per a la classe que li haig de substituir. Vol que parli de les traduccions de la Bíblia. Ja em va bé. Del o de la Gènesi de tot. Del meu blog, també. Al començament Déu creà el bloc i el bloquer i va trobar que la cosa estava bé. Au commencement que Dieu a crée / Le ciel et la terre /Et la terre était vaine et vide...Et Dieu a vu c'est bien.
Quan Déu va crear el cel i la terra. Al començament dels començaments.El temps té la durada de la lectura i de 'escriptura. Un malefici o un bon auguri a l'hora de començar?
Sòc un petit déu que escriu sense saber encara si en sap, d'escriure un blog. Els qui me l'han regalat ja m'anunciaven que no em seria fàcil. Ara ells, per problemes imprevistos el dia 10, no em poden assessorar com em caldria. Som el dia 18 i després de refer-nos tots plegats del trasbals, m'hi poso tot sol a veure si me'n surto, de bloguejar (o bloquejar? perquè veig que n'hi ha que diuen bloc). Tan aviat com pugui, haig de sortir del metablog.

Tants oficis i ara blogger

És el deu de gener i faig anys sense panys. M'han regalat un blog perquè em converteixi en blogger. Em fa molta il·lu. Avui em preguntava com m'ho havia fet per no arribar a escriure més. M'ho ha ensenyat una resposta de John Updike. Li preguntaven com havia aconseguit d'escriure tants llibres, a més de fer crítica literària setmanal i altres papers. Deia que era escriptor com altres són dentistes o corredors de borsa. Té un horari, de 9 a 2/4 de 2. Encara que no siguis gaire ràpid acabes que has escrit molt. Va decidir no ser res més que escriptor, encara que no fos un bon escriptor.
El cas és que escriuria una situació d'ambient, de dia d'aniversari, i no d'un de qualsevol sinó el de setanta anys. L'ambient seria el del moment dels regals, d'una càmera digital i el d'aquest blog. És una provocació a la producció d'imatge i de paraules.

Per molts anys!

L'autor d'aquest blog avui fa 70 anys! Mai és tard per entrar en el món cibernètic sobretot si aquest ofereix l'oportunitat de volcar tot allò que encara podria quedar al tinter d'un intel·lectual que s'ha dedicat, de sempre, a llegir, a escriure. El vici de teclejar amb ímpetu un teclat pot arribar a ser perniciós, però qui gosaria dir que no podria ser més nociu que es quedés a dins allò que es vol dir?

L'autor d'aquest nou blog té un tinter gros ple d'una tinta molt espessa, i com que té els dits lleugers i encara té força per pujar als "cims pensamenters", hem pensat de fer-li un bloc. Perquè pugui afegir-hi tots els papers que pengen, caòticament, d'ací i d'allà de la seva pantalla de l'ordinador. Un regal que li donarà prous maldecaps! Li caldrà una mica de paciència: penjar posts, decidir si vol rebre'n comentaris, afegir blocs que li plaguin, penjar-hi imatges, posar-hi links interessants. Tot un món molt nou, potser inquietant, però molt llaminer. Als lectors d'aquest bloc, també els caldrà una mica de paciència. L'arrancada no serà fàcil però aixecarà el vol. Segur que sí.

Per molts anys!, et desitja l'equip del Ciclista de Pega.