L'ASSAIG I L'EMBÚS

Tot el que compta en la vida

Llegeixo, devoro el nou llibre d’Anne Fadiman, At Large and At Small. Familiar Essays, en la traducció a l’alemany, Alles, was das Leben ausmacht. Leichtfertige Essays.És un regal de la meva filla, introductora de l’assagista americana a Catalunya i traductora del seu primer llibre d’èxit, Ex-libris. Confessions d’una lectora (Eumo, 2000). Me’l va regalar a la Fira del Llibre de Frankfurt, on vam coincidir i em va portar a l’estand de l’editorial alemanya SchirmerGraf, que l’ha editat amb una pulcritud que fa badar la boca. A banda que la traducció del títol principal, tant en anglès com en alemany engega múltiples hipòtesis, el que em crida l’atenció és el títol secundari. Com designem en català el gènere literari familiar essay tan normal en la literatura anglesa, tan »familiar«, valgui la redundància, d’ençà dels romàntics? No ho sé. No veig que en català funcioni un hipotètic assaigs familiars. L’assagista, crític, editor, contista, Joseph Epstein, té una dotzena de reculls d’assaigs subtitolats la majoria »familiars«. No sé com ho tradueixen les llengües romàniques. També se m’escapa l’abast precís del subtítol alemany. Leichtfertig és intraduïble aquí per »frívol« o »descurat«. Assaigs lleus, assaigs lleugers? La connotació d’agilitat, facilitat, hi és present. I aquí, »a casa nostra«, que diuen els cursis i els leichtfertigs? Aquí, entre tants embussos com tenim, el de l’assaig, familiar o no familiar, és l'embús endèmic de les »lletres catalanes«, on té reservat un lloc en nota a peu de pàgina.

QUATRE COMBINATS

Veure el país invisible

Torno del país invisible i sé que existeix. De València a Sueca passant per Gandia i Simat de Valldigna, l’hem vist en tota la seva esplendorosa evidència. Durant tres dies n’hem trepitjat la ferma solidesa i n’hem respirat l’inconfusible clima. Guiats per gent que el fa patent contra l'ocultació i el negacionisme, n’hem seguit la dedàlica complexitat que el fa encara més visible, més existent. Quin dels quatre combinats preferiu? 1) A la Universitat de València ens hi esperava Josep Renau, mentre Rafael Roca ens presentava Teodor Llorente i Jacint Verdaguer. 2) Al palau dels Ducs de Gandia ens convidaven Ausiàs March, tots els Borja i el bisbe Climent, presentat per Josep Moran. 3) Al monestir de Simat de Valldigna ens estupefaïen el Císter, Dario Fo i Bernat i Baldoví, introduït per Vicent Simbor. 4) A Sueca ens rebia Joan Fuster, sol, assemblançat per Josep Massot, ens saludava la Dolors, veïna, i ens acomiadàvem a la Muntanyeta dels Sants.
No sabria quin combinat triar. Me'ls prenc tots quatre i no em caldrà fregar-me els ulls per veure el meu país. El veig. Existeix.

[A Oriol Izquierdo, director de la Institució de les Lletres Catalanes]

Fotomuntatje: Josep Renau

BOLONYA DE BUNYOL

Bolonya, bunyolada?

La Universitat de Vic va tornar a escenificar ahir la col·lisió dels models universitaris en la dramatúrgia d’inauguració del curs 2007-2008, davant del Conseller d’Educació i de la Comissionada d’Universitats. D’una banda la lliçó inaugural de Francesc Codina i el discurs de la rectora varen posar en evidència les distàncies entre el model Uvic i el model Ues, els quals semblen aigua i oli, que poden coexistir, però mai fondre’s ni tan sols interactivar-se. De l’altra banda, avui la taula rodona sobre «El futur de les Universitats» ha reincidit sobre els tòpics del discurs bolonyista de l’alt funcionariat universitari espanyol, que neutralitza els programes reformadors de Bolonya i perpetua a Europa el model més napoleònic d’universitat.
Si la lliçó de Codina posava en evidència l’error garrafal del sistema educatiu que ha privat una generació de llegir a l’escola literatura de qualitat, la resposta del conseller fou que faria enviar un exemplar d’aquella lliçó a totes les escoles. Si la comissionada d’Universitats anunciava que la Uvic rebria un augment de subvenció, el discurs de la rectora Fargas reclamava per enèsima vegada que la UVic sigui universitat sense entrar per la porta de servei de les públiques.
A la taula rodona sobre «El futur de les Universitats», si el tècnic en universitats globalitzades i globalitzadores dissertava sobre les universitats espanyoles que globalitzen les catalanes i si el tècnic d’universitats públiques catalanes i la tècnica d’avaluació de la qualitat de la docència i de la recerca ho feien sobre el sistema universitari espanyol, que és el que porta les universitats catalanes a Europa, el quart tècnic, el del sistema productiu, era l’únic que introduïa de biaix el concepte de sistema català referint-se al teixit empresarial de Catalunya.
De Bolonya a Bunyol(a) o de Bolonyada a Bunyolada hi ha només la distància d’una metàtesi. Això en llengua, però en «El Futur de les Universitats» hi ha la distància que separa un projecte innovador de sistema universitari català d’un projecte antiquat, una vegada i una altra fracassat, de reforma del sistema universitari espanyol.

FRANKFURTÍADA 7

Post de post-Frankfurt

Algú que estira els fils de l’atzar va fer-me dos regals en el vol cap a Frankfurt: la companyia de l’escriptor Francesc Serés, que ja feia massa temps que no coneixia, i les pàgines literàries del Frankfurter de dissabte/diumenge que publicaven un poema de Günter Grass. Si Serés em va impressionar per la vehemència exultant del seu discurs, els versos de Grass em varen rebotre als ulls de tal manera que a la segona lectura em varen fer sentir que se m’adreçaven perquè els portés avui, aquí, en la presentació del llibre Carrers de Frontera/Grenzen sind Strassen, i em vaig dir que, si el moderador Johannes Kabatek em concedia la segona paraula, us els llegiria. Doncs bé, fan així en versió cursiva:

Liebe geprüft / Amor comprovat

Dein Apfel ¬– mein Apfel.
La teva poma – la meva poma.
Jetzt beissen wir gleichzeitig zu:
Ara mosseguem alhora:
schau, wie auf ewig verschieden.
mira, com [som] per sempre diferents.
Jetzt legen wir Apfel und Apfel
Ara (o)posem poma i poma
Biss gegen Biss.
mossec contra mossec.

Les dues pomes, un mossec simultani, la dissolució dels opòsits com a antecedent necessari de la diferència «per sempre», metaforitzen la unió dels amants: com més profundament se saben units, més diferents es descobreixen.
El context frankfurterià de la presentació del llibre Fronteres són carrers / Grenzen sind Strassen, on es relata la història d’amors i desamors de dues cultures, la de llengua alemanya i la de llengua catalana, m’ha fet sentir que el poema de Günter Grass se m’adreçava per a ensenyar-me que el Llibre en català i el Llibre en alemany són com els amants de la respectiva poma, la teva cultura – la meva cultura, que en la unió de la mossegada es descobreixen diferents i en la diferència es decobreixen amants.
(Arnau Pons, curador del llibre amb Simona Skravec, em demana que ho pengi al blog).
A Carles Torner, instigador del llibre: ja saps oi? que les unions i les diferències si no són «per sempre», no són ni unions ni diferències.

FRANKFURTÍADA 6

Fronteres són carrers

Per a llegir a la Fira del Llibre de Frankfurt amb motiu de la presentació del 1er volum de Carrers de Frontera / Grenzen sind Strassen, el 14 d’Octubre del 2007.

Amics: Llegiria de grat la història de l’escriptor convidat a la Fira del Llibre de Frankfurt que va convertir el discurs inaugural que li havien demanat en un conte on narrava la història de l’escriptor convidat a la Fira de Frankfurt que convertia el discurs inaugural en un conte on narrava la història…
Però us l’estalviaré. La meva aportació a la intertextualitat anirà en sentit contrari. Saltant del conte al discurs i del discurs a la poesia canviaré prosa narrativa per prosa discursiva i, en comptes d’amenitzar-la amb sentències de famosos, la reblaré amb quatre versos de la guia universal de carrers singulars o "carrerer" dels poetes. No ho faig, doncs, perquè la poesia, a causa de no ser competitiva, calgui deslocalitzar-la cap a d’altres gèneres ni tampoc perquè els poetes reclamin ser rescabalats de la injúria antiga de Plató que els expulsà de la República ni de l'exclusió moderna d'Adorno que els eliminava de la lírica després d'Auschwitz, acusats d’excessos d’imaginació. Som a la Fira i barato prosa per poesia perquè és en poesia que la intertextualitat triomfa convertint les fronteres en carrers allà on els GPSs de la incomunicació converteixen els carrers en fronteres.

Els primers versos acarrerats siguin de Friedrich Hölderlin, Ein Schicksalslied:
Doch uns ist gegeben,
Auf keiner Stätte zu ruhn,
Es schwinden, es fallen
Die leidenden Menschen
Blindlings von einer
Stunde zur andern,
Wie Wasser von Klippe
Zu Klippe geworfen,
Jahrlang ins Ungewisse hinab.

Els segons versos acarreredors són de Carles Riba, Cant del destí, i fan:

Però a nosaltres
no ens és donat de tenir
repòs en cap lloc,
s’assequen, rodolen
els mísers humans
a cegues de l’una
hora dins l’altra,
com aigua de roca
a roca llançada,
anys i anys dins l’incert, daltabaix.

Paul Celan converteix fronteres en carrers a Tübingen, Jänner

Zur Blindheit über-
redete Augen.
Ihre ¬– »ein
Rätsel ist Rein-
entsprungenes«–, ihre
Erinnerung an
schwimmende Hölderlintürme, möwen-
umschwirrt.

Besuche ertrunkener Schreiner bei
diesen
tauchenden Worten:

Käme,
käme ein Mensch,
käme ein Mensch zur Welt, heute, mit
dem Lichtbart der
Patriarchen: er dürfte,
spräch er von dieser
Zeit, er
dürfte
nur lallen und lallen,
immer-, immer-
zuzu.

(»Pallaksch. Pallaksch.«)

Per últim, les fronteres acarrerades d’Antoni Pous fan: Tubinga, Giner,

Ulls per-
suadits per a la cegor.
Llur – «un
enigma és pur sallent»–, llur
record de les
surants Torres de Hölderlin, amb
volior de gavines.

Visites de fusters ofegats sota
aquestes
somorgolladisses paraules.

Vingués,
vingués un home,
vingués un home al món, avui, amb
la barba de llum dels
patriarques: poguera,
si tant fos que parlés d’aquests
temps,
poguera
sols balbejar i balbejar,
sempre–, sempre–
sussús.

(«Pàl·laix, Pàl·laix.»)

De Hölderlin a Celan i de Riba a Pous si alguna activitat humana és una fira d’intercanvi, aquesta és la Literatura, la Intertextualitat on els carrers dissortadament també esdevenen fronteres que sortosament tornen a esdevenir carrers. En aquesta direcció va el llibre que presentem avui.

Triar Hölderlin i Celan com a guia de carrers alemanys suposa agafar la via més extrema. Perquè Hólderlin patí la nazificació i la desnazificació i perquè Celan no visqué mai a Alemanya.
Triar Riba i Pous com a guia de carrers catalans suposa igualment agafar la via més extrema. Perquè Riba fou víctima de l'espanyolisme franquista i català. I perquè Pous sucumbí a Alemanya en l'intent de convertir en carrers les fronteres que el separaven de Catalunya.

FRANKFURTÍADA 5

Vendre o vendre's a Frankfurt

Les expectatives i les polèmiques que ha aixecat la Fira del Llibre de Frankfurt s’expliquen perquè el llibre en català és més que un llibre. Vendre llibres en català al mercat internacional és més que vendre llibres. És també vendre idees. Les fires internacionals tenen, d’ençà que existeixen, un component ancestral d’intercanvi de cultures, sigui quin sigui el producte que comercialitzen. Però si el producte és el llibre, llavors les idees hi prenen el protagonisme. I si el llibre és en català, llavors la fira vehicula idees que entren en l’àmbit de la ideologia sobre les llengües, les literatures i al capdavall sobre les cultures nacionals.
Mai enlloc el llibre en català no ha tingut el protagonisme d’aquests dies al cor mateix de l’Europa gran fins als Urals. Frankfurt, que aquests dies discuteix l’ampliació de l’aeroport per fer-ne un hub o nus intercontinental, és un dels centres financers del món i, pel que fa al llibre, la seva fira fa més de cinquanta anys que es celebra i és de referència mundial. Juntament amb la de Leipzig, orientada als països del bloc soviètic fins a la reunificació de les dues Alemanyes, avui aquestes dues fires mouen els fils de totes les literatures nacionals del nostre món multilingüe del segle XXI.
Anar a vendre llibre en català a Frankfurt constitueix una operació de viatjant de comerç del segle XXI. Als segles anteriors els comercials viatjaven per la Península Ibèrica a vendre draps. Ara aquesta Península, en especial la part dels carpetans i dels vetons, no sols no compra llibre en català, com és lògic, sinó que protesta perquè autors, editors, traductors, llibreters, crítics, gestors de llibre en català van a vendre a Frankfurt amb denominació d’origen: llibre en català.
L’operació de la Fira del Llibre de Frankfurt s’ajusta mot per mot al genial aforisme del poeta Antoni Pous que diu:
Qui no sap posar una taula
a la plaça del mercat
s’ha de vendre i és comprat.
A la fi posem taula a la plaça del mercat del llibre de Frankfurt, perquè no siguem mai més convertits en mercaderia. Pous escrivia aquests versos a Tubinga, on l’any 1965 va engegar el primer lectorat de català de l’Alemanya de la Segona Postguerra Mundial, quan els alemanys es recuperaven del trauma del nazisme i els catalans no sabíem treure’ns del damunt la bota militar de l’amic de Hitler. Al cap de cinc cursos, l’any 1970, Pous organitzava a la històrica ciutat universitària alemanya els Jocs Florals de l’Exili. Eren els primers Jocs Florals lliures celebrats a l’Europa de la postguerra i per primera vegada la cultura catalana lliure apareixia en organismes públics democràtics.
Pous serà present a Frankfurt 2007 en els llibres Catalunya. Cultura de la modernitat i Carrers de Frontera, patrocinats en català i en alemany per l’Institut Ramon Llull, on es destaca el poeta de Manlleu, traductor de Paul Celan i de Walter Benjamin alhora que de poesia catalana a l’alemany, com un dels mediadors pioners i decisius del segle XX entre les cultures alemanya i catalana.
Així, la presència de Pous a Frankfurt projectarà una nova llum en la mediació cultural que d’allà cap aquí i d’aquí cap allà continuem alguns conterranis seus, que també hi serem. De la Universitat de Vic sol serem una desena, entre els quals Manuel Llanas, que hi presentarà el seu últim llibre Sis Segles d’Edició a Catalunya (Eumo), Ronald Puppo, que hi farà conèixer l’antologia bilingüe Selected Poems of Jacint Verdaguer (University of Chicago Press), Montse Vancells amb el seu equip d’una vintena d’intèrprets, Jordi Auseller, que hi portarà el teatre infantil català, jo mateix, que participaré en la presentació de Carrers de Frontera, i altres escriptors i traductors com Manuel Carbonell, Ramon Farrés, Lluís Solà, Emili Teixidor.
Vendre sense vendre’s, vendre llibres en taula pròpia al mercat internacional, constitueix una de les performances més atractives de les noves tendències de la Cultura Catalana segle XXI endins.

(Del 9 Nou, 08.10.2007)

FRANKFURTÍADA 4

"Independents com la Literatura Catalana"

Aquest cap de setmana els alemanys hauran pogut llegir al Franfurter una crònica piromonàrquica Feuer und Krone /Foc i Corona del corresponsal de Madrid (alerta, Carles Torner, que és un altre) on es diu que «Fins i tot polítics tan experimentats i prudents com el President estat Jordi Pujol o el seu successor socialista Pasqual Maragall, entretant desautoritzat per Zapatero, tiren benzina al foc de l’autonomia». Al suplement cultural hi hauran pogut llegir un extensíssim i vaporosíssim article Schrifteller bei Sonnenuntergang/Escriptors a la posta de sol, de Péter Zilahy, escriptor hongarès, i un altre de no tan llarg però més concret de Joan Ramon Resina, cap del Departament de Filologia hispanoportuguesa de la Standfort University, on per començar recorda que (1) la identitat catalana es fonamenta en la cultura i no en estructures d’estat, que (2) el canceller Helmut Kohl a mitjans anys vuitantes es va disculpar davant del president de la Generalitat Jordi Pujol pel fet que Lluís Companys fos detingut gràcies a la Gestapo a la França ocupada, lliurat a Franco i afusellat l’octubre de 1940, que (3) Companys, símbol de Catalunya, és l’únic estadista elegit democràticament a Europa executat a la Segona Guerra Mundial, que (4) l’odi de Franco fins a perseguir-lo a l’exili i a condemnar-lo a mort s’havia anunciat el 4 d’abril de 1938 quan, en entrar en terres catalanes amb el seu exèrcit abolí la Generalitat i l’autonomia, que (5) Alemanya ha presentat dues vegades els seus respectes als catalans, mentre que Catalunya encara espera un gest semblant de la democràcia espanyola, que (6) les hostils reaccions d’alguns mitjans a la invitació preferent de la cultura catalana a Frankfurt no es comprenen si no és per una intoxicació que es dedica a polemitzar en comptes d’informar sobre literatura catalana, i que (7) acusar l’Institut Ramon Llull de discriminar els autors castellans és una falsedat, perquè hi han estat convidats i si han declinat la invitació és simplement per no fer la competència als col·legues que escriuen en una altra llengua. La Fira de Frankfurt no ha convidat Catalunya com a regió espanyola sinó com a Literatura Catalana, independent com tota literatura. A continuació vé una tria de noms i títols del cànon literari català traduït a l'alemany. La il·lustració és una fotoamb de les agulles de la Sagrada Família amb el peu: "Independents i sobiranes com la Literatura Catalana".

FRANKFURTÍADA 3

L’èpica de Frankfurt 2007

Frankfurt 2007 datarà la Independència Literària Catalana. Catalunya ja figura al mapa de les nacions literàries. Frankfurt culmina el procés engegat a les fondàries del Segle de les Revolucions, dels Romanticismes i de les nacions en construcció. L’engegà Rubió i Ors, quan convencé alguns col·legues dient-los: «Catalunya pot aspirar encara a la independència literària». Molts escriptors el seguiren (Verdaguer, Guimerà), aplicant el principi de no escriure ni una ratlla de poesia ni una pàgina de prosa sense fer visible l’aspiració a la independència. I es formà una cadena d’autors i lectors practicants de la independència literària fàctica que ha arribat al reconeixement de la denominació d’origen dels llibres en català en una Fira Internacional del Llibre. Escriure com independents. Llegir com independents. Al cap de més d’un segle i mig la nació literària catalana adquireix visibilitat internacional. Mai abans enlloc els milers d’escriptors i els milions de lectors en català no han tingut com a la Fira de Frankfurt d’enguany el reconeixement del dret a la independència i al seu exercici. A Frankfurt no hi desembarquen els escriptors actuals en català, sinó la corrua incalculable d’escriptors i lectors en català de tots els segles, desposseïts dels papers d'identitat, rescabalats a la fi de tanta Babèlia i tantes cultures vanguardiàliques. Som els alliberats de la subordinació literària. Frankfurt és una fira i en podem fer una lectura mercantilista. Tant se val. S’hagin imposat les lleis del Mercat per damunt de les ideologies, o hagin triomfat les raons de la Raó. Però, si ens posàvem èpics, faríem la Declaració d’Independència Literària de Frankfurt 2007. I voleu, Manel Ollé, que no es mosseguin els punys? Mai cap independència no és ben rebuda per qui crea dependència.

FRANKFURTÍADA 2

Divan

Gràcies, Eva Piquer, de les teves recomanacions de desterrar del discurs d’anar a Frankfurt paraules com “nació” i “nacionalisme” (Avui d'ahir). Estic amb tu. Si no sabem explicar bé una cosa, val més no explicar-la de cap manera. I si la sabem explicar bé, però veiem que l’interlocutor no l’entendrà o l’entendrà malament, també val més callar. És el que passa amb les coses un xic complexes com aquesta de les nacions i els nacionalismes o com la dels genocidis, en especial el del poble jueu, sota Hitler, o com el genocidi cultural dels catalans perpetrat pel seu amic.
Els alemanys mateixos callen sovint, perquè els que saben explicar-ho no estan pas sempre convençuts de ser entesos com voldrien. Però els que no saben explicar-ho o no volen entendre-ho, tant si són d’aquí com d’allà, no ens haurien d’intimidar. Per sort hi ha molts catalans i molts alemanys, es trobin o no a Frankfurt que, justament perquè llegeixen Kertész, tal com tu recomanes, no renuncien a entendre’s i a fer-se entendre sense ocultar el que són ni obviar la difícil mediació cultural més enllà i més endins dels xops de cervesa a la Kneipe/taverna i els cops a l'espatlla dels firaires.
Explicar coses complexes amb discurs simple o fer entendre llargues qüestions amb paraules curtes porta als malentesos pitjors. Igual com despertar expectatives de resolució de problemes consistents a quedar perpetuament resolts alhora que irresolts.
Que oportuna la Carta de Philipp Lord Chandos a Francis Bacon d’Hugo von Hofmannsthal! Més oportuna encara la intenció del títol deuterocanònic, L’escriptura com a espai espiritual de la nació, dels traductors Jordi Llovet, Joan de Sola i Jaume Vallcorba (Quaderns Crema 2007), agudament comentada per Andreu Gomila (Avui, 27.09.07). És un llibre que pot fer parella amb Ewald Tragy i altres textos de joventut de Rainer Maria Rilke en edició i traducció d’Eduard Cairol (Tusquets Editors 2004).
Sigui com vulgui, va bé que la Fira del Llibre de Frankfurt s’hagi convertit en el divan del psiquiatre on els uns i els altres anem a vessar angoixes, complexos, traumes i ferides que no volen cicatritzar. La pega és que es veu que és molt car. Però justament si la factura puja, segons que diuen, a 12 milions d’euros, aprofitem el divan, Eva, que la salut és el primer de tot. Amb salutacions.