Peirot és Quatre

Peirot és Quatre
Peirot és quatre, argumenta Peirot: un, dos, tres, quatre.
És aigua d’ona, aire de núvol, foc de flama, terra de solc.
És quatre estacions, argumenta Peirot.
Quatre Cantons. Quatre Barres, Quatre Gats. El Quart Evangeli.
Peirot és quartar.
Peirot és quaternitat, argumenta Peirot.

Peirot és un qüern als Sorreigs.
Un a quatre quilòmetres, un a quatre bandes.
Un a quatre raons. Un a quatre mans.
Peirot és qüerna enfonsada al Gorg Negre.
Quatre issiféssims. Quadrilàter.

Peirot avui és Bloch un, Gaudí dos, Schelling tres, Verdaguer quatre.
Les quatre regles, les quatre lletres.
La curiositat intel·lectual abandona l’Acadèmia
com la desertització lingüística avança nord amunt,
on encara queda literatura a suplantar amb receptaris de cuina.
La Llengua s’ha girat contra la Literatura.
Suïcidi, argumenta Peirot.

Com els dofins que surten del mar i busquen la mort a la sorra,
cansats de ser dofins, així els lingüicides comunicòlegs
que desprenen la llengua del mar de les Lletres
on es gesta i on viu, per portar-la a la sorra del text comunicatiu incomunicat.
Tanqueu els departaments universitaris
generadors de lletruts il·literats que comuniquen incomunicació,
argumenta Peirot.


de lletruts il·literats

Traduir el traductor

[En homenatge]Henri Meschonnic, Au commençement. Traduction de la Genèse: És la història del començament del món. El to del conte, dels temps que el món parlava. Això es percep en la sintaxi, i la càrrega dels mots. És un començament en el sagrat, abans que el diví se'n desprengui. I aquest to s'ha de fer sentir. És el llenguatge ell mateix que és un ritual i un temple (Ei, Perejaume, les Paraules per al temple).
Aquest llenguatge és doncs anterior a l'ús religiós que n'ha estat fet. És aquest sagrat i aquest diví que cal dir, cosa que demana més que, per exemple, el projecte de traducció del Rabinat el 1899 [...] Seixanta anys més tard, Edmon Fleg tenia més audàcia (Ei, Perejaume, "la dimensió i la gosadia"). I reivindicava, en una breu declaració davant del Livre du commencement, per al traductor, els drets del poeta: "imposar als mots significacions noves o fins incòngrues, constrènyer-les a sintaxis inèdites o fins xocants, aquestes són audàcies fa temps acordades als nostres poetes, sovint refusades als nostres traductors".

La primacia de l'art

La Universitat Humboldt de Berlin ha concedit a Marcel Reich-Ranicki el doctorat honoris causa. [Te’n recordes que un dia de novembre del 2002, amb tant de fred a dins com a fora, ens vàrem trobar davant la Humboldt-Universität? Tinc a l’abast de la mà la seva biografia, Mein Leben, que em vares regalar pel meu sant del 2004. Oi que també és un regal teu un altre llibre seu, Set precursors? Kafka, Mann, Brecht, Musil, Schnitzler. Me’n falten dos.]

Al FAZ, el seu diari, ho celebren a l’engròs. Die alte Posaune, «el vell trombó», que diuen els acadèmics alemanys. No és un crític literari, kein Literaturwissenschaftler, cap "literàtic", proposava Coromines de dir-ne per analogia amb "matemàtic". És un comentarista de libres. No té teoria, no té ciència de la literatura. Representa el triomf del subjectivisme. Els llibres són bons perquè li agraden i dolents perquè no li agraden. Fora construcció i deconstrucció. Les coses que ha dit de Musil són d’una crueltat ben poc objectiva. El trobo simpàtic i desvergonyit alhora. Agut i bocamoll. És un gran comunicador més que cap altra cosa. De paraula i d’escriptura. Escriu molt bé. Les pàgines autobiogràfiques contenen grans dosis de literatura autèntica. En el parlament de gràcies d’entrada honorífica a la Universitat que fa 69 anys (1938) li va negar la immatriculació perquè era jueu, ha dit que l’experiència de sobreviure al ghetto de Varsòvia el va constrènyer a creure en la supremacia de l’art per davant de la vida. Ich musste an den Primat der Kunst vor dem Leben glauben.
Reich-Ranicki seria un bon premi Nobel. Seria, que jo sàpiga, el primer escriptor de prosa d’idees a rebre’l. El gènere crítica, assaig, comentari, aconseguiria a la fi el ple reconeixement de literatura. S’acabaria l’hegemonia de l’escriptura dita de creació que margina la de pensament i ciència. Quanta creació en escriptors com ell!
No tenim el nostre Reich-Ranicki? Crec que sí. Joan Triadú. Fins són de la mateixa edat. Gran comentarista de llibres, antòleg, lector directe i no de sentir a dir, coneixedor de primera mà de tots els gènere, Triadú ha elevat el subjectivisme, la tria personal i el gust de lector –a vegades incloent-hi el principi ideològic–, a mètode «científic», a teoria literària. Com R-R és un gran escriptor de prosa. No només quan parla de llibres. Les seves memòries són una peça lieterària d'estil.
Al FAZ publiquen la laudatio, la resposta de R-R i comentaris intencionats. Però el que més m’ha colpit del diari, 17 de febrer 2007, és la poesia de Hilde Domin corresponent aquesta setmana a la Frankfurter Anthologie del mateix Reich-Ranicki. Ho ha fet l’atzar que coincidissin? La tradueixo en aquest dia gris de febrer a l'Empordà, on els dies grisos són pocs, però més grisos que enlloc.

«Un dia blau»
Un dia blau
res de dolent no et pot passar
en un dia blau.
Un dia blau
la declaració de guerra.
Les flors obrien el seu No,
els ocells cantaven No,
un rei plorava.
Ningú no s’ho podia creure.
Un dia blau
i prou que hi havia guerra.

Es mor també en dies blaus,
faci bon temps o no.
També en dies blaus t’abandonen
i abandones,
no indultes
i no ets indultat.
També en dies blaus
res no tornarà.
Ningú no s’ho pot creure:
també en dies blaus
es trenca el cor.

(caricatura de Lutz Backes)

El galvanògraf

L'assitència del galvanògraf disfressat de crític irromp en la descoberta del tipògraf disfressat de filòleg. S'alimenten de lletra de paper electrònic que confonen amb littera-tura. Ni una sola aportació a la galvanoplàstia, ni un sol motlle capaç d'obtenir un objecte pensat, ni una sola electròlisi, pur polsim de tonner. L'inviolable els ha tornat a vèncer.

Passades les cinc aigües

La biologia en té el mèrit. La biologia, amb el concurs de la cadira que li fa de món, Mon. Proteu
Cara de tel, tu mira
amb els teus ulls les aigües noves
que t’il·luminen: és la teva joia;
enjova’t, doncs, de gust, de nom
i barba tan curosa.
Quan hauran passat cinc aigües
encara cinc seran els teus déus tendres.
Tu no canvies; canvia el món
que et fa cadira: cèntims, règims,
amics, porucs, literatures.
No provis pas de canviar res
que no sigui teu per sempre.
No t’il·luminis pas de foc,
que et cremaries les cinc falanges
que et guarden el castell, petit i eteri.
Sempre voldré voler. Antologia (poesia, prosa, assaig, entrevistes)
A cura de Francesc Codina, Víctor Obiols i Ricard Torrents.
Castelló: La Trossa/Ellago, 2007.

Els pans i els peixos de Barceló

Quan en Pere Llabrés, fa quatre anys, m'ensenyava la capella del Santíssim de la catedral de Ciutat de Palma, em va transmetre l'entusiasme del jugador que juga fort, a tot o res. Ara que ha guanyat l'aposta i els pans i els peixos de Miquel Barceló no s'han multiplicat per miracle sinó per fam, ja no hi és, ni per veure-ho ni per ser vist. Ell és sepultat per la mort i el seu nom és cobert pel col·lectiu membres del capítol de la seu o l'abstracte bisbat de Mallorca. Ei!, Pere Llabrés, on sigui que ets, menja't els pans i els peixos d'en Miquel Barceló, amb sobrassada, com la que em deixaves tastar a Roma, mentre t'encenies i m'encenies d'entusiasme de pensar que un dia tindries poder de jugar fort.

Gràcies Ciclista

Gràcies ciclista. He passat el primer més. La pedalada continua. Quin món el món bloguer! Més que un món és una perspectiva, una mirada. Justament com la bicicleta, que et dóna una perspectiva única del món. Entre les diverses formes d'anar pel món la bicicleta és l'apropiada per al bloger. Porta la velocitat justa i situa a l'altura justa. Muntat a cavall estàs massa enlaire, amb auto massa avall i no pots badar. Tampoc no són tantes les formes de circular i badar o contemplar l'entorn dels terrassans. Tenim a peu, amb auto, amb moto, amb tren, amb patinet, amb patins i s'ha acabat. Abans hi havia la tartana que també tenia l'altura justa. Moure's pel medi fluvial, marí o aeri és una altra cosa.
Doncs, estimat ciclista, m'has donat la bicicleta per moure'm pel món i t'asseguro que el nou vehicle no tant em descobreix coses noves com em dóna una mirada nova sobre les coses. Ara ja no sé si m'agrada més caminar o pedalar.
Gràcies de la bicicleta, de la mirada nova i del món bloguer.